Retrobar-se amb el primer petó, el més bonic de la seva vida

Pensa que li fa mandra, però fa dies que s'autoconvenç que pot estar bé, ser divertit, fins i tot. Fa massa temps que defuig tota la vida social que se li presenta. Per desídia, per poques ganes, per falta d’incentius. I pel dia a dia que se l’engoleix i li serveix d’excusa per esquivar qualsevol pla que surti de la monotonia.

També perquè —siguem sincers— ha vist la llista d’assistència al grup tancat de Facebook i ha vist confirmat el seu nom, al capdavall. Ha de confessar que se li han remogut records, expectatives i una nostàlgia amb efectes estimulants com el primer cafè de la jornada.

El dia del sopar dels quaranta anys, col·loca els nens a casa la germana i es muda a consciència. Es posa el jersei nou, es repassa la barba i les patilles i estrena el fixador dels cabells efecte humit. S’ha fet una mascareta exfoliant que li ha deixat la pell una mica envermellida, coi de mostra, i s’ha posat el perfum de les ocasions especials, el Bo-Bo. Davant del mirall s’intenta imaginar els seus excompanys fent exactament el mateix que ell en aquest moment. És a dir, treballant a fons per esborrar els vint-i-tres anys que els separen de les persones que van ser però que ja no són. No només pels efectes físics evidents i visibles, sinó per les vides que carretegen i totes les seves esquerdes i bonys. Això també pot ser interessant, pensa. L’experiència, malgrat el que diguin, és un valor. Les mirades són diferents, les converses també. Les certeses i les decepcions, amb l’edat, es digereixen des del cervell. Per allà on passava tot fa massa temps, l’estómac, ara s’ha de cuidar amb bífidus i probiòtics. 

El maquillatge que s’està perpetrant l’Oriol no és més que un filtre, una màscara de carnaval, una representació d’un desig: ser per una estona qui potser no has estat mai, qui ja no ets. Jugar, eludint totes les trampes, a ser jove, atractiu, ocurrent, àgil, flexible, fresc, desitjable. Dissimular per fer veure que el pas del temps és una mentida, una construcció social, una teoria que desmunta a cops d’equació la física quàntica. L’edat cronològica és una farsa. La que compta, és la mental.

Quan arriba al restaurant on han quedat tots, però, li cau a sobre la veritat a pes de plom. Una evidència aclaparadora com la teoria de la gravetat que ja només mira avall. L’Oriol sap distingir totes les capes, una darrere l’altra, damunt cada un dels seus companys que recorda vagament. Les colònies cares, els maquillatges, les operacions d’estètica, els bòtox, les hores al gimnàs, els litres d’alcohol, els embarassos, les operacions, les cicatrius, els problemes, els èxits. La vida dibuixada damunt la pell, els cabells (més encrespats, més blancs, menys abundants, alguns desapareguts del tot), els ulls. Les mans. Les d’en Bernat les podria distingir malgrat totes les distàncies. Les segueix movent com quan intentava convèncer al tutor que quatre exàmens a la setmana eren massa. O quan explicava acudits als companys del curs. O quan, un dia de tardor, tornant cap a casa (eren veïns), aquelles mans li van agafar la cara suaument, mentre ell li feia molt a poc a poc el primer petó, el més bonic i únic de tots, de la vida de l’Oriol. Tenien quinze anys.

No va anar a més la cosa. Fins aleshores havien estat bons amics: s’ajudaven, s’escoltaven, es preocupaven l’un per l’altre. Però d’això no en van arribar a parlar mai, com si no hagués existit, un rampell sense importància, va voler creure l’Oriol. Un experiment, un impuls, un curtcircuit. Ell se’l va voler arrabassar del cap i hi va posar distància. En Bernat sortia amb una noia de la classe. La més popular. Ara, ella, dirigeix una de les empreses més importants del país i guanya tots els premis d’emprenedoria i lideratge femení. Guanyava aleshores, guanya ara. Se saluden amb l’Oriol i ella li diu, segura i condescendent, que sembla que els anys no passin, que està igual que a COU. "Sempre has tingut cara de nen". Riu. L’Oriol li respon que la segueix pels diaris i que està feta una crac, que ben merescut.

No li fa dos petons en Bernat quan el veu. Ni tan sols una abraçada. Tots dos es queden aturats, a un metre de distància del que se’n poden comptar tots els centímetres i escoltar tants silencis imposats. Ell li agafa una mà. A ell se li posa la pell de gallina i resa perquè li deixi la mà que està suant. "Quant de temps, com estàs?". L’Oriol encongeix les espatlles "Tot bé. Molt bé", menteix nerviós i amb una veu que no és la seva. Durant el sopar seuen en dues taules diferents. L’Oriol se’l mira de reüll de tant en tant intentant reconèixer el noi de fa anys, veure les coincidències entre realitat i record. En Bernat, assegut al costat de la triomfadora acapara totes les converses metres enllà. Es tornen a trobar a les postres quan s’ajunten tots per fer-se la foto de grup que penjaran tots a les xarxes socials amb comentaris similars a favor del pas del temps i l’amistat construïda a còpia de filtres de felicitat sense arrugues. Durant la foto, en Bernat que se li ha posat al costat agafarà la mà a l’Oriol. Ell es regirarà i sortirà a la foto que no penjarà enlloc amb la cara estrafeta, però els ulls brillants.

A la porta del restaurant en Bernat li dona el seu telèfon.

— “Em trucaràs?”

— “Potser sí”.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify