Moda o tortura? Un invent del segle XVII que causa greus problemes de salut
En quin moment la moda va decidir enlairar les dones fins a unes alçades de vertigen, a través d’uns bastonets estrets d’uns 12 cm de llarg? Doncs entorn de la dècada dels 50, el dia que Roger Vivier, sabater de Christian Dior, va decidir posar una ànima metàl·lica als talons de fusta i va aconseguir que no es partissin en arribar a certa alçada. Unes sabates que, per les seves característiques, van quedar batejades amb els noms de stiletto, sabates gratacel o talons d’agulla. Més enllà de la proesa tècnica, Vivier havia sofisticat un dels grans artefactes de tortura per a la dona, responsable de greus perjudicis de salut. La mateixa reina Letícia pateix un neuroma de Morton, una afecció aguda del peu, causada per l’ús habitual d’aquest tipus de calçat. Una situació que també suporten moltes altres dones, com és el cas de l’actriu Sarah Jessica Parker. Malgrat haver manifestat que té unes deformacions al peu ja de caràcter irreversible, el seu personatge a la sèrie Sexe a Nova York va passar un gran disgust quan un lladre li va robar els seus estimats Manolos. Davant d’aquesta situació, la pregunta que ens ve al cap és: i per què les seguim duent?
Les sabates de taló han anat associades des del segle XVII a la dona. És cert que en aquell moment l’home també en duia, però en el seu cas eren més robustes, estables i còmodes, i la forma del taló els facilitava agafar-se millor als estreps del cavall. Aquestes sabates es van popularitzar entre la noblesa, ja que l’alçada els elevava visualment per sobre de la resta del poble. A més, els atorgava immobilitat, amb la qual evidenciaven que, com a estament privilegiat, no els calia fer cap feina productiva. Amb l’arribada del segle XIX i la consolidació dels estats parlamentaris a Europa, la maduresa del sistema capitalista, la Revolució Industrial i la irrupció de la burgesia com a classe dirigent, es va produir un important canvi en la indumentària occidental. Si bé als homes se'ls va manllevar qualsevol element ornamental i ostentós, i van quedar encasellats en els seus avorrits vestits sastre negres, les dones esdevindrien elements d’ostentació de la posició social i capacitat adquisitiva del marit. Per això, dos dels trets definitoris de la seva indumentària, i que la diferenciaran estèticament de l’home, seran l’ornamentació i la immobilitat.
Des d’aquest moment, la sabata de taló va quedar associada irremeiablement a la feminitat. Malgrat que no existeix cap llei que obligui les dones a dur-ne, és ben cert que la pressió social és tal que hi ha professions, àmbits o ocasions en què el seu ús es fa inqüestionable. No és casual que els stiletto s’inventessin precisament en la dècada dels anys 50, quan la dona va patir un grau de subjugació a l’home bastant elevat. I tampoc és casual que, el 7 de setembre del 1968, quan va tenir lloc la (no) crema de sostenidors de mans d’unes feministes radicals, un dels objectes que també es van tirar a l’anomenada “brossa de la vergonya” fossin concretament les sabates de taló.
