“L’amor sempre ha de ser recíproc: m’estimo i t’estimo”

Barcelona¿A quantes persones no els ha passat alguna vegada que han donat molt més amor a la seva parella del que han rebut a canvi? Persones que, durant aquest camí desolador, s’han oblidat d’elles mateixes, dels seus somnis, les seves il·lusions, i fins i tot dels seus valors i sentiments més profunds. Tot per por de perdre aquest amor sense el qual creuen que no podran viure. ¿Com pot ser que això sigui possible? Moltes de les respostes es poden trobar al nou llibre De tanto amarte, me olvidé de mí. Como saber si tu pareja es la adecuada (Planeta/Zenith, 2023), escrit per Walter Riso, el reconegut psicòleg i expert en relacions personals que ha estat aquests dies per Barcelona.

Què fem malament, doncs? “Confiem massa en l’amor, perquè creiem que és un sentiment, i no és així –diu el terapeuta–. Hi ha gent que de seguida s’enamora i no s’adona que l’altra persona ja s’ha casat tres cops, o tot li va malament, o té problemes. I, tot i això, pensa: «El meu amor el curarà»”. Si a aquesta gran confiança que li tenim a l’amor hi sumem els nostres dèficits, com la por d'estar sols, la bomba està servida: “Sovint correm desesperadament per tenir companyia, tapem el sol amb el dit, i aleshores és quan comencem a acceptar l’inacceptable, a aguantar l’inaguantable i a negociar els nostres principis”. 

Drets humans

A l’hora de parlar de l’amor, Riso considera que sempre s’ha de tenir present la Declaració Universal dels Drets Humans. I posa un exemple: “Imagina’t que estàs casada i et vols ajuntar amb unes amigues que estan divorciades. Al teu marit això no li sembla bé, i tu, per amor, li fas cas i no hi vas. Doncs aquí s’està violant un dels drets fonamentals, el dret a la lliure associació”. En altres paraules, sempre hi hauria d'haver els drets humans per davant de l’amor.

“El poder afectiu sempre el té qui necessita menys l’altre. I un pot fer un bon ús d’aquest poder o pot tornar-se un assetjador. Qui fa un bon ús li pot dir a la seva parella: «Percebo que ets massa dependent de mi, ¿per què no ho equilibrem perquè puguis ser més independent?». En aquest cas es treballa i col·labora en l’autonomia de l’altre. Però si es fa un mal ús d’aquest poder, converteixes la debilitat de l’altre en la teva fortalesa”, explica Riso. I és en aquest punt que s’inicia una relació abusiva en què, gairebé sense adonar-se'n, es revictimitza la víctima, que alhora ha contribuït a crear aquest monstre. “L’amor sempre ha de ser recíproc: m’estimo i t’estimo, em cuido i et cuido”, reflexiona el terapeuta.

Però, ¿com es pot trobar una parella amb qui crear una relació saludable? “Un ha de partir dels seus valors, els seus principis i la seva visió del món. Saber què és important per a tu en una relació”, aconsella Riso. Precisament per això considera que sovint les segones relacions tenen avantatge en comparació amb les primeres, perquè, tot i no saber què es vol, sí que se sap el que no es vol. “T’has d’enamorar d’una personalitat que sigui congruent amb tu. Suposem que no ets una persona classista i quedes amb algú que tracta malament el cambrer. O que has conegut un home que no para de mirar totes les dones, i això no t’agrada. Per què hi tornes a quedar? Ja no ha passat el filtre! –exclama–. El problema és pensar que, amb el teu amor, això canviarà”.

Persones tòxiques

Són moltes les personalitats tòxiques que ens podem anar trobant pel camí, i és important saber-les detectar a temps. Des dels narcisistes als quals no els interessa l’amor sinó “els fans”, fins als immadurs que necessiten ser “adoptats”, imants ideals d’aquelles persones que tenen necessitat de “salvar” els altres. També hi ha les parelles geloses o possessives; les egocèntriques, que pensen que tot gira al seu voltant; les que un dia mostren interès i l’altre no, o les que, directament, et tracten com si fossis transparent. 

I dins de tot aquest ampli ventall, també hi ha els que fan una de les manipulacions més perverses, el gaslighting. Consisteix a fer creure a l’altra persona que ha perdut el contacte amb la realitat i que tot allò que recorda i percep només és un producte de la seva imaginació. És com si un dia discuteixes molt fort amb la parella i l’endemà, quan vols comentar com et sents, et diu que no sap de què li estàs parlant i que estàs exagerant. “En casos així s’ha de demanar ajuda a un professional”, assegura Riso.

Creences irracionals

Un dels problemes és que sovint no sabem detectar aquesta mena de personalitats nocives. Per això, Walter Riso proposa en el seu llibre una sèrie de preguntes que es converteixen en veritables disparadors de reflexió: voldries que el teu fill o filla tinguessin una parella com la teva? Si et mostressis tal com ets, sense màscares i vulnerable, creus que la persona que estimes s’aprofitaria de tu? S’alegra quan estàs bé i pateix quan tu pateixes? Sovint t’has de disculpar per alguna cosa que no has fet només perquè es calmi?

“No estem acostumats a pensar en aquests termes, perquè tenim por de posar el dit a la llaga, de destapar l’olla, perquè no sabem el que hi trobarem”, diu Riso. I moltes vegades no ho fem per por d'enfrontar-nos a les nostres creences més irracionals: “Sense tu no soc ningú”, “Tu em defineixes”, “Tu li dones sentit a la meva vida”, i un llarg etcètera de sentiments absurds que hem naturalitzat a través de la cultura i l’imaginari col·lectiu. 

“Tot això se’ns posa a dins i acabem venerant la nostra parella. I quan tu veneres a algú, et tires als seus peus i la vols copiar. Però a la parella no se l’ha de venerar, sinó que se l’ha de respectar, perquè el respecte et du a un procés diferent del de copiar, el respecte et fa inspirar”, reflexiona.

Per a Walter Riso, l’amor és un animal de deu potes, i només que en falli una no pot caminar bé. Algunes d’aquestes potes, que explica al llibre, són que la relació sigui recíproca, que hi hagi una admiració i confiança mútua, que es comparteixi el mateix sentit de l’humor, sentir atracció i mostrar respecte. Però, per sobre de tot, és important compartir els mateixos valors i que la proposta afectiva de l’altre sigui congruent amb la pròpia. Per això, cal que cadascú sàpiga molt bé què vol i quins dels seus principis personals són innegociables.

Finalment, el terapeuta ens regala un últim consell: “T’has de prendre un temps abans de començar a sortir amb algú. Has de ser racional i observar com es mou, com actua en el seu hàbitat. Un cop ja veus que és una persona amb qui pots confiar, aleshores és quan ja pots prémer l’accelerador i embogir”. Gràcies, Walter!