Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Mai més sol

Fa trenta-vuit anys ens començàrem a aïllar del món. El 1979 Sony presentava el seu primer Walkman, un dispositiu del tot revolucionari que permetia escoltar música a qualsevol lloc i en qualsevol moment. 'Mai més sol', resava un dels seus eslògans. Segons una versió, el president de la companyia nipona, gran amant de l’òpera, volia que els seus viatges no fossin tan avorrits. D’aquest desig nasqué la idea de dissenyar un lector de casset amb piles que es pogués portar a sobre connectat a uns auriculars.

El Walkman ens féu il·lusionar amb la llibertat. Tots poguérem sortir al carrer amb la nostra pròpia banda sonora. Tanmateix, fou l’inici del nostre entotsolament. Amb els cascos posats, ens anàrem oblidant de la nostra condició d’animals gregaris. Tinguérem l’excusa perfecta per ignorar la gent. Davant del retret, dèiem: “Perdona, és que duc el Walkman a tot volum”. I si volíem ser diplomàtics, bastava una salutació ràpida amb la mà o amb el cap per poder tirar milles al ritme d’una música interior que ens sonava celestial.

Aviat aparegueren el Discman i l’Mp3, un altre nivell de sofisticació. Després, a part d’escoltar, també poguérem parlar en moviment amb una nova pròtesi tecnològica concebuda igualment per combatre la nostra solitud: el telèfon mòbil. Havia nascut la societat de la ubiqüitat. Des de qualsevol lloc i a qualsevol hora poguérem estar localitzables. Tanmateix, el gir copernicà comunicatiu el protagonitzaria l’Smartphone, el mòbil intel·ligent amb Internet incorporat. Era el somni del progrés: amb el món encapsulat en una mà, la nostra ment es globalitzà.

L’ús d'Smartphone es generalitzà sobretot fa uns dotze anys. Abduïts pel seu poder de seducció, encara no som prou conscients del seu impacte sociològic i psicològic. Al segle passat l’aparició de la ràdio i la televisió ja substituí l’ancestral acte col·lectiu d’asseure’s al voltant del foc. Ara aquest espai sociabilitzador s’ha atomitzat. Vivint vides 'empantallades', ens hem convertit en autistes digitals.

No m’agraden els discursos apocalíptics. Som el primer a aplaudir les bondats de la telefonia mòbil. Hi ha, però, aspectes d’aquest invent diabòlic que m’inquieten. Em preocupa que hàgim perdut la batalla a la gestió del temps davant tanta sobreestimulació digital. Em fa por que la nostra capacitat de concentració lectora disminuesqui a marxes forçades per culpa d’una atenció dispersada i mutilada per foteses.

M’atabala que el bombardeig indiscriminat d’imatges i de sons repercutesqui negativament en la qualitat de la nostra educació emocional i sensorial. Em neguiteja que cada cop ens costi més separar el gra de la palla d’una actualitat informativa abassegadora. M’alarma que només ens quedem en la superfície de quatre titulars o de quatre piulades espasmòdiques. Em dol que el temps s’hagi convertit en un element més de consum que devoram com a golafres en nom de la distracció. Em sobta topar-me amb zombis capcots, narcotitzats per bellumes que els permeten aplacar el pànic de les incòmodes hores mortes.

Em rebenta que ens hàgim convertits en éssers insaciables, impacients i addictes a l’ego, més pendents de figurar que de ser un mateix. M’intranquil·litza que ja no disposem de cap esfera sagrada per a la intimitat. Em desespera que hàgim perdut el contacte visual amb la gent que ens parla mentre culejam un mòbil. M’entristeix constatar que ja no sabem què és mantenir una conversa cara a cara.

Em desconcerta que els sentiments s’hagin reciclat en emoticones i que sempre estiguem cercant l’aprovació dels altres amb un reconfortant 'M’agrada'. M’indigna que donem més importància a les relacions digitals que a les reals, que sempre són més complicades i porten més feina. I m’esvera que visquem alienats del món real i que ens creem falses expectatives de la vida a partir de la visió edulcorada i festiva que inunda la Xarxa.

Sovint em pregunt si la victòria de la tecnologia és, en realitat, una victòria pírrica, amb més pèrdues que guanys. Resulta curiosa la paradoxa: estam connectats al món des de la desconnexió del nostre redol i ja esperam més de la tecnologia i menys dels altres. Avui escarrufa veure com ha degenerat el 'Mai més sol' del primer Walkman de Sony. No debades, els seus succedanis digitals ens alimenten la il·lusió d’una companyia sense, però, l’exigència de l’amistat. I aquesta companyia ens està sortint molt cara: som víctimes d’una hiperconnexió que ens manté en mode multitasca les vint-i-quatre hores via Facebook, Instagram o WhatsApp.

Sens dubte, la revolució tecnològica que encetà fa trenta-vuit anys el Walkman ha posat al descobert la nostra vulnerabilitat existencial. El gran repte del segle XXI és saber administrar bé la nostra nova condició de 'Phono sapiens'. Abans, però, haurem d’assumir que una mica de solitud i de silenci a la vida també és bo i absolutament necessari. Permet moments terapèutics per a la introspecció i la reflexió assossegada. No sé, però, si això avui interessa.

www.antonijaner.com

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF