“Quan llegeixo aquesta obra, m’és impossible no pensar en el miracle que és veure com un univers emergeix, com una consciència emergeix, i tot a través de pensaments i experiències que han travessat el temps fins arribar a la meva pròpia consciència. I això, senyores i senyors, és un miracle”. Són les paraules de l’escriptora ficcional Alice Hughes, interpretada per la grandiosa Meryl Streep, en el darrer film, fallit, del director Steven Soderbergh: Let Them All Talk.
La pel·lícula em va semblar horrorosa: lenta, buida, absurda. Desaprofita una actriu portentosa com Streep i malbarata una història que podria haver estat interessant amb el bloqueig creatiu que pateix una autora llegendària com a fil conductor. Tanmateix, l’escena en què es diuen aquests mots introductoris és l’única que salvaria, emocionant i il·luminadora, perquè té raó: quin miracle arribar a la consciència d’una altra persona a través de les pàgines d’aquesta màquina comunicativa perfecta que és un bon llibre. Quan (re)llegeixo Iris Murdoch sento que és un miracle assistir al poderós flux dels seus pensaments i de les seves passions. És la mateixa sensació que he viscut tot llegint el nou llibre de Lluís Maicas, Una fosca d’ungles pintades, publicat a El Gall Editor.
L’esperit desfermat, experimental i juganer de l’admirat mestre Joan Brossa corre per les pàgines d’aquest volum que es ven com a dietari però que en realitat és més que això. Es tracta d’un llibràs de vivències impossibles, narracions mòrbides, comentaris surrealistes, provocacions farcides de bromes privades, curolles poderoses i molt més, tantes que no acabaríem mai. La realitat per a Maicas és i es mostra fantasmagòrica, com l’apropiada coberta de Toni Catany que ens increpa frontalment en aquesta dansa de clarobscurs sinuosos. Assistim a la minuciosa bitàcola de l’escriptura diària de Lluís Maicas: davall cada data es troba el gest de l’escriptor irredempt que s’esforça per esmolar la ploma, el cervell i el quadern. El resultat és inesperat i estimulant, un conjunt d’exercicis d’estil i de provatures, algunes de més reeixides que d’altres, però pàgina rere pàgina s’amplifica un interès que crida l’atenció i incita a continuar sense contemplacions.
El to general és irònic, descregut, un punt fatalista, sempre sorneguer, murri, punyeter. La prosa? Astuta, trapella i treballada. Molt brossiana, en efecte. I mai no cau en el clixé. El rebel, provocador i exllunàtic Lluís Maicas és un poeta, narrador i artista plàstic prolífic i polifacètic que sempre persegueix dues missions clares: anar a contracorrent com un salmó que es resisteix a seguir la gran massa i perpetrar uns artefactes interessantíssims que ens conviden a penetrar el miracle superdonat de la seva consciència. Una fosca d’ungles pintades de Lluís Maicas és un vivàrium verbal que ningú no hauria d’ignorar.