Regalar temps a les famílies
Els camins escolars, com els que acaba d'estrenar Tàrrega, ajuden a la conciliació i els experts demanen anar un pas més enllà i que els nens tornin a anar sols pel carrer
LleidaTàrrega ha estrenat un nou concepte de transport escolar gratuït. Té sis recorreguts, múltiples parades, un grup de monitores i quatre escoles com a destí final. Però no hi ha autobusos. Les rutes es fan totes a peu. Es tracta d’una iniciativa que no sols vol fomentar els hàbits saludables dels infants i reduir la presència de cotxes. Sobretot es tracta de donar temps. Temps per a les famílies, per a la conciliació de la seva vida laboral i personal i, en especial, per a les dones. D’aquí que el projecte hagi sorgit de la regidoria de Feminismes i amb una subvenció del departament d’Igualtat a través del programa Temps x Cures. Perquè “són elles, per rols de gènere, les que majoritàriament han d’assumir les cures dels infants”.
“Des que me’ls porten a l’escola puc començar a treballar prop de mitja hora abans”, assegura Núria Castellà, una mare de dos fills que des de principis de setembre van a l’escola acompanyats d’una monitora contractada per l’Ajuntament. “Ara ja no he d’agafar més el cotxe, i a més m’estalvio el cost del servei d’acollida matinal”, afegeix Núria Costa, mare de dues alumnes de l’escola pública Maria Mercè Marçal. La Priscil·la, una nena d’onze anys, explica que ara el seu avi no ha de matinar tant per portar-la cada dia a l'Escola Jacint Verdaguer. La majoria d’usuaris coincideixen en un inconvenient: s’han d’aixecar més aviat per ser puntuals a la parada. “Els meus fills es desperten cada dia amb la il·lusió de veure els seus companys a baix al carrer”, confessa Raquel Domínguez, que ara assegura haver augmentat una hora la seva jornada laboral.
El projecte va arrencar a l’inici de curs amb quaranta infants i ara ja en són més de seixanta. El boca-orella ha funcionat. I, sobretot, la certesa que les rutes donen confiança als pares. Les monitores, contractades a través d’una cooperativa de lleure local, van vestides amb armilles de diferents colors (una de diferent per a cada ruta) i dinamitzen les caminades amb converses informals i algunes indicacions sobre seguretat viària. “La majoria es coneixen les normes de sobres”, comenta la Cipriana, una jove monitora que agafa de la mà els més petits i demana a la resta que caminin al seu davant. “Així els tinc tots controlats”, justifica.
La demanda està consolidada, tant per als matins, de camí a l’escola, com a les tardes, per tornar a casa. Inicialment el projecte tenia una vigència molt curta (fins a les vacances de Nadal, ja que és el temps que cobreix la subvenció de la Generalitat), però el consistori té la intenció de prorrogar-lo fins a finals de curs.
Dret a més autonomia
En indrets com Castellbell i el Vilar s’ha demostrat que aquest mateix model funciona. Fa sis anys que l’Ajuntament té activades dues rutes amb prop d’una trentena de joves usuaris. El consistori ho defensa com una manera de promoure “una mobilitat sostenible, segura i agradable”. A Navarcles fan el mateix amb el projecte Bus a Peu des del 2014, i tot just fa un any ho van estrenar a dues escoles de l’Eixample de Barcelona (Els Llorers i l’Auró). Tots ells amb monitors o voluntaris acompanyant els infants.
Els camins escolars no són una idea nova. La Diputació de Barcelona ja fa més d’una dècada que els promou entre els seus municipis i s’han estès en ciutats com Girona i Reus. Però en el seu cas hi ha una diferència evident: l’absència d’adults. Per això els camins escolars que es fan sense pares ni monitors reclamen més compromís per fomentar “la confiança en l’espai públic”. Es tracta d’un compromís transversal de moltes àrees de la vida política i social: senyalització per a vianants i conductors, botiguers còmplices i coordinació entre mestres, famílies i administració.
El geògraf Màrius Navazo, expert en plans de mobilitat urbana i assessor de molts ajuntaments (inclosos els de Boston i Cambridge), reivindica que la canalla “torni” a anar sola pel carrer. “Obviant que la vida és risc i que no podem escapar-nos-en, si no corres el risc de l’autonomia dels fills, corres el risc de les conseqüències negatives que té per a ells estar tot el dia i a tota hora controlats per adults”, argumenta Navazo.
El debat està servit. Monitors i voluntaris són precisament aquests adults que supervisen l’infant al carrer i que alguns consideren innecessaris. Però Tàrrega ho justifica. “La nostra ciutat està partida per la C-14, una carretera molt transitada que ens connecta amb Tarragona, i volem donar garantia a les famílies que els seus fills, sobretot els més petits, estan ben segurs”, argumenta la regidora targarina Alba Castellana. No descarta que en el futur, un cop estigui normalitzada aquesta activitat, els infants acabin desplaçant-se sense monitors. “És un model molt nou a la nostra ciutat i ens cal temps”, conclou.
En qualsevol cas, el projecte de Tàrrega està pensat primordialment per donar més temps. De fet, el programa Temps X Cures inclou, a més de les rutes escolars, canguratges puntuals, una fonda a l’Oficina de Joventut perquè els adolescents dinin i facin els deures i diversos espais d’oci i d’estudi. Tot plegat, per regalar temps.
