Quimeres pasquals

A la seva Defensa de la poesia, amb excel·lent traducció de Marta Pera Cucurella a l’editorial Adesiara, el poeta romàntic Percy Bysshe Shelley exalta abrandadament l’escriptura poètica com a ordre d’existència. Entén la poesia com a fonament de saviesa, font de gaudi, exorcisme dels dimonis interiors, tant individuals com col·lectius. Acaba declarant que els poetes són els legisladors secrets del món, idea que enllaça amb la cosmovisió de Friedrich Hölderlin quan va deixar escrit que tot el que perdura ho funden els poetes. En la literatura catalana dels darrers anys hi ha poetes òrfics que perpetuen aquest fèrtil imaginari mític de caire antropològic, i un dels més destacats és Pere Joan Martorell, que, sota la fecunda influència d’Andreu Vidal, ha anat prodigant una poesia de toc postexpressionista i d’alè llegendari que expandeix els arquetips junguians i desplega atmosferes embarassades de savieses ancestrals. El seu darrer llibre fins ara és el poemari Quimera a la magnífica col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor. Estam davant d’un llibre que pertorba.

Quimera de Pere Joan Martorell inquieta i fascina perquè és un testimoni de dolor, d’una fallida existencial i d’un posterior retorn a l’ordre còsmic. A través de versos immisericordes, la veu extremadament lírica i visionària ens convida a compartir l’eufòria de la desfeta, la riquesa del desastre, el pelegrinatge de la ferida. El resultat és un renaixement espiritual perfecte per a aquesta època de l’any, cicle de resurrecció després del martiri. La proposta de Martorell passa, també, per la creació de climes abstractes i de percepcions atàviques. La veu messiànica d’aquestes pàgines ens fa participar d’una cosmovisió fundacional i simbòlica perquè carrega de densitats un periple experimentat en la pròpia pell a partir del bastiment d’imatges d’impacte, sovint esfereïdores. M’atreviria a afirmar que aquí ressonen no només els presocràtics, amb la seva manera de comprendre el món poèticament, sinó també els mestratges de William Blake o Màrius Sampere, multiplicadors de noves divinitats i de noves monstruositats. Tanmateix, hi ha composicions en què predominen esclats d’ironia guaridora, balsàmica, contra l’absurd de ser.

Tot i l’estupor davant la certesa que fugim de la mort tot encalçant-la, la lliçó vinyoliana que supura Quimera és, de ben segur, més útil que mai en aquests fluids temps postmoderns nostres en què sembla que no hi ha res estable i tot muda en un caos magmàtic: entre escriure poesia i viure hi ha una bella possibilitat que és viure poèticament. Fa molt de temps que el poeta Pere Joan Martorell sembla consagrat a aquesta consigna vitenca. És per això que Quimera no és només un llibre: qui el toca, toca una persona en carn viva.