El retard d'Espanya
BarcelonaVoltaire va escriure l’any 1765 diverses cartes a Frederic II de Prússia, dit “el rei filòsof”, en què es planyia de la seva mala salut: “Aquest hivern tan rude quasi m’ha matat”. El rei, que va mantenir durant molts anys correspondència amb el francès, li va respondre el 8 de gener de l’any següent en aquests termes: “Teniu l’esperit encara jove, i mentre continuï així, no caldrà patir pel cos”.
Però el prussià, que era allò que se’n diu un “il·lustrat moderat” –gens revolucionari, com Voltaire, Hume o Kant–, a diferència dels “il·lustrats radicals” –com Diderot, Helvétius, Holbach o Paine–, hi afegia una sèrie de consideracions sobre el progrés de la intel·ligència i de la raó al continent que resulten de gran interès per entendre el retard que portava Espanya en aquesta tendència mental, diguem-ho així: el país només va conèixer una dotzena d’homes de lletres a l’altura de l’Il·luminisme, com ara Jovellanos, Olavide o Feijoo... i Torres Amat o Maians, a Catalunya.
El domini del fanatisme
Escrivia Frederic II: “És cert que allò que denominem ciutadans honrats [a l’original, honnêtes gens, equivalent a la classe mitjana-alta d’un país] comencen a pensar... Als països protestants, la cosa va més de pressa [que als catòlics]; i potser caldrà només un segle perquè les animositats que van néixer de les parts sub utraquespecie [els homes només se salven si reben la comunió en les dues espècies] no es fonguin enterament. En aquest vast domini del fanatisme no queden gaires més països que Polònia, Portugal, Espanya i Baviera [llavors sota el domini de Maximilià III], en què la crassa ignorància i l’encarcarament dels esperits fan que encara es mantingui la superstició”.
Això no constituïa cap tòpic, malgrat la llegenda negra que va pesar sobre Espanya durant molts segles: vegeu Julián Juderías (!), La leyenda negra y la verdad histórica, de 1914, encara reeditat. Espanya va haver d’esperar la Constitució de Cadis (1812), frustrada per Ferran VII, i el trienni liberal perquè, molt lentament, la Pell de Brau avancés una mica respecte al que havien significat les revolucions americana, holandesa o francesa, i, doncs, la desaparició d’una part dels privilegis de l’aristocràcia, una classe que aquí sempre ha rebut el nom de “caciquisme”, avui encara representat pels partits de dreta i ultradreta: hi ha països on costa molt posar-se al dia en matèria de democràcia.