Publicitat
Publicitat

El Mallorca presenta la renúncia

El Mallorca va presentar ahir la renúncia a l’ascens. Matemàticament encara és possible, sí, però continuar aferrats a la il·lusió dels números sembla una broma de mal gust. Ni l’optimisme més recalcitrant és capaç de resistir la realitat d’un equip que enllaça desastre rere desastre i que no és capaç d’aprendre dels seus errors.

Davant la Ponferradina, un conjunt limitat, que lluita per no descendir però que almenys apel·la a l’orgull, els vermells tornaren a oferir una imatge deplorable. Condemnats una setmana més per dues pífies defensives i per la inoperància d’un conjunt que no va notar els canvis introduïts per Lluís Carreras. No hi ha on aferrar-se. I si s’aixeca la vista, cap a la llotja, el panorama esdevé esgarrifós. Preocupant és poc.

Es podria tornar a apel·lar a un punt d’inflexió. Que l’equip ha tocat fons. Que ja no es pot anar més enllà en el procés de descomposició que pateix i que la setmana que ve, coincidint amb la visita del líder, el Depor, a Son Moix, els de Lluís Carreras n’hauran après i reaccionaran.

Aquest discurs ha perdut tota la credibilitat. No s’aguanta. No ho fa perquè els encarregats d’omplir-lo de continguts i arguments sobre la gespa no són capaços de trobar-los. Es va iniciar la temporada passada i l’equip va descendir. En aquesta, el vestidor el manté. I de moment, l’únic que s’ha aconseguit entrenant molt bé, amb un grup espectacular, i condemnats per la mala sort, tal com s’apunta des de la caseta, és quedar situats més a prop del descens -a quatre punts- que de les posicions per les quals des de la planta noble es deia que s’havia construït l’equip. I és que ha arribat un moment que la simple pronunciació de la paraula ascens després de veure l’equip, de manera reiterada i durant 34 jornades, pareix que és no observar la caparruda realitat.

Si no s’ha estat capaç d’enllaçar tres victòries seguides, ni més de quatre jornades sense perdre; si no s’és capaç de guanyar a dins Lugo i Ponferrada, dos equips fets per mantenir-se a la Lliga Adelante, ni tan sols lluitar-hi amb orgull, no es pot continuar pensant que queda temps. Que anirà bé. No. Així no hi anirà. Perquè quan un equip es guanya la credibilitat, es pot parlar d’accidents, i l’Anxo Carro i El Toralín són escenaris on es poden produir. Però en aquest cas, és un insult.

Amb uns dirigents vergonyosos, que no donen la cara i han portat l’entitat a una situació insostenible, i un vestidor que és incapaç de fer autocrítica (es pot deixar l’entrenador de banda, no crec que sigui la causa dels mals de l’equip), el paisatge que es dibuixa en el futur proper de la institució no deixa cap espai per a l’esperança. En aquests moments, fermar la permanència s’ha convertit en el principal objectiu d’un equip sense esma ni punt d’honor. El precipici de la Segona B es deixa entreveure a l’horitzó.

El Mallorca es va obligar a resignar-se a sobreviure a la Lliga Adelante. Tendrà feina, perquè no es veu cap foradet per on entri la llum de l’esperança.