L’empresari rere l’històric casino de la Rabassada
Josep Sabadell va idear un luxós recinte, amb hotel i atraccions, que va abaixar la persiana quan el joc es va declarar il·legal el 1912
Si circulem per la carretera de la Rabassada, la que uneix la ciutat de Barcelona amb Sant Cugat del Vallès a través de Collserola, trobarem fonamentalment un paisatge molt verd i salvatge, però a l’altura del quilòmetre 6,5 ens veurem envoltats de ruïnes d’un temps passat que s’intueix que va ser millor. Encara que costi de creure, fa més d’un segle allà s’hi aixecava un casino monumental que durant un període de temps molt breu va ser l’epicentre de la diversió més glamurosa de Barcelona. El complex també incloïa un gran hotel i un parc d’atraccions. L’ideòleg de tot allò va ser Josep Sabadell, un empresari i polític gracienc que pensava en gran, una virtut que sembla haver desaparegut dels costums catalans actuals.
La base del projecte va ser l’hotel que existia prèviament (des del 1899), al qual s’hi va afegir el casino i tot un seguit d’atraccions de caràcter lúdic, que aleshores anomenaven “esports americans” (muntanyes russes, water chute o bowling alley, entre d’altres). Com passa avui dia, el projecte estava fortament enfocat als visitants estrangers d’elevada capacitat de despesa; de fet, formalment el casino es va bastir a partir d’un club privat anterior anomenat Cercle d’Estrangers, on catalans i forans es trobaven per parlar de negocis.
Abans de tot això, Sabadell havia tingut un llarg recorregut polític i empresarial, amb responsabilitats d’alt nivell, com esdevenir l’alcalde de la vila de Gràcia (1892) –pocs anys abans que fos engolida per Barcelona– o ser regidor de l’Ajuntament de la capital; en l’àmbit empresarial, va ser president del Centre de Contractistes Generals d’Obres i Mestres de Cases de Barcelona, president de la Mútua d’Assegurances Contra Accidents dels Contractistes, president de la Confederació Nacional Patronal, president de la Federació Patronal Catalana i vocal de la junta consultiva de la Unió Gremial de Barcelona.
En aquest últim àmbit, el món dels negocis, Sabadell va estar profundament implicat en els transports, amb projectes de tramvia per unir Barcelona amb Terrassa travessant Collserola (1906), amb la concessió de la línia entre la capital catalana i Manresa (1907) i amb la construcció del tramvia fins al Tibidabo (1910), que acabaria servint per portar el públic a la zona lúdica del casino.
Un aspecte curiós vinculat a Sabadell és la propietat d’un dels edificis més singulars de l’avinguda Meridiana, el del número 99, que precisament s’anomena Casa Sabadell. Se sap que va ser construït a partir del 1914, se sap també que l’arquitecte en va ser Josep Masdeu, però del que alguns dubten és de la identitat del propietari: ¿Delfí Sabadell Serra, fabricant de sabons, o potser Josep Sabadell Giol, constructor i promotor? Fent una cerca podem trobar fàcilment partidaris d’una teoria o de l’altra, ja que el dubte persistia fa ben poc. No ha estat fins aquest 2022 que sembla haver-se resolt de manera definitiva l’enigma, en aquest cas en favor del primer dels candidats, el fabricant de sabons. El que sembla que sí que fa referència a Josep Sabadell és l’immoble de la rambla del Prat, número 9, al districte de Gràcia. Tornant al seu projecte estel·lar, el del Casino de la Rabassada, cal dir que el 1912 el joc va ser declarat il·legal, de manera que l’establiment va haver d’abaixar la persiana ben aviat, amb la consegüent fallida de l’empresa promotora un any més tard.
La història del recinte recorda la de l’ambiciós Autòdrom de Terramar, un dels primers circuits automobilístics del món, ubicat al costat de Sitges i que va fer fallida poc temps després de ser inaugurat. En el cas del complex lúdic de Collserola, l’hotel encara va resistir fins a l’any 1933, però tot el conjunt va ser enderrocat un cop acabada la Guerra Civil, perquè les instal·lacions havien quedat molt malmeses (durant el conflicte bèl·lic es va fer servir com a caserna de carrabiners). La vida de Josep Sabadell va anar paral·lela a la del seu casino, perquè va morir l’any 1914 –coincidint amb la caiguda en desgràcia del projecte– a causa de l’epidèmia de tifus que va colpejar la capital catalana.
