Ronya i glòria

Qui l’hagi trepitjada sap que es tracta d’una de les contrades de món més brutes i esplèndides, més perilloses i prodigioses o més delirants i extraordinàries que es poden trobar a la Terra, un autèntic cau de contradiccions, un lloc únic que té el do de fusionar els contrastos més violents: la ciutat de Nàpols és una metàfora perfecta, un enigma fet arquitectura laberíntica, un misteri fabulós que creix des de la incomprensió absoluta. Malgrat la implícita impossibilitat de descriure-la com bé es mereix, i tot i que en soc un fan declarat, m’atrevesc a afirmar que el cineasta Paolo Sorrentino encara no ha sabut capturar –possiblement perquè és una ciutat tan seva que no pot distanciar-se’n prou com per fer-ho– l’essència d’aquest espai psicogeogràfic sublim en tots els sentits, és així com È stata la mano di Dio i Parthenope són, en el fons, dos fracassos malgrat oferir fílmiques estampes delicioses, úniques. I, per cert, un dels retrats més admirables que sí que s’hagin perpetrat mai d’aquesta estrambòtica i seductora ciutat italiana va venir gràcies a Josep Piera amb Un bellíssim cadàver barroc, una obra mestra.

Ara bé, sí que és ver que he llegit i rellegit una joia literària que s’acosta molt a la descripció fidel, digna i gairebé ideal d’aquesta ciutat profana i sagrada que adora, amb el mateix fervor, la Verge Maria i Maradona: estic parlant del llibre de contes El mar no banya Nàpols, d’Anna Maria Ortese, que va publicar Edicions del Cràter amb una traducció formidable d’Alba Dedeu (que també és una escriptora de raça i ho va tornar a confirmar amb La inconformista, a L’Altra Editorial). Quan es va publicar l’any 1953 va significar un escàndol espantós per la manera repulsiva i sòrdida com immortalitzava una urbs que sembla més africana que no pas europea. Implacable, immisericorde, Ortese aconsegueix un monument de putrefacció i de llum: els carrerons, els pisets espantosos, les famílies, i fins i tot els provincians grupuscles literaris que fan la viu-viu es podreixen d’oi. Alhora, Ortese mostra l’esperit canalla, l’ambient vital dels Quartieri Spagnoli, la picaresca de sobreviure en el cor d’inferns punyeters i encantadors, el pes ofegador de la religió, gent devastada com aranyes desnodrides, éssers d’una lletjor suprema, mortificacions creuades, el fosc consol de les desgràcies alienes i la remor sorda de l’existència.

Anna Maria Ortese és una narradora superdotada que ara brilla en català amb una traducció lleial d’Alba Dedeu que flueix i atrapa, un altre títol meritori d’Edicions del Cràter, inoblidable i encertadíssima representació de Nàpols, ciutat plena de mort i de vida que fulgura en aquestes pàgines. Forza Napoli!