Publicitat
Publicitat

Un joc de dossiers

Ho direm a la manera de Tolstoi: tots els partits polítics són corruptes, però cada imputat ho és a la seva manera. Hi ha un problema de fons, i és que la legislació vigent ho diu tot (perquè no diu res) sobre el finançament dels partits polítics. D'acord amb una certa lògica, és fins i tot normal que els mateixos partits deixin anar molles de pa per seguir el rastre de la corrupció dels partits rivals (o adversaris, o enemics). Quan (per mala sort, o per inexperiència del maître ) els dirigents d'aquests partits presumptament enemics coincideixen en el mateix torn del mateix restaurant de fama internacional, tots se saluden amigablement i fan veure que els fa gràcia de trobar-se en el mateix menjador. Després surten dient que quina poca vergonya, i que sembla mentida que l'altre digui el que diu en els seus discursos quan té la barra de dinar en un restaurant de tantes estrelles. Sap greu dir-ho, però d'aquest nivell no hem passat.

Als mitjans del nacionalisme espanyol (i ara faré servir una feliç expressió d'Empar Moliner) se'ls van eriçar els pitons en contemplar els resultats de la nit electoral catalana. El sobiranisme, idea que en els darrers mesos s'havia personificat en Artur Mas, era una amenaça que havia d'engegar Espanya a fer punyetes. Antes roja que rota , diuen que va dir Calvo Sotelo. Una vegada comprovada l'evidència que Artur Mas per si sol no tenia prou força per trencar Espanya, a aquests mateixos mitjans els ha faltat temps per celebrar la feliç avinentesa (el tuit de Pedro J. Ramírez proclamant-se vencedor de les eleccions catalanes, la mateixa mitjanit de diumenge), i als partits catalans majoritaris també els ha faltat temps per embrancar-se en una vendetta de dossiers que fa de mal dir com acabarà. El malestar fa de mal definir, però té alguna cosa a veure amb el moment en què tothom es troba malament en el lloc que li correspon.

La corrupció és el mal més lleig que tenalla tot el nostre sistema polític, i no fa falta ser clarivident per entendre que si ningú ha estat capaç d'avortar-lo, deu ser perquè ningú ha estat capaç de posar-hi prou seny. O perquè hi ha hagut massa sobreentesos, cosa que si de cas ha de dilucidar el sistema judicial. Si el sistema judicial fos prou independent per dur a terme aquesta tasca, naturalment.

En qualsevol cas, si una cosa no li convé a la política catalana és deixatar-se en una espiral de a veure qui té el dossier més voluminós. Això només fa servei a aquells que volen fer veure que el sistema polític català és l'únic problema visible. El que convé és que es formi govern d'acord amb el que va dictaminar la ciutadania a les urnes, i a partir d'aquí començar una nova època, com se sol dir, de regeneració democràtica. La resta són vuits i nous i cartes que no lliguen. Fa més de trenta anys que aquí tothom juga al mateix joc brut, i ara resultarà que aquí som més nets que ningú. Si es vol començar a investigar, endavant: però que es comenci pel finançament del PP arreu d'Espanya.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF