Literatura

Mariana Enriquez: "Amb els amics hem passat de parlar d'on comprar coca a on ingressar els pares"

Escriptora. Publica 'Un lugar soleado para gente sombría'

5 min
Mariana Enriquez, a Barcelona

BarcelonaAquests dies, els carrers de Barcelona s'han omplert de cartells amb la cara de l'escriptora Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973). La dotzena d'actes en llibreries i biblioteques espanyoles s'anunciaven com si es tractessin d'una gira de Metallica, Nick Cave & The Bad Seeds o Mayhem, per citar tres grups que l'autora escolta des de fa dècades. Enriquez no hi presenta cap disc, sinó el seu últim recull de contes, Un lugar soleado para gente sombría (Anagrama), que arriba quatre anys després de la celebrada novel·la Nuestra parte de noche, amb la qual va guanyar el premi Herralde. Traduïda a una vintena de llengües, Enriquez és ara mateix un dels referents més internacionals de la literatura argentina gràcies a una aproximació al gènere de terror que combina elements sobrenaturals amb apunts sociohistòrics, l'influx de les llegendes i la santeria amb un detallisme realista sovint esfereïdor.

Tinc la sensació que fa temps que no pares de moure't.

— És bastant així, sí. Potser no tant com sembla, però des del 2019 necessito aïllar-me de debò per poder concentrar-me. Des de la pandèmia no havia pogut escriure ficció nova.

Has pogut trencar aquest silenci amb Un lugar soleado para gente sombría.

— M'hi vaig posar l'estiu de l'any passat a l'Argentina, és a dir, els mesos de gener, febrer i març. Va ser durant una onada de calor horrible, durant la qual l'únic que podíem fer era quedar-nos tancats a casa, amb l'aire condicionat o els ventiladors en marxa. Feia temps que prenia notes i que pensava en la majoria dels contes. N'hi havia algun que ja el tenia fet i que el vaig corregir llavors.

Un d'ells és protagonitzat per una parella de mitjana edat que se'n va de vacances en un petit poble inventat, General Moore. Podríeu ser vosaltres?

— Ara justament vinc de passar l'estiu amb el meu marit en una casa amb piscina, en un poble perdut com aquell. Ningú sabia on érem.

Espero que no us hàgiu trobat un artista local tan terrorífic com el del conte.

— No, per sort no! Però alguns dels contes parteixen d'anècdotes biogràfiques, i en aquest cas el punt de partida va ser quan vaig anar a xerrar en un centre cultural que havien obert en una antiga estació de trens abandonada. Hi havia una exposició de quadres molt inquietants que em va inspirar. Un poble sense tren em resulta interessant per molts motius: vol dir que està aïllat, que s'hi ha creat un microclima i que pot amagar secrets.

En aquest conte hi apareix un sant popular com la difunta Correa.

— En plena guerra civil, a mitjans del segle XIX, la difunta Correa va fugir al desert per trobar el marit, preocupada per si l'havien matat. Durant el trajecte va morir amb el fill aferrat al pit. Quan van trobar el cadàver el nen encara mamava, i estava ben viu. És una història molt, molt sinistra.

En molts dels contes hi apareixen mares mortes. Al primer, Mis muertos tristes, la mare reapareix a la casa on va morir i visita de tant en tant la filla, que és infermera. Les mares mortes són un motiu nou en la teva obra, oi?

— Sí. Dels llibres que he escrit, en aquest és on apareixen més la vellesa i les cures. A Mis muertos tristes tenim una mare morta, però també la malaltia que va patir a casa, i com la filla la va haver de cuidar. En un altre conte, Julie, hi ha uns pares que dubten on portar aquella filla que ha embogit, per dir-ho d'alguna manera. Més enllà de ser un tema que es troba en l'agenda pública, la qüestió de les cures ha passat a formar part de la meva vida. Amb els amics hem passat de parlar d'on comprar coca a on ingressar els pares. A mi encara no m'ha tocat abordar-ho, però podria donar-se la setmana que ve. La meva literatura explora les pors, i la por de l'envelliment dels pares no és cap broma.

Perquè, en part, et fa adonar del teu propi envelliment?

— Sovint em pregunto: qui s'ocuparà de mi, quan sigui gran? ¿Què faré, quan tingui 77 anys, si no puc caminar? ¿Seré capaç de clavar-me un tret? Soc una dona que no ha tingut fills.

Les pors creixen, a mesura que sumes anys?

— Les pors canvien. O les perceps d'una altra manera. En un altre conte, La mujer que sufre, una noia jove, maquilladora, comença a rebre trucades d'algú que li parla com si estigués malalta de càncer. Aquella mena de fantasma li ve a dir que s'espavili, que la vida és més curta del que sembla. Aquest conte no l'hauria pogut pensar quan tenia trenta anys.

La consciència de tenir i habitar un cos és notable, en bona part dels contes.

— Tots coneixem casos de gent jove que ha emmalaltit i mort massa aviat. Ens ho prenem com una desgràcia injusta. A la vida arriba un moment en què els problemes físics es converteixen en la quotidianitat. Vas a l'oculista i et diu que tens una cataracta. No és cap malaltia sobtada, és qüestió del deteriorament del cos. En la nostra societat, aquest deteriorament fa que el teu cos quedi fora del mercat. Ja no serveix per a res.

Hi ha algun cos jove mort abans d'hora, també, com el d'en Dizz, a causa de l'heroïna, en el conte que titula el llibre, Un lugar soleado para gente sombría. ¿L'heroïna torna a estar de moda perquè calma el dolor?

— Necessitem els opiacis. Hi ha molta gent que hi està enganxada. Ambiento aquest conte als Estats Units perquè a l'Argentina no seria tan versemblant: les nostres drogues continuen sent la cocaïna i l'alcohol. Busquem anestesiar-nos així... Però tenim altres maneres també molt potents, com ara quedar-nos tirats al sofà mirant la tele.

Al llibre no t'oblides d'aspectes com la misèria i corrupció d'una part de la societat argentina. En part són ells, els que provoquen l'aparició de fantasmes.

— Hi ha fantasmes amb els quals encara es pot conviure, lidiar i negociar. Però hi ha un moment en què n'apareix un que és el fantasma del límit, el que no es limita a repetir moments i accions de la seva vida passada. En aquest moment la convivència es fa insuportable.

La convivència està amenaçada a l'Argentina presidida per Javier Milei?

— Estem vivim les conseqüències de la impossibilitat de conviure. Una part de la població ha dit prou a l'statu quo, i han optat per donar suport a la pitjor opció. Havia de passar. I no és una cosa que només es doni a l'Argentina. A Itàlia ha guanyat Giorgia Meloni, al Brasil van tenir Jair Bolsonaro... I el candidat republicà a la presidència dels Estats Units podria tornar a ser, perfectament, Donald Trump.

Amb aquest panorama no m'estranya que hi hagi tants personatges afectats per la depressió.

— És la primera vegada que toco el tema tan a fons. No ho faig perquè sigui només una malaltia del nostre temps, sinó perquè té a veure amb mi directament. Quan em medicava per la depressió, no volia escriure sobre el tema. Ara ja no m'importa fer-ho: li he perdut la por. Quan era jove tenia més por de tornar-me boja que ara.

T'has especialitzat a escriure contes i novel·les de terror. A mesura que vas sumant llibres, et costa més trobar situacions que puguin atemorir els lectors?

— No. La por es transforma amb tu: potser en deixes enrere algunes, però en trobes de noves.

Digues-me'n alguna.

— El canvi del cos de la dona a causa de la menopausa. El pes de la història i la memòria com una cosa real. I la qüestió econòmica: ¿què faré quan no doni prou de si per guanyar tants diners?

Com t'ha afectat la menopausa?

— Quan veig fotos meves de jove penso que era una noia preciosa. Però llavors no pensava el mateix: estava insatisfeta amb la meva imatge, patia molt, em sentia rebutjada... Ara estic molt més relaxada amb tot això. Ja no sento la necessitat de ser desitjada. I sí: el meu cos ha entrat en un moment en què ja no soc fèrtil. He passat per un dol. En aquest dol hi ha tots els fetitxes de la joventut que no vaig saber gaudir. També la tristesa de veure que hauria pogut ser més feliç. I no ho vaig ser en part per culpa meva, però també per culpa de les imposicions culturals en què vaig créixer.

stats