Així fa de mare

Mercè Saurina: "Quan les filles eren petites vaig estar deu anys fora del món"

Escriptora, professora de secundària i mare de la Mar, l'Emma, l'Èlia i l'Ona, de 24, 23, 20 i 17 anys. Publica 'Fugint dels camps de blat' (Empúries), guanyadora del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2023. És una història sobre el dolor persistent causat per una antiga tragèdia familiar. També canta en el Cor de Cambra de la Diputació de Girona.

3 min
Mercè Saurina

BarcelonaQuan les filles eren petites no tenia vida pròpia. És ben bé que vaig estar deu anys fora del món. Però, quan es van fent grans, els problemes agafen una altra dimensió en què té molt més pes el factor emocional. Jo treballo en un institut i veig molts adolescents amb trastorns diversos. Em neguiteja molt veure les filles angoixades, quan no se senten a gust o viuen algun fet com una injustícia i és impossible consolar-les. Tens por que pateixin i no es deixin acompanyar.

Totes les famílies han viscut tragèdies. És bo amagar-les als fills?

— De vegades hem parlat del meu avi matern, que va estar a la batalla de l’Ebre i en un camp d’exiliats a la Catalunya Nord. L’Èlia va fer el treball de recerca de batxillerat sobre ell i li va impactar la seva vida tan dura. Però l'avi en parlava molt i era una ferida tancada. En canvi, treia molt poc el tema que va créixer sense mare. La va perdre quan tenia dos anys.

En parlàveu?

— Sí, amb les filles n'havíem parlat perquè ens permetia comparar l’experiència de l'avi amb vivències que portaven de l’escola, com la mort de la mare d’una companya o la malaltia i una posterior paraplegia d’una altra. Pensa que al ser quatre germanes, el cercle de pares es multiplica i cada curs de les meves filles era un món. Qualsevol d’aquests fets era compartit per totes i afectaven cadascuna de manera diferent.

Ara, mares i pares, ens permetem ser vulnerables.

— És veritat que tenim més tendència a mostrar les nostres febleses. És allò que et deia que el meu pare no parlava mai del que havia suposat créixer sense mare. Nosaltres vam viure la mort sobtada d’una nena de la classe de l’Èlia, que acabava de fer cinc anys. Tots la coneixíem i les meves filles van fer moltes preguntes, sobretot l’Èlia, que era amigueta seva, però no era conscient del que suposava i ho va viure sense el patiment de les germanes grans. Recordo que l’Emma, que estava a punt de fer vuit anys, plorava desconsoladament damunt del llit. La vaig abraçar i vaig plorar amb ella. Vam parlar entre sanglots i tristesa, em vaig adonar que entenia perfectament el concepte de mort i de pèrdua, i vam poder compartir el dolor.

Alhora que ens mostrem més vulnerables som també més exigents.

— No fa gaire vaig llegir que actualment la maternitat s’ha professionalitzat. Jo he vist aquest canvi entre la Mar i l’Ona, que es porten set anys. Sembla que s’hagi de fer un màster per ser el millor pare o mare del món, i fer cursets sobre la criança, apuntar-te a xerrades, i això crea una pressió terrible. T’has equivocat en algunes coses? Segur que sí. Però no t’has equivocat pas en tot. El teu fill o filla ha de percebre que hi seràs, incondicionalment, pel que calgui. I això pot semblar poc, però ho és tot.

Totes quatre filles toquen un instrument i són campiones de patinatge.

— Totes han tingut interessos molt semblants, cosa que ha generat situacions de competitivitat i també de comparació entre elles. Totes han patinat al CPA Girona i en la modalitat d’equip xou han arribat a l’elit.

Ha estat una decisió dels pares, això?

— Les dues grans, en portar-se un any, estaven molt juntes i compartien moltes coses, que després les dues petites van voler fer. Totes van començar a estudiar música de petites i van continuar fins a acabar el grau professional al Conservatori de Girona. A casa tenim pianistes, violinistes, flautistes i cantants. Quan les grans feien patinatge artístic, també les petites ho demanaven. Aquests interessos semblants els ha permès compartir experiències: cantar plegades al mateix cor, fer juntes petites gires musicals, tocar en el mateix grup de música de cambra, muntar duets per cantar en una festa o patinar en el mateix equip de xou.

Què suposa això per a la família?

— Un gran esforç de temps tant econòmic com organitzatiu. La disciplina de l’estudi d’un instrument vol molta dedicació i exigència, també a nivell familiar. Però tant l’esport com la música t’aporten uns valors que actualment estan de baixa: l’esforç, la voluntat, la disciplina de treball. I el fet que de vegades tens decepcions, però t’has d’aixecar i tornar-hi.

stats