Vull que siguis el pare dels meus fills (si mai en tenc)

PalmaEns vàrem conèixer de festa. Quan Tito’s encara era Tito’s (cosa que em fa sentir molt gran). Tot va començar com comencen les bones històries d’amor: amb dues mirades que es creuen al mig de la sala. “Què noms?”, “què estudies?” i un petó com a promesa que tornaria a cercar-lo. I ho vaig fer. Alguna força sobrenatural va voler que l’acabàs trobant a Facebook (cosa que també em fa sentir molt gran), només a partir de les dues úniques preguntes que li vaig fer.

I si és ell? Record que em vaig demanar a la primera cita, quan només feia mitja hora que ens havíem conegut. Tenc gravat a la memòria aquell fotograma. Just en el moment que passàvem davant el Bar Bosch, el vaig mirar de perfil i, sense que ell ho sabés, em vaig demanar: I si és ell? Ara, 13 anys després, pens que aquell dia el meu cos va voler-me donar una resposta quan, instintivament i com si tingués vida pròpia, la meva mà va anar a cercar la seva, a l’alçada del parc de la Mar.

Encara ara, la pregunta em ressona al cap. En sent els ecos, a estones. I, segons el dia, em troben amb una emoció o una altra: il·lusionada, preocupada, impacient, decidida, aclaparada. I si és ell? Mai m’ha condicionat ni m’ha angoixat trobar-ne la resposta. L’únic que ens ha calgut ha estat saber que avui volíem estar junts. I després de tots aquests ‘avui’, aquí estam, confirmant que avui també, fent front a la por del futur.

Nora Ephron ens va aconsellar a totes: “No et casis mai amb un home de qui no t’agradaria divorciar-te”. I jo crec que ell això ho compleix. No sé si em casaré, però si mai m’hagués de divorciar, voldria que fos d’un home com ell. Tampoc sé si vull ser mare, però si ho som, vull que ell sigui el pare dels meus fills. Ell fa que estimar-se sigui fàcil; ell és ‘acudit’, jo som “drama”. I junts feim paròdia. Jo som un llast, vespres com aquest, quan escric. Fins que ell em llegeix, i em fa tornar lleugera.

De vegades, em diuen: “A aquest no el deixis escapar, eh. Aquest home té el cel guanyat”. Com si hagués trobat una oferta, com si realment no fos el que m’hauria tocat a la vida, com si hagués estat una qüestió de sort. I jo em deman si el mèrit no és també meu, si no és que, simplement, tenc bon gust. O si no hem estat tots dos, que ens hem sabut triar i provocar això que tenim.

“Mírame /más allá / sed y corteza /en mi piel”, vaig sentir cantar a Aina Zanoguera per primer pic, estremint-me des de la segona fila de la sala petita del Principal de Palma. No som experta a escriure sobre amor, sobre amor de parella. No és una cosa que m’inspiri en particular. Aquest amor és de les poques coses que em deix gaudir així, sense sobreanàlisis. Així que agraesc moltíssim sentir les paraules que les altres sí que han trobat per descriure el que sent. L’amor té molt d’això que diu Aina, en aquesta cançó del seu duo amb Gori Matas, Two Little Rooms. L’amor té a veure amb el fet que et vegin més enllà. I de tenir algú que et faci de cuirassa.

En Nando me’n fa, de cuirassa. Ell és el cotó que m’agombola, esmorteint-me del món. Crec que ell és l’única persona que sent que no em necessita, a qui no li dec res. Gràcies, a tu també, Rosalía, per posar-li paraules a això: “Solo el amor con amor se paga / Nada te debo y tú no me debes nada” és el mantra que ens repetim, l’un a l’altre. Dins el nostre ecosistema tot és més tou, menys exigent. Res no em fa por. Em sent perdonada i amb permís. Puc ser un desastre, un complet desastre –no ajudar mai a organitzar cap viatge, fer que sigui impossible anar a dormir abans de les dotze, estar sense fer res a casa durant una setmana– que sempre trobaré la seva mirada, a l’altre cantó de l’habitació, i la seva mitja rialla, incondicional, sabent que això no pot servir com a precedent. I l’amor, després de tot, és això.

Jo en som conscient. Sent les seves cures quan hi és, quan em fa el dinar si vaig tard a la feina, quan em deixa un tassó d’aigua a la meva tauleta de nit, quan m’escolta xerrar ininterrompudament durant mitja hora. Però, sobretot, les sent quan ell no hi és, amb la seva absència i la buidor que deixa. Em falten, com una flassada en una nit d’hivern, com el seu cos adormit devora el meu, bategant en silenci.

Darrerament, he pensat en aquest privilegi que és sentir descansar qui estimes al teu costat. Com torna de relatiu tot quan, almenys mentre dura la matinada, només existim l’un per a l’altre. No voldria donar mai per fet això, aquesta mà que cerca la meva cuixa i la seva escalfor per trobar la calma. Voldria ser conscient, cada vespre, que potser contest a la seva pregunta –I si és ella?– quan la seva respiració es compassa a la meva. Almenys avui. Avui també.