L’ovodonació, a examen

L’any 2018 les dones a l'estat espanyol tenien el primer fill als 31 anys. Tres anys després, segons l’INE, la mitjana se situa als 32. Aquestes dades evidencien un progressiu ajornament de la maternitat que, un cop ultrapassats els 35, pot comportar problemes de fertilitat. No en va, la qualitat ovàrica comença a baixar a partir d’aquell moment, motiu pel qual moltes dones amb parella o sense –del mateix sexe o del sexe contrari– acaben havent de recórrer a tractaments de reproducció assistida. A Dexeus Dona l’edat mitjana de les pacients se situa als 38,5 anys. Això, per al Dr. Bonaventura Coroleu, consultor senior del Servei de Medicina de la Reproducció del centre, “ja és per se una dificultat per aconseguir una gestació de forma natural”. A més de l’edat, afegeix, rere la conveniència de sotmetre’s a un tractament de reproducció assistida trobem “causes tubàries i l’endometriosi”. Avui dia, apunta el Dr. Coroleu, “el factor masculí suposa un 40% de las causes d’infertilitat”.

Quan els tractaments amb òvuls propis no assoleixen l’objectiu de donar a llum un nadó sa, els professionals solen plantejar l’opció de l’ovodonació. A Dexeus Dona, el 2018 un 33% de fecundacions in vitro es van fer amb recepció d’oòcits. Es tracta d’una alternativa, explica Elisabet Clua, responsable del programa de donació d’oòcits i embrions del centre, “especialment indicada en casos de menopausa precoç, ovaris que no funcionen arran de tractaments de quimioteràpia o radioteràpia, castració quirúrgica per endometriosi, fallides de cicles de FIV amb ovòcits propis i, en els últims temps, per l’edat avançada de la pacient”. De tota manera, puntualitza, “és important saber que l’edat de la donant, que al nostre país per llei ha de ser d’entre 18 i 34 anys, és la que condiciona que la qualitat dels ovòcits sigui millor i, per tant, ho sigui també la dels embrions resultants”.

La figura de la donant centra bona part del llibre El preu de ser mare, de Júlia Bacardit (Apostroph). El que va començar sent un treball sobre la reproducció assistida i l’ovodonació per al màster en comunicació, periodisme i humanitats que l’autora feia a la UAB va acabant adoptant forma de llibre. Hi participen ginecòlegs especialistes en reproducció assistida, embriòlegs, donants i receptores d’ovòcits. En el volum, Bacardit posa sobre la taula el tracte tan diferent que les clíniques de fertilitat dispensen a donants i receptores. L’autora cita com a testimonis que més ho han notat “els d’aquelles donants que s’han despertat a l’UCI per hiperestimulació i torsió ovàrica o aquelles a les quals han trucat fins a tres vegades perquè els seus òvuls eren molt bons”. Fins i tot reconeix que a ella mateixa li van oferir “un extra de diners si duia una amiga que també volgués donar”. També l’han marcat “dones que han estat mares amb òvuls d’altres dones més joves i que pateixen pel possible abandonament del marit, i les que viuen dols genètics llargs o temen que els fills que neixin siguin de la parella però no seus”. 

Pur mercadeig?

Bacardit afirma que “tot i que les clíniques fan un curs explicatiu exprés abans de donar, moltes donants no són conscients dels efectes que pot tenir una estimulació ovàrica en la seva salut a llarg termini, en especial les més joves i en situació de vulnerabilitat”. L’autora explica que “es parla de possibles complicacions a curt termini però les pinten com a molt poc habituals, mentre que el que no expliquen –en part perquè encara no ha passat prou temps per valorar tot el ventall de possibles efectes secundaris– són els efectes que pot tenir pel cos a llarg termini donar òvuls diversos cops”. 

Bacardit considera que la donació d’òvuls esdevé la principal causa que l’estat espanyol sigui una de les principals destinacions de turisme reproductiu. Es basa en les dades del FIVCat corresponents al 2017, quan el 50% de receptores d’òvuls eren estrangeres. “Això passa perquè en molts països europeus l’ovodonació no és legal o s’hi interposen moltes traves legals i perquè, a més, Espanya és un país barat amb una sanitat que funciona i una legalitat relaxada en termes de reproducció si la comparem amb França o Alemanya”, afegeix. També ho cataloga com a mercadeig “per la pròpia llei de l’oferta i la demanda”, una llei en la qual cada cop calen més dones donants que perceben entre 900 i 1.200 euros cada cop que se sotmeten a una estimulació ovàrica i posterior punció fol·licular perquè a l’altra banda hi ha les que senten el desig de ser mare vora els 40 i han de destinar grans sumes de diners a tractaments de reproducció. 

Tot i el to crític, Bacardit subratlla que l’obra “no és cap atac al sector reproductiu, on hi ha professionals entregats i gent a qui la reproducció assistida amb òvuls o semen donats ha fet feliç”, sinó que senzillament creu “que hem de replantejar-nos què és la maternitat, què ens impedeix ser pares i mares a l’edat en què podem ser-ho i fins a quin punt un desig tan bàsic hauria d’estar en mans d’un sector tan lucratiu”. 

Altres factors que, a parer seu, fan que l’ovodonació desperti certa desconfiança entre part de la societat és el fet que al nostre país la pràctica sigui anònima i la inexistència d’un registre centralitzat que garanteixi que les donats no donin més de tres cops ni que dels seus òvuls neixin un màxim legal de sis nadons. Per a Elisabet Clua, “és fonamental que el Registre Nacional sigui obligatori i tots els centres introdueixin informació relativa a donants i receptores en la plataforma SIRHA, creada pel ministeri de Sanitat, que permet la traçabilitat i garanteix la confidencialitat de les dades mitjançant un sistema encriptat”. Ara per ara, destaca, “l’única forma que tenim de controlar que el nombre de nens nascuts no superi l’establert per llei és consultant a les donants a quins centres han donat anteriorment i demanant-los permís per contactar-hi”.