Sexe, verdura, llibres
BarcelonaUna sexòloga em va dir que amb les criatures solem cometre un error quan els parlem de sexe: l’èmfasi el posem massa en la part reproductiva. Ho reduïm tot als espermatozous, l’òvul i companyia, i després ho emboliquem d’amor. És a dir, que els mentim, perquè fa segles que la funció reproductiva del sexe és la menys important a l’hora de practicar-lo. Quan parlem amb la canalla, obviem la part més important: que el sexe és sobretot plaer. Que fem l’amor amb tendresa o cardem amb desfici perquè ens encanta. I que, de fet, la part reproductiva moltes vegades és més aviat el problema del sexe, perquè has de fer mans i mànigues per evitar-la.
Una cosa paral·lela passa amb la verdura. De ben petits se la mengen sense problemes, però la comencen a rebutjar tan bon punt comencen a entendre l’imaginari social que s’ha construït al voltant de la verdura i que es transmet a través de l’audiovisual, els llibres i els comportaments col·lectius, és a dir, que la verdura ecs, que als nens no els agrada la verdura, que la verdura és un martiri. I llavors els acabem dient que han de menjar espinacs perquè són sans, i així fem que els espinacs no tinguin cap mena de gràcia.
Pensava en tot això en relació amb els llibres, perquè d’alguna manera passa una cosa similar. Ens esgotem repetint que s’ha de llegir per dominar la llengua, per arribar més lluny (o més endins), perquè és espiritualment sa, perquè s’ha de fer. I és cert, esclar, que si llegim entendrem millor la realitat i dominarem més la llengua i serem més capaços de moure’ns pel món, és tan cert com que el sexe serveix per reproduir-se. I així ens oblidem de parlar-los del plaer, que és (o hauria de ser) la part més important de llegir. Llegim perquè en traiem plaer, o plenitud o estímuls o companyia. Convertir la lectura en un deure i no en un plaer és una manera de desincentivar-la. Per descomptat, no podem esperar que els agradi qualsevol lectura, igual que tampoc a nosaltres ens agraden ni tots els llibres ni totes les verdures (ni totes les pràctiques sexuals). Així que el que cal fer és deixar-los tastar diverses coses perquè hi puguin trobar el plaer per si sols.
Amb els més petits, la cosa potser es pot adobar una mica per aquí, però la cosa canvia quan creixen. Ahir mateix ens lamentàvem amb una amiga d’això que els passa a molta canalla quan arriben a l’adolescència. Tant ella com jo teníem fills que llegien amb entusiasme, però ara, de cop, han fet 15 anys i els llibres han desaparegut del tot, o gairebé. ¿Com pot ser que algú que havia descobert i participat del plaer de llegir, ara se n’hagi oblidat?
La difícil transició a la literatura adulta
D’una banda, crec que hi ha la qüestió de la transició de la literatura infantil i juvenil (LIJ) a la literatura adulta. L’encasellament dels llibres, és a dir, la segregació (absurda?) entre literatura juvenil i adulta no afavoreix que els adolescents se sentin còmodes amb cap de les dues: amb els anys van perdent l’interès en la LIJ perquè molt sovint els tracta com a nens grans; alhora, no són capaços d’entrar en lectures més adultes perquè no han fet el camí per arribar-hi. Que no dic que no hi hagi llibres espaterrants de literatura juvenil, però molts tracten els lectors amb paternalisme literari. I els adolescents tenen al·lèrgia al paternalisme.
De l’abandonament de la lectura, també en podríem donar la culpa als mòbils (que la tenen, en part), perquè els absorbeixen moltes hores i els ofereixen uns estímuls més ràpids. Al capdavall, llegir és un hàbit, i els hàbits funcionen per les recompenses que ens proporcionen; indubtablement al mòbil, la recompensa és més immediata. Però quan jo tenia 15 anys també eren molts els que abandonaven els llibres i no tenien pas mòbil. Però tenien (necessitaven) vida social, tenien alcohol, tenien música. Vull dir que la culpa no és només dels mòbils, sinó que té molt a veure amb l’edat: una edat estranya, efervescent i alhora plena de frustracions. L’ansiosa descoberta (conquesta) del jo és angoixant i la necessitat de recompenses es dispara.
No voldria semblar derrotista, però crec que a certa edat és natural, gairebé inevitable, un cert allunyament de la lectura, sobretot si la lectura és una activitat associada a la família i, per tant, posa en qüestió la individualitat que es vol conquerir. A l’adolescència passen massa coses, massa fortes, massa alhora; la vida s’accelera i han de començar a córrer. Que deixin de llegir no ens ha de fer defallir, ni ens ha d’entristir massa (ho escric per convèncer-me’n: vull dir que és més fàcil de dir que de fer), perquè sabem que alguns acabaran tornant als llibres al cap d’uns anys, que això és només un abandonament temporal. Fet i fet, és com el tabac. De la mateixa manera que un exfumador sempre serà un fumador en potència, un exlector sempre serà un lector en potència, perquè quan has sigut addicte només cal una petita recaiguda per reprendre el vici ferotgement.
