Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

L’enfonsament

El president del govern en funcions acabava d’arribar a l’edifici de la seu central del partit, al carrer Pisa de la capital. A la darrera planta, la de Presidència, només hi havia acudit els darrers anys en acabar les reunions del comitè executiu nacional, gairebé cada dilluns. El despatx de Presidència, insonoritzat, l’havia utilitzat per parlar amb algun dels responsables provincials. Ja se sap, temes de tràmit, alguna petició de favor al president del partit i del Govern nacional. Les audiències no duraven gaire temps, alguna no donava ni per fer quatre calades al cigar havà. Tot i que la legislatura havia estat força complicada i les enquestes no pintaven bé, els visitants li transmetien confiança. Havien fet els deures i el poble els ho reconeixeria. Tot i això, el que li donava més seguretat era que el seu partit es visualitzava com l’únic capaç de mantenir la unitat territorial de l’Estat, sempre en tensió des de temps immemorials. A més a més era ben sabut que un possible partit crossa encara defensava aquesta qüestió amb més passió que ell mateix, si és que això era possible. Només uns núvols enterbolien el paisatge, “això de la corrupció” podia passar factura al partit. Mai fins ara havia succeït, però allò que els tècnics anomenaven dificultats microeconòmiques interaccionant amb uns espais de corrupció galopant el tenia un poc inquiet. Abans d’abandonar la seu, pensà uns instants en els personatges de la tresoreria del partit, algunes plantes més avall: els calfreds li recorregueren les espatlles. Ben aviat partí cap al palau de govern sense fer aturades.
La nit electoral el seu partit fou el guanyador, tot i que la pèrdua d’escons, ell ho veié clar des del primer moment, no li permetien cap combinació de govern. El torn entre els dos partits majoritaris, amb majoria absoluta o no, fins ara sempre havia estat possible. Ara ni és besllumava aquesta possibilitat. El joc havia passat de dues a quatre forces polítiques. Els escons del partit crossa no bastaven i el secretari general de l’altre partit del torn sistèmic no li permetria governar amb una abstenció. Fins i tot li feia peresa intentar lluitar per una nova investidura. Així ho va fer saber al cap d’Estat quan fou cridat a consultes.

Instal·lat a la Presidència en funcions, només es consagrà a una qüestió: vigilar els separatistes amb tot el pes de la sacrosanta Constitució. Mentrestant, encara que lentament, al partit els nervis feien acte de presència. La possibilitat de perdre el govern i, de rebot, entre deu i quinze mil càrrecs polítics o de confiança, dibuixava una desfeta considerable, irreparable, massa gent al carrer. També hi havia la possibilitat afegida que les coses ja no tornassin a ser com abans –recuperar el poder després d’una breu temporada a l’oposició i amb majories triomfals– era un temor que tot el partit compartia. Com a molt, i en cas de noves eleccions i amb el vent a favor, podia intentar formar govern de coalició amb un partit emergent, amb més pes que el desitjat i ganes de tocar poder. Un poder pus mai més en exclusiva, ja que l’haurien de compartir amb els nouvinguts, assedegats de càrrecs i poder.

El país deixava d’ésser una finca on només comandaven dues forces polítiques alternativament. Els politòlegs definien la nova situació política amb termes nous; geometria variable, en deien. Però a mesura que passaven els dies, la situació pel president en funcions s’anava complicant. El front intern del partit no deixava de donar-li ensurts. Els casos de corrupció ja investigats anaven avançant i les instruccions judicials afegien noves dades, cada cop més preocupants. Al mateix temps sortien nous casos sotmesos a investigació. La teoria del casos aïllats (que per cert havia substituït a l’anterior, de qualificar aquesta xacra com un fet estès per tot l’arc polític), ja no era defensable. Les esquitxades ja arribaven directament al president en funcions, els elogis fets abans a personatges dubtosos, a personatges que l’havien ajudat a arribar a la presidència del partit, se li giraven en contra. Les esquerres, la nova i la vella, els qualificaven d’associació de malfactors. Els polítics del partit amic donaven una passa endavant i ja el començaven a culpar per acció o per omissió. Ja no era part de cap solució regeneradora, era part del problema. Dins el partit es començà a parlar de “refundacions” i altres conceptes semblants que fan pànic dins els aparells pels riscos que els les comporten: partir cap a casa! El poble no vol més emblanquinades per tapar tanta estultícia. El poble ha canviat, el poble vol emprendre un altre camí. El sistema està esgotat, ja no dóna per a més. Però d’una cosa estic segur, el president amb funcions i els cappares que l’envolten, només tenen un concepte lampedusià dels canvis. I de moment la clau que pot facilitar canvis de bon de veres (la majoria absoluta a la segona Cambra) la guarden com un tresor. No la utilitzaran, no creuen en els canvis reals, res canviarà substancialment. Ara cobren força i sentit les velles paraules fermat i ben fermat.

El resultat d’aquest tancament tan ferm només pot ser un: l’enfonsament, no sols d’un partit, sinó també de tot un sistema que ja no és útil. És una regla immutable de la política, almenys als estats normals.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF