El 'Rosebud' d’en Gabriel Caballero

Després d’aconseguir que el desertor tornàs al camp de batalla amb Els vulnerables i de treure a la llum el somni complet de la trilogia L’atzar i les ombres en una edició revisada, l’editorial Comanegra, responsable d’un dels catàlegs més apassionants dels darrers anys, publica el nou i esperat títol de Julià de Jòdar: La casa tapiada. Es tracta d’un fascinant fris que, a través de l’agitada vida d’anguila del seu alter ego –i amb profundes ressonàncies polítiques, intel·lectuals i teatrals–, ens convida a penetrar laberints palatins que diuen i desdiuen tot obligant-nos a enfrontar-nos a galeries de textos de diferents registres i estils en una formidable amalgama de textualitats i de furors. Així, i com ja s’havia pogut veure a Zapata als Encants, l’ambiciosa obra d’aquest escriptor de mestissatges dialoga a la perfecció amb la de Biel Mesquida.

Diuen que en Gabriel Caballero és mort. Diuen que han trobat, en una escena extraordinàriament cinematogràfica, el seu cadàver momificat dins d’una arca polsosa. Diuen que tot això és una santa mentida i que l’autor ha sembrat mars de confusions per tornar més endavant en un inesperat punt de gir amb La resurrecció de la carn. Diuen que tot això també és una falòrnia, un muntatge orquestrat matusserament per part d’un impostor, el Noi que va prendre el relleu del Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia, que vol ocupar el lloc i el prestigi simbòlic del finat per fer-se un espai en el sistema literari actual. Aquest laboratori de nines russes perfectament lligades presenta, amb mestria, La casa tapiada de Julià de Jòdar: testimonis inconnexos, contradictoris, d’alguns de les persones que varen compartir amb l’escriptor els turbulents anys que van del 62 al 77. I totes les veus posen en dubte el que fins ara sabíem.

El darrer tour de force fins ara de Julià de Jòdar captiva amb sorpresa, enginy i sobirania narratològica a través d’espirals verbals que immortalitzen el caòtic esperit d’uns temps políticament moguts i culturalment brillants que varen quedar fermats, i ben fermats, amb la Traïció de la Transició. La casa tapiada és un prodigiós retrat coral de passions, frustracions, traumes i somnis trencats que ofereixen perspectives enfrontades en un fèrtil joc de miralls, i de ficcions dins de més ficcions. S’hi detecten ressonàncies d’obres postmodernes com Gravity’s Rainbow, de Thomas Pynchon; Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño, o Viatges per l’Scriptorium, de Paul Auster. També destaquen delicioses aclucades d’ull a clàssics: Akutagawa, Svevo, Pasolini o els films Citizen Kane, de Welles, i Rashômon, de Kurosawa. Colpits per aquesta enfervorida meravella literària, i entre llums i ombres que reivindiquen els desheretats i els marginats, cercam el sentit nuclear del Rosebud d’en Gabriel Caballero.