Marta Bustos: “La ceguesa et dona molta pau”

BarcelonaMarta Bustos té un parlar suau i gestos harmoniosos que contrasten amb un relat vital dur, que colpeix. La seva és una d’aquelles històries que deixen amb l'ai al cor i es remunta al 2019, quan aquesta jove de Terrassa, nascuda el 1995, vivia als Estats Units amb la seva parella. Allà una de les seves aficions era fer productes cosmètics a casa, sobretot sabons. Fins que un dia preparant els ingredients com feia sempre va afegir la sosa càustica i la barreja li va explotar a la cara. La deflagració li va cremar tota la pell, la va deixar sense olfacte ni gust i totalment cega.

"Recordo que al principi, d’entrada, el meu cos va entrar en un estat de supervivència i no sabia ben bé què m’estava passant. No va ser fins al cap de dies, fins i tot setmanes, que vaig passar a l’hospital, que ho vaig començar a assumir", explica Bustos, que ara torna a viure a Catalunya, on s’ha instal·lat amb la seva parella per seguir tots els tractaments mèdics que necessita i on s’ha convertit en una influencer amb milers de seguidors. Ensenya com és el seu dia a dia després d’aquell accident. A més, acaba de publicar un llibre –Cuando perdí mis ojos marrones (Lunwerg)– on explica tota la seva vivència després de l’accident.

La pell, l’olfacte i el gust es van recuperar amb el temps. Però els ulls no. "Als Estats Units em van dir que no tornaria a veure-hi mai més", però, en canvi, una operació a Barcelona li ha permès recuperar la visió d’un ull gràcies a la implantació d’una queratopròtesi de Boston. "És una còrnia suportada amb una pròtesi que em permet veure", explica, tot i que la visió "és com si fos de càmera antiga i tinc molts problemes quan hi ha canvis de llum", diu, mentre fa constar que no és una queixa sinó només una explicació. De fet, se sent "molt feliç", ja que pensava "que no hi tornaria a veure mai més". Ara espera que l’operin de l’altre ull, al qual li han de fer un trasplantament de cèl·lules mare, però els metges són molt prudents i van a poc a poc: el seu és un cas extrem. "El meu cos va marcant el ritme, perquè durant tot aquest procés han aparegut problemes que fan que tot s'aturi; els metges no volen córrer, i jo tampoc", explica, sobretot ara que ha recuperat visió d’un ull.

Bustos recorda el dia que hi va tornar a veure com "el millor de la meva vida". "L’eufòria que vaig sentir va ser increïble, no tenia esperances de recuperar la vista. Recordo que vaig obrir els ulls i em vaig veure les línies de la part interior de la mà i després els meus pares, la meva parella... va ser impressionant".

Té clar que el que li va passar va ser "una putada" –ho diu sense pensar-ho–, però reconeix que ha après moltes coses. "Tots som molt més forts del que ens pensem i tenim el poder d’adaptar-nos, encara que a vegades ens fan creure que no. A mi tot això m’ha fet guanyar molt en paciència. La ceguesa et dona paciència, et connecta amb un món interior amb el qual estem molt desconnectats. La ceguesa et dona molta pau", diu, tot i que deixa clar que no vol romantitzar la discapacitat. "Crec que hem de dir les coses pel seu nom i tenir una discapacitat és una putada perquè el món no està fet per a gent que no hi veu. Està fet per a gent que té els cinc sentits i les quatre extremitats funcionant. Però un cop et passa, què has de fer? Viure amargat? Doncs no. Quan em pregunten si tiraria enrere, evidentment dic que sí, voldria que l’accident no hagués passat mai perquè és molt dur viure amb això. Però com que no puc tirar enrere, doncs m’ho haig d’intentar prendre de la millor manera i de tot es poden treure aprenentatges".