L’altra vida professional del jugador amateur

TerrassaEl Pol és llicenciat en administració i gestió d’empreses, i actualment treballa de consultor financer al BBVA. El Santi és graduat en comerç internacional i màrqueting, i ara fa de consultor esportiu a Netsporting. El Roc és graduat en dret, té un màster en planificació i assessorament juridicofiscal, dret financer i tributari, i ocupa el càrrec d’associat júnior al bufet Cuatrecases. L’Eduard és llicenciat en MEF i INEF, i treballa de tutor del Cicle Formatiu d’Esports de l’Escola Joaquima Vedruna. Podrien ser treballadors qualssevol si no fos per una particularitat que els distingeix de la resta: tots quatre han sigut jugadors d’elit d’hoquei herba, un esport que els ha portat a disputar europeus, mundials i uns quants Jocs Olímpics. Els seus cognoms, Amat, Freixa, Oliva i Tubau, són àmpliament reconeguts dins l’hoquei.

Són alguns dels molts casos d’un esport que exigeix una formació paral·lela per sobreviure econòmicament. “Saber que no podrem viure de l’esport i que cal tenir una base d’estudis és part de l’educació del jugador d’hoquei. Pots ser professional, però és un esport 100% amateur a Espanya”, explica a l’ARA Pau Quemada. Va estudiar turisme i compagina la selecció amb la direcció de l’escola de joves del club on juga, l’Egara. “No hi ha cap jugador d’hoquei no format, si més no a la selecció i als clubs. A ningú se li acut dir que viurà d’això”, s’hi suma Quico Cortès, porter de la selecció i consultor SAP.

Però compaginar l’esport d’elit amb els estudis o una professió no és senzill, i cal buscar solucions imaginatives. “Ens entrenem unes dues o tres hores al dia, alguns dies cinc. Al migdia, amb la selecció, i a la tarda, quan plego de la feina, amb el club”, comenta Oliva. “Si els entrenaments són al vespre podem tenir una vida personal més o menys normal, encara que no tenim cap organisme que ens defensi per faltar a la feina o als exàmens”, lamenta Cortès, que malgrat tot celebra practicar un esport que no l’obliga a residir de manera permanent en un centre d’alt rendiment: “Prefereixo fer l’esforç d’haver de buscar un moment per anar al gimnàs i poder viure a casa amb la meva família”.

A tots ells l’esport els ha aportat uns valors que després els serveixen en la vida quotidiana i laboral. “Que sigui un esport d’equip fa que hi hagi més valors i competències que no sabem que tenim, com el treball en grup, l’esperit de superació, el sacrifici, jugar al límit o sota pressió”, exposa Miki Delàs, jugador del Barça i assistent de màrqueting al Deutsche Bank. “L’hoquei no és per viure’n, però et pot ajudar a ser reconegut, com unes pràctiques en una empresa”, opina Xavi Arnau, exjugador i entrenador del Royal Pingouin belga. Per a Santi Freixa “és un esport d’exigència professional sense remuneració professional”. Ell ho sap bé: va renunciar a un Mundial per aprovar una assignatura de comerç internacional.

Tots ells coincideixen en les dificultats per compaginar les dues coses a Espanya, on la flexibilitat laboral és més baixa que en altres països. “A Bèlgica o Holanda et trobes amb empreses que et contracten per 20 o 35 hores setmanals, segons el que necessitin de tu. Aquí són de 40”, comenta Cortès. “Moltes empreses s’obren al coneixement de l’esport, al creixement personal o d’habilitats directives, i això ens dona més vies i més reputació a l’hora de buscar una feina”, afirma Oliva. “Fins i tot busquen tenir representants i els utilitzen com a ambaixadors, perquè poden aportar experiències diferents. Aquí no es fa de manera habitual i la poca disponibilitat horària sol ser un handicap”, afegeix Delàs. Són l’elit de l’hoquei. Reuneixen valors afegits, valuosos en l’esport i en la vida, però insuficients sense una formació complementària. És l’altra cara de l’esport amateur, la que exigeix un esforç afegit per guanyar-se la vida.