Mircea Cartarescu: "Demà mateix podríem desaparèixer tots per culpa del boig de Putin, però no tinc por"

BarcelonaEls últims dos anys no han estat fàcils per a l'escriptor Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956). L'autor de Solenoide (Periscopi / Impedimenta, 2017) ha hagut de superar un "covid molt greu" i, tot seguit, "una depressió terrible" que gairebé posa fi a la seva vida. Traduït a més de vint llengües, Cartarescu és una de les veus literàries romaneses més internacionals de l'actualitat, i aquest divendres ha visitat l'Ateneu Barcelonès amb motiu de la celebració del Dia Mundial de la Poesia.

En un poema del 1983 esmentava "el tràgic espectacle del nostre món". És fàcil connectar aquest vers amb el present.

— La tragèdia és dins de cadascú de nosaltres. La vida és una immensa tragèdia metafísica, tots estem sotmesos a la malaltia i la mort. Saps quina és la tragèdia suprema? Que la consciència humana desaparegui. Qualsevol cosa que passa al món té una part tràgica. Ucraïna és una continuació de les grans monstruositats de la història. La diferència és que tot el planeta pot ser aniquilat, ara.

Ho diu per l'amenaça d'una guerra nuclear? Té por?

— Demà mateix podríem desaparèixer tots per culpa del boig de Putin, però no tinc por. Estic indignat. Sento menyspreu contra la irracionalitat i l'absurditat dels crims que s'estan cometent.

Com es viu la invasió russa d'Ucraïna des de Romania?

— Romania és un país proper a l'escenari de la guerra, però el que ha crescut aquestes setmanes no és la por, sinó la solidaritat amb els ucraïnesos. Han estat sorprenentment ben rebuts al meu país. Molts compatriotes han acollit gent i han fet gestos que no creia possibles fa pocs mesos.

Fa alguns dies escrivia en un article que "l'heroisme d'Ucraïna inspira i unifica". Per què?

— Els ucraïnesos han reinventat la Unió Europea i han desvetllat l'OTAN. Fins ara, els països que formaven part d'aquests organismes tenien visions diferents i el que està passant ara els ha conciliat. Ara mateix, Rússia és un país aïllat internacionalment, igual que Corea del Nord, però amb més armes nuclears.

Ha tornat a Barcelona pel Dia Mundial de la Poesia. L'any passat va tornar a publicar-ne un recull després de gairebé tres dècades sense escriure versos, Nu striga niciodată ajutor (Mai no demanis ajuda). Què el va fer canviar d'opinió?

— La pandèmia va ser una catàstrofe, per a mi. Vaig passar un covid molt greu gairebé al principi del confinament, i just després vaig agafar una depressió terrible que em va durar sis mesos. Gairebé em mata. Només una cosa em va salvar: tornar a la poesia. Vaig escriure un centenar de poemes desesperats. No tenen cap ornament, són crits de dolor.

Els anys 80 va defensar que calia fer baixar la poesia al carrer.

— Ho compartia amb una bona part dels companys de generació. Estàvem molt influïts per la poesia europea, però al principi dels 80 vam tenir la gran revelació de descobrir els beatniks nord-americans: Ginsberg, Ferlinghetti, Corso... Es tractava de fer poesia de la vida, a escala real.

Als seus poemes hi ha un gran amor per un món "ple de pruneres, de carpes de circ, de fàbriques d'adobs i de barberies".

— Fèiem poemes llargs, brillants, plens d'imatges, pensats per ser recitats en cenacles literaris. Volíem provocar una reacció immediata: la rialla.

I això passava en un règim comunista que perseguia la dissidència.

— Els poemes eren plens d'ironia, però també d'al·lusions polítiques. Tot el que no es podia dir, ho dèiem a través d'al·lusions subtils. Aquella Romania era una dictadura. Qualsevol cosa que indiqués llibertat de pensament era considerada subversiva. Fins i tot els poemes d'amor eren subversius!

¿La llibertat va arribar primer a través de la literatura i després políticament?

— Els poemes canvien mentalitats, transformen el món. Al contrari del que es diu, la poesia mai no ha estat tancada en una torre d'ivori i mai no ha estat ingènua. Els règims autoritaris sempre han temut els poetes. Ha passat en totes les èpoques i continuarà passant.

¿Encara que la poesia hagi perdut pes, com en el món d'ara?

— La poesia és una paradoxa perpètua. Ha sobreviscut sempre, també en períodes en què socialment no sembli important. Ara mateix hi ha milers de poetes a tot el món que continuen escrivint, fins i tot en realitats mercantils i tecnològiques com les nostres. La poesia sempre troba la manera de venjar-se. Actualment, internet és ple de poesia a través de les xarxes socials i els blogs, per exemple.

Quan tenia 30 anys escrivia en un poema que "tot havia acabat". Tenir l'edat de Hamlet era "un drama" del qual no es "recuperava". Ara que ha arribat als 65, com se sent?

— Em sento més jove ara que quan tenia 30 anys. Dic això perquè ningú no perdi l'esperança. La cosa més important a la vida és conservar la salut i continuar tenint inquietuds artístiques i intel·lectuals.

Després dels poemes que el van ajudar a superar la depressió, ha anunciat recentment que és a la pàgina 354 d'un nou llibre...

— Sí. És una novel·la pseudohistòrica que passa al segle XIX. El tema és l'ambició. El protagonista és un criat d'una família aristocràtica de Valàquia que, des de ben petit, somia amb ser emperador. D'allà se'n va a Grècia, on arriba a tenir una flota de vaixells, i més tard a Etiòpia. Allà farà realitat el seu somni: es converteix en Teodor II [emperador d'Abissínia entre 1855 i 1868].

Els nostres són temps en què líders mundials com Trump –fins fa poc– i Putin tenen deliris de grandesa imperials.

— Per voler ser emperador has de ser una mica psicòpata. Has de poder passar per damunt dels cadàvers, ser capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir el poder. Els dictadors i els tirans estan connectats amb el nostre present, i tant! Per això escric aquest llibre que fa vint-i-cinc anys que tinc al cap.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Res i aquí per adquirir Poesía esencial, de Mircea Cartarescu, a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.