Biden, ‘my friend’

Una vegada vaig llegir que Bill Clinton, amb tots els seus errors i febleses, va ser l’últim president dels Estats Units. La raó és que, després d’ell, i particularment amb George W. Bush, els inquilins de la Casa Blanca han sigut representants de diferents poders econòmics. En definitiva, la mort de la política.

Tot i això, amb el permís de Jeff Bezos, Bill Gates o Warren Buffet, Biden és una de les persones més poderoses de la Terra. I sembla que vol ser amic nostre, de les petites empreses. Com? S’ha proposat impulsar un nou sistema fiscal internacional que impedeixi a les empreses “amagar els seus ingressos en paradisos fiscals com les illes Caiman i les Bermudes”, amb la creació d’un tipus mínim de l’impost de societats a escala mundial.

Algú em va dir una vegada que el sistema capitalista tenia una d’aquelles coses que fan forts els sistemes: vies de fuga per saltar-se les normes. Segons aquesta teoria, un sistema massa rígid és feble perquè algú incòmode amb la regulació pot tenir la temptació de voler-lo tombar. I els paradisos fiscals serien el gran exemple d’aquestes vies de fuga.

Fa alguns anys, quan va esclatar la crisi financera, el món va posar el focus en els paradisos fiscals: la iniciativa es va esvair ràpidament. En aquests anys, el problema s’ha fet més gros. L’anomenada nova economia, en la qual la mercaderia és no material, és molt més donada a portar els beneficis on convingui, és a dir, allà on es paguin menys impostos.

Els grans problemes del segle XXI són en realitat clàssics: el repartiment de la riquesa, la concentració del poder, la manca d’oportunitats per a les capes més baixes de la societat... Però les solucions ja no poden ser locals, com abans.

Crec que Biden està protegint, en realitat, el sistema capitalista, que -perquè funcioni- s’ha de basar en una competència justa (si més no, com més justa millor). Però ja veurem si la Casa Blanca ha tornat a tenir un president.