Sant Jordi 2024

Sant Jordi i les paraules d’amor

Segons Simone Weil, no sabem què podem arribar a sentir amb l’amor perquè l’amor no ens omple, sinó que ens buida

Nemrod Carrasco
3 min
Sant Jordi 2024: amor i filosofia

En La carrera del llibertí, una de les òperes més convencionals d’Ígor Stravinski, trobem un moment angoixant. Tom Rakewell vol iniciar-se en una nova vida plena d’excessos. Seduït per l’ombra allargada del diable, respon diverses qüestions sobre la bellesa i el plaer fins que arriba una pregunta que el deixa petrificat. El diable li demana què és l’amor i Tom exclama “L’amor! Aquesta paraula admirable és com un carbó encès. M’abrasa els llavis, m’infon temor a l’ànima”. Rakewell hauria de poder oferir una definició de l’amor, però es queda emmudit. No sap com aïllar la seva essència, abastar els seus matisos. Alguna cosa li ho impedeix. És aleshores quan s’adona que tenim un problema amb l’amor: la paraula és com un carbó que ens crema els llavis quan volem dir què és.

L’amor és un cúmul de sensacions i sentiments que, si mai ningú ens pregunta, tendim a identificar fàcilment. És com una passió que ens arrossega, és com la imatge del nen cec que llança capritxós les seves fletxes, és com el foc, com qualsevol d’aquestes coses que habitualment ens diem per dir allò que ens passa quan estem enamorats. Per contra, si ens pregunten directament què és l’amor i ens conviden a verbalitzar-lo en una fórmula fixa i immutable, el més probable és que ens quedem tan paralitzats com Tom Rakewell. És una situació paradoxal, però ben general. Podem no saber definir què és el que sentim quan sentim aquella intranquil·litat especial que provoca el contacte o el record d'una altra persona. I, malgrat tot, mai no en tenim prou: volem saber què ens passa, posar en paraules allò que sentim, dir-nos a nosaltres mateixos –per tal que existeixi– “això és amor” o “estic enamorat d’algú”.

Com diu Agustín García Calvo, aquest instant de la paraula ho canvia tot: la força d’aquest sentiment indefinit que semblava d’un altre món, que podia significar fins i tot una amenaça per a la nostra vida, queda finalment engarjolat en una mena de presó tranquil·litzadora. És una experiència molt propera a la que podem sentir quan diem “t’estimo”. Ho diem perquè volem ajustar-nos a una emoció que suposadament sentim. Diem “t’estimo” perquè sembla que el cor ens ho demana. De sobte, el nostre interior es converteix en un criptograma llegible; contemplem els nostres impulsos o desitjos com una evidència gairebé científica; creiem que podem acompanyar les nostres emocions amoroses, comprimir-les en el marc d’una fórmula màgica, encabir-les en el món fabulós de les paraules. Diem “t’estimo”, però és evident que allò que mirem de verbalitzar mai no pot contenir ni acostar-se a allò que sentim, com si allò que ens passa mai no pogués reduir-se a dues paraules harmonitzades, un bloc granític de sentiments perfectament tallat d’una sola peça.

En el fons, hi ha quelcom esmunyedís en la naturalesa de l’amor: un punt de resistència extrem a la paraula, com si qualsevol paraula sobre l’amor impliqués alhora la seva destrucció. Tot i això, l’amor és paraula. Una de les màximes de François de la Rochefoucauld ens ho recorda: “Hi ha persones que no s’haurien enamorat mai si no haguessin sentit parlar de l’amor”. Quan estem enamorats, no reproduïm de forma mimètica tota una sèrie de representacions o formes amoroses que ja han estat modulades? Qui pot crear una història d’amor que no encaixi amb les històries prèvies que ens obliguen a enamorar-nos de la forma que ho fem? Quina gramàtica caldria inventar per foradar-les?

En un intercanvi epistolar, Simone Weil ens parla de com una alumna seva li confessa que està profundament enamorada. Creu que ha trobat l’amor de la seva vida i vol conèixer el parer de la seva mestra. Weil, però, sent que no té cap consell per donar-li, cap recomanació sobre què cal fer quan l’amor irromp en les nostres vides. Es queda paralitzada com Tom Rakewell. Però la seva narrativa és molt diferent de la del protagonista de l’òpera de Stravinski. Segons Weil, no sabem què podem arribar a sentir amb l’amor perquè l’amor no ens omple, sinó que ens buida. No sabem què podem guanyar perquè quan estimem sempre perdem. No sabem què ens pot dur l’amor, perquè l’amor ens obliga a sortir de nosaltres mateixos. Weil sap que no hi ha cap paraula alliçonadora sobre l’amor perquè l’amor no s’escull, sinó que ens dilueix enmig de la nit: una nit impenetrable a qualsevol paraula, però que podem fregar amb la punta dels dits i aprendre a anomenar, amb una mica de sort, com s’aprenen les paraules en un idioma que no és el nostre.

Nemrod Carrasco

Doctor en filosofia i professor titular a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. També és assessor filosòfic de la sèrie 'Merlí'

stats