Publicitat
Publicitat

TANT LI FA

Temples

EL RITUAL forma part de la vida de l'home. En qualsevol sentit, ja sigui religiós, lúdic, esportiu o tingui el seu origen en la tradició. Segons Freud, aquesta repetició d'un seguit de moments organitzats i premeditats que ens ajuden a definir-nos, i que a la llarga es fan de manera automàtica, serveixen per alliberar tensions. És el cas dels afectat pel trastorn obsessivocompulsiu. Cada ritu necessita el seu temple. Fins i tot, de vegades, el temple pot ser un mateix.

LA CARNISSERIA. Microteatro por dinero és el nom d'un projecte organitzat entre 21 socis en una antiga carnisseria del centre de Madrid. Aquesta gent organitza unes funcions temàtiques de cinc obres de teatre de 15 minuts escollides en concurs públic entre les propostes que recullen. A 3 € la funció, i amb un aforament reduït que fa molt viva i pròxima l'experiència, les cues són habituals per accedir-hi. Aviat farà un any que van començar i de moment no se sap res de la seu que volien establir a l'Eixample de Barcelona, amb el suport del Tricicle, d'Andreu Buenafuente i d'Eduardo Mendoza. Les bones idees no tenen fronteres.

SANT FELIU ja és una basílica. L'església del barri vell de Girona on em van batejar i on vaig fer la primera comunió ha pujat de categoria. És com si t'haguessis criat en una pensió i anys després veiessis que ara és un hotel de 5 estrelles. En aquella pensió hi vaig viure sensacions inèdites. Allà vaig aprendre a veure els sants com a antics herois de la Marvel. Sant Feliu va ser un màrtir que va arribar a Girona des d'Empúries i va ser martiritzat, arrossegat per cavalls i llançat al mar amb una roda de molí al coll a la Punta dels Guíxols -ara Sant Feliu de Guíxols- per les autoritats romanes. Aquesta església, que va ser seu catedralícia al segle VIII quan la Catedral va ser convertida en mesquita per l'ocupació àrab, acull el sarcòfag del patró de la ciutat, sant Narcís, i suposo que també les mosques que van fer fugir els soldats napoleònics i que més endavant devien inspirar Dalí.

EL PALAU DE LA MÚSICA és un temple profanat. La tasca de regeneració, que passa per la condemna dels delinqüents, potser serà més llarga que la reconstrucció del Liceu després del darrer incendi. De moment Núria Feliu ha triat el temple de la Rambla per ritualitzar els seus 50 anys de carrera. No vull dir que hagi defugit el temple modernista per culpa dels lladres. Però triar sempre comporta una decisió a favor d'una opció per sobre d'una altra. Ja sigui per prestigi o per motius econòmics. En el cas de la Núria estic segur que ha estat per la primera raó. Felicitats!

LA PALOMA és un temple tancat fa massa temps. Un espai únic i històric per a la música i el ball al centre de Barcelona que en qualsevol ciutat del món hauria estat protegit i reivindicat. La història de la música ha tingut molts santuaris al món. El Troubadour a Los Angeles, el Fillmore East a San Francisco, el CBGB a New York, l'Apollo a Harlem, The Cavern a Liverpool, l'Olympia a París, el Zeleste a l'antic carrer Plateria de Barcelona, el Marquee a Londres... Alguns eren teatres, d'altres sales petites i gens glamuroses. L'encant li posava la gent que hi assistia. I la seva actitud a dalt i a baix de l'escenari. Sense aquests llocs potser no haurien crescut projectes com The Doors, Jefferson Airplane, Grateful Dead, Talking Heds, Blondie, The Ramones, Ella Fitzgerald, James Brown, Billie Holiday, Marvin Gaye, Stevie Wonder, The Supremes, The Beatles, Jacques Brel, Pau Riba, Jaume Sisa, Pink Floyd, King Crimson, Led Zeppelin, The Yarbirds, Joy Division, The Cure...

L'HELIOGÀBAL és el darrer referent. La petita sala de Gràcia ha assolit la mística dels espais embrionaris. Ara que la gran ciutat ha recuperat el lideratge musical, tornem a tenir un temple. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Llocs, sense intermediaris, on qualsevol persona armada amb una guitarra i un munt de somnis pugui pujar i guanyar-se la gent. Així va començar Bob Dylan fa 50 anys als clubs de Greenwich Village. A comarques les ciutats s'escampen més enllà dels seus límits. En el nostre cas, fins a la costa. El nostre santuari era a l'Estartit. En dèiem l'Enciam, l'actual sala Mariscal.

CEMENTIRIS Hi ha llocs on dels ossos en fan temples. El cementiri Père Lachaise de París, lloc de repòs d'il·lustres de la cultura, és una preciosa operació de reciclatge cultural. Un lloc per passejar entre el record dels grans pensaments. Un gran temple interior a l'aire lliure per estar sol però ben acompanyat. Inspiració callada. No us perdeu el ritual.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 03/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT