Creuar l'oceà només amb la força dels teus braços

BarcelonaLes pròximes vacances de Nadal seran ben diferents per a Martí Ramírez, Sergi Franch, Joaquim Planells i Juan Bautista Romero. El 12 de desembre tots quatre seran a l'illa de La Gomera, a les Canàries, per iniciar la gran aventura de la seva vida: travessar l’Atlàntic remant. És el gran repte de l’Ocean Cats, equip format expressament per participar en la Talisker Whisky Atlantic Challenge. “És la travessia a rem més dura, et porta de La Gomera a l'illa caribenya d’Antigua. De mitjana sol durar entre 40 i 45 dies per creuar més de 5.000 km”, explica Quim Planells. “De seguida et quedes sol. Poques hores després de la sortida, cada embarcació fa el seu camí en solitari”, afegeix. Quan ho explica, els ulls li brillen. Res de por, tot al contrari. 

El 1896 dos noruecs que vivien als Estats Units, Frank Samuelsen i George Harbo, van travessar l’Atlàntic de Nova York a les illes Scilly (Regne Unit) en 55 dies remant. Amb una embarcació tradicional i amb cubells per agafar aigua de la pluja per poder beure.

Els aventurers sempre han existit, però qui va portar l’art de remar a un altre nivell va ser el britànic John Fairfax, el primer a fer-ho en solitari el 1969. “De mica en mica més gent va atrevir-s'hi i, finalment, els últims anys ha nascut aquesta competició on pots trobar de tot; també gent que no sap remar. Aquell tipus de gent amb diners que un dia decideix pujar a l’Everest i paga diners perquè l’acompanyin. Alguns volen travessar l’Atlàntic i no els fa falta anar buscant patrocinadors com fem els altres”. L’equip català, per descomptat, és totalment diferent. “Nosaltres som gent de mar”, diu. Pescadors i mariners. “Practiquem el rem des de fa molts anys, en competicions de llagut català. El 2010 vam descobrir que hi havia gent que travessava l’Atlàntic. Ens va captivar la idea. El 2017 el meu club, el Club de Rem Santa Cristina de Lloret de Mar, va organitzar una travessia de Lloret a Menorca en llagut català. Van ser 26,5 hores remant, un repte descomunal. El Martí Ramírez, que era a la mateixa barca, va trucar-me uns mesos després i em va preguntar si m’animava a travessar a l’Atlàntic. I mira on som ara”, explica el Quim des de dins de l’embarcació al port de Barcelona.

El Martí i el Quim van constituir l’Associació Catalana de Rem Oceànic “i ens vam posar a treballar".

"Vam buscar dues persones més, en pensar que la fórmula ideal eren quatre remers. Cal pensar que en aquesta regata hi participen equips d'una persona, de dues, tres, quatre i cinc. Quatre és la categoria reina. I és una xifra òptima per gestionar un projecte com aquest. Així que vam sumar a l’equip en Sergi i en Juanba. Va caldre comprar una embarcació amb la qual vam anar fent travessies, ja que no existia una embarcació d’aquest tipus a Espanya, llavors. Va caldre fer un esforç”, recorda.

La plaga dels microplàstics

I van decidir donar un valor afegit al projecte esportiu: “Com que som gent de mar, ho hem vinculat tot a la protecció del mar i el cas dels microplàstics. Ens hem vinculat a una ONG, Surfrider. Si acabem el projecte amb beneficis, els diners els hi donarem a ells. En segon terme hem fet mostres científiques de microplàstics dins d’un projecte de la Universitat de Barcelona. Cada dues o tres setmanes sortíem de Palamós per entrenar-nos amb una xarxa especial. Els microplàstics poden ser plàstics grans que s’han anat degradant o d'altres ja petits de partida, de menys de cinc mil·límetres. El perill és que s’ho mengen els peixos i ens arriba a nosaltres. Quan pensem en plàstics sempre pensem en les illes grans de plàstics, però aquests microplàstics també són un perill, el mar n'és ple. Quan hem anat remant fins a Mallorca, a mitjan trajecte també era ple de microplàstics. No és només a la costa”.

La tercera part del projecte és la que més ha emocionat els quatre remers. “Ho hem batejat Escoles Oceàniques. Hem fet xerrades en centres amb risc d’exclusió social i centres amb persones amb diversitat funcional, explicant qui som i com cal protegir el mar”. Parlant de com volen travessar l’Atlàntic, han fet arribar un missatge molt important a centenars de joves.

Però el repte final, no cal dir-ho, és travessar un oceà. “La primera part ja l’hem feta, ara toca la més dura”, bromeja el Martí abans d’iniciar una travessia que els va portar del port de Barcelona a les illes Columbretes, davant de Castelló, fa unes setmanes. “Ens hem entrenat proposant-nos petits reptes. El primer va ser fer la Costa Brava de Port Bou a Blanes, en tres dies. Després vam fer un repte de 24 hores seguides en una màquina de rem. O anar de l’Ametlla de Mar a Palamós, de Tossa de mar a Mallorca, de Gandia a Eivissa...” Travessies per posar-se en forma, per aprendre a patir i conèixer una embarcació ben especial. “Fa 8,5 metres. Hi tenim plaques solars per estar connectats, una dessalinitzadora per tenir aigua i menjar liofilitzat que ens dona les 4.500 calories que ens calen cada dia. A nivell de seguretat hem fet cursos de supervivència en alta mar. Si la nau tomba, les dues cabines queden tancades hermèticament, a proa i popa. El disseny de la barca fa que si gira, tornarà a posar-se bé tota sola”, explica el Quim. Aquestes dues petites cabines, on caben dues persones, són també el refugi on descansar. “Per remar, fem torns de dos. Dos dormen a les cabines i dos remen, fent canvi cada dues hores. Durant 35 o 40 dies no dormirem més de dues hores seguides”.

La travessia surt de La Gomera i segueix la ruta dels vents alisis. “La ruta que va fer Colom quan va arribar a Amèrica. Baixarem fins a Cap Verd i, després, cap al Carib. La nau pesa una tona i anem a una velocitat de tres nusos quan el vent ajuda”, explica el Quim. Ara, què passa si el vent bufa en contra? “És un perill, ja que et pot fer anar en direcció contrària. Per evitar-ho, tenim un paracaigudes que tirem a dins de l’aigua, on s’obre i frena la barca. Així no perdem la feina feta. Quan passa, però, pot ser frustrant, perquè potser et toca estar dos o tres dies aturat al mateix lloc, esperant un canvi dels vents”. El repte és arribar a l'illa caribenya d’Antigua després de Nadal. 

Per a l’equip català, la travessa serà la primera experiència a l’Atlàntic. Tots els entrenaments s’han fet al Mediterrani. “Aquí les condicions són molt complicades, ja que tens un munt de canvis. Pots anar de Barcelona a Castelló, per exemple, i tens un munt de canvis de mar i de vent en poques hores. A l’Atlàntic el vent bufa més fort, les onades poden ser més grans, però les condicions són més estables. És a dir, si agafes bon temps et pot durar dies. I si tens mala sort, et toca estar uns quants dies amb vent en contra”, conclou el Quim. Si el temps ajuda, es poden aconseguir marques com el rècord de la travessa, de menys de 30 dies. Si el temps no ajuda, la travessa esdevé un repte majúscul. Bona part del viatge, però, ja l’han fet. Un viatge per aprendre i sumar. Ara toca acabar-lo.