Així fa de pare
Suplements 27/03/2023

Agustín Sánchez Aguilar: "Hi ha una carrera per transformar els nens en adults tan aviat com sigui possible"

Escriptor, conferenciant, professor de literatura i pare de la Lidia i l’Ariadna, de 16 i 13 anys. Publica 'Sé tortuga' (ed. Edebé, lectors +8), il·lustrat per Anna Baquero. És la història tendra i divertida d’un gall que ensenya cant a unes tortugues i que descobreix com és d’important saber fer les coses a poc a poc

3 min
Agustín Sánchez Aguilar retratat a Barcelona

Per practicar una paternitat lenta no cal fer res. Aquest és el repte. Sovint ens obsessionem omplint els dies amb tota mena d’activitats. Hi ha una mena de carrera per transformar els nens en adults tan aviat com sigui possible. Els nens no tenen cap pressa per autodefinir-se.

Com t’alenteixes, tu?

— Buidant l’agenda tant com sigui possible, no fent plans amb gaire antelació. No li diguis al dia com ha de ser: deixa que el dia disposi per tu. Una de les coses que em fa alentir la vida és caminar. Si puc anar a peu allà on haig d'anar, hi vaig a peu. Les meves filles ho saben, i sovint s’afegeixen a les meves caminades. Aquesta elecció és més transcendent del que sembla.

Recordo, al ser pare, la sensació de viure fora del temps.

— Jo vaig tenir la sensació que la vida havia deixat de ser una joguina usada i tornava a ser una joguina nova. El món em semblava acabat de fer. Recordo amb nitidesa sensacions subtils que vaig experimentar aquells dies: certs raigs de sol, certes olors, i la sensació que el present es feia més dens. Ser pare significa assistir a una revolució absoluta del teu món interior, i aquesta revolució és molt bonica però també pot resultar aterridora. La paternitat ho canvia tot de manera irreversible.

Dues filles, de 16 i 13. Segur que tens coses a dir sobre l’adolescència.

— El poeta Rimbaud va dir: “La vida autèntica és absent”. Aquesta afirmació la va escriure durant l’adolescència i crec que és una descripció magnífica del dolor d’aquesta etapa. I és que sembla com si l'adolescent visqués al llindar de la seva vida veritable, en un temps necessàriament perdut. Veiem l'adolescència com una mena d'indisposició, i li atribuïm les mateixes característiques que a una malaltia: ens sembla innecessària i desitgem que passi aviat.

Podem dir que hi ha adolescents lents i adolescents amb pressa?

— Les meves filles són persones tranquil·les. No hi veig la urgència per cremar etapes. Quan miro companys de la meva generació, veig que els que cremaven etapes han acabat malament. En aquell temps eren els populars, els herois de l'institut. Tenien maneres d'adult, fumaven, eren extravertits i decidits, sortien amb noies. Ho van viure tot tan de pressa que als vint-i-cinc ja semblaven vells. Al seu costat, estàvem els que anàvem a poc a poc. Semblàvem mig inútils, no cridàvem l’atenció, era fàcil intimidar-nos. Però, des de la distància que dona el temps, observo que el nostre camí ha estat, en general, més satisfactori. La vida cal coure-la a foc lent. Si cuines massa de pressa, la carn queda cremada per fora i crua per dins.

Què podem fer, amb un adolescent?

— Quatre coses: escoltar-lo, parlar-li amb un to que no el fereixi, respectar la seva intimitat i riure amb ell.

Escoltar.

— Escoltar resulta màgic, però els pares no sempre ho fem. Perquè, així que els nostres fills comencen a parlar, ens dediquem a donar-los consells, o els expliquem que els nostres problemes són més greus que els seus. Quan m’estic vint minuts escoltant un alumne gairebé sense intervenir, veig que la seva cara canvia: on veia angoixa, començo a veure-hi relaxació. Escoltar de debò dona resultats miraculosos.

El to.

— Sovint diem als fills coses molt raonables però en un to que ho esguerra tot. Ens atrevim amb els nens a utilitzar tons que mai utilitzaríem amb un adult. Quan renyem un adolescent, cal ser ferm en el contingut però neutre en el to.

Intimitat.

— Evito ser invasiu amb les meves filles. En realitat, faig amb elles el mateix que amb altres adults. Respecto la seva intimitat perquè desitjo que respectin la meva.

I humor.

— El sentit de l'humor ens anivella amb els altres de forma immediata. Gràcies a l'humor, hi ha un moment miraculós en què les meves filles i jo tenim la mateixa edat. Amor i humor: crec que aquestes són les dues vies fonamentals per sentir-te a prop dels fills.

Què recordeu, que us faci riure?

Sempre recordem quan l’Ariadna va descobrir que era esquerrana, als tres anys. En sortir de l’escola, ens va explicar: “La senyoreta m'ha dit que soc esquerrana”. “Ah, sí? I els altres nens què són?”. “Els altres són del Barça”.

stats