Volem ser una ‘cussa’, no una ‘perra’ ni una ‘bitch’

PalmaHo record com un hit a la ràdio, una cançoneta que no deixes d’escoltar: “Què és de tímida aquesta nina” o “Que se li ha menjat la llengua el moix?”. Es referien a mi, en tercera persona del singular. Mai tu, sempre ella. Mai interpel·lada, sempre assenyalada. Varen decidir que era tímida abans, i tot, que jo sabés el que era. I des d’aquell moment vaig carregar amb aquelles sis lletres: ‘tímida’, com una llosa que reduïa la meva existència i les meves possibilitats. Una capseta molt petita, perfecta per a la mida d’una persona que encara tenia dos anys. Un guió, també, que pautava les meves frases. Una circumferència dins la qual havia de desplegar els meus moviments. Un to de veu. Una manera de ser preestablerta, que arribava abans que jo i em donava pas.

Tímida perquè només em sortien les paraules si les deia a l’orella de ma mare; perquè vivia amagada entre les cames de la meva padrina; perquè havia perdut la desvergonya de reclamar a tothom que jugàs amb mi. ‘Tímida’ va ser la paraula que va fer més suportable que, just després de la separació dels meus pares, deixassin de sentir la meva veu. Ningú no imaginava que, tot i que no hagués estat cap trauma, el meu món havia canviat tant que ja no sabia com adreçar-m’hi.

La timidesa era una explicació solvent, no demanava més preguntes, tancava el debat. I jo vaig acceptar el pacte. Ser tímida em donava el permís i l’excusa de replegar-me en mi mateixa i dedicar-li el temps a allò que ho mereixia –les manualitats, Disney Channel i les Bratz–, de no fer esforços per enfrontar-me a persones que no m’interessaven gens –la germana de la meva padrina, un amic de ma mare o una cosina llunyana. Era una trampa comodíssima, de cotó. I durant molt de temps vaig fingir que l’havien encertada, igual que quan reps una transferència que no et pertoca. Res de tot allò era cert, però jo m’ho vaig voler creure. Supòs que per això ara sempre tenc aquest manat de nervis a la panxa. Potser em va quedar alguna paraula enquistada dins l’estómac: síl·labes que es remenen com peixos pels budells, intentant expulsar la veritat.

Em despert de la migdiada recordant tot això que vaig ser un dia, conscient que en unes hores estaré lladrant davant 50 persones: I si tenien raó? I si som massa tímida per suportar-ho? Pens en tot això durant els tres dies que la meva amiga Clàudia Darder ens té tancades, dins una ‘gàbia’, a Búger, que donarà com a resultat una mostra amb públic. Som n’Aina Maria Cantallops, na Mar Grimalt, na Mariona Jaume, na Marina Ripoll, na Maria Adrover i jo. Pensam, vivim i cream Com una cussa, el poemari de na Clàudia. I jo, si mai havia estat tímida, deix de ser-ho. M’arroseg pel terra quan na Mariona ens proposa la pràctica del Katsugen; seguesc amb l’olfacte una fulla de romaní, guiada per na Mar; gemec davant la paret els sons que na Maria ens dicta; intent trobar l’equivalència de “ferida”*, “fam” o “ferum” en un gest amb el meu cos, a proposta de na Marina. I totes acabam abraçades, suades, encantades. Feim el vermut, dinam d’amanida de pasta, i ens acomiadam fins a l’hora del cafè.

Exploram la cussa. Com diu n’Aina Maria, espremem la cussa com una baieta: li feim voltes i voltes. Una cussa pot ser moltes coses, segons estigui en ple “Deliri” o si “Sospita”, per exemple. El lèxic és important. Sobretot, perquè no és el mateix ser una cussa que una “perra” o una “bitch”. A cussa trobam una paraula a estrenar, “impol·luta”, “precisa”, que diria na Clàudia. És un territori encara sense colonitzar, buida, per entrar-hi a viure. I ens hi instal·lam durant tot el cap setmana.

En els “un, dos, tres” dies que ens “entregam a la paraula” debatem sobre tot allò que pot una cussa. Una cussa pot tenir “sospita felina”, estar abandonada o rabiosa, pot arrossegar-se com un “rèptil xorc”, o pot ser una “egua desbocada”, marcar territori o fugir, pot veure “Déu en gestos petits”, ensumar l’amo a metres de distància o deixar que li “llepin els ossos”. Arribam a la conclusió que la nostra cussa no té raça, però debatem sobre si convé sanar-la –si això segresta el seu instint, la seva animalitat, el seu desig– i si li feim cap favor quan deixam que la domestiquin. L’estam infantilitzant, quan l’agombolam amb cures, la deixam pujar al llit i li compram robeta? O, al contrari, li proporcionam un espai segur, on sentir-se a recer?

Na Clàudia ens deixa fer i desfer, fins que un dia esclata en plors, gata de tot. Riu, sanglota i torna a cantar No me sap greu, de Guillem d’Efak: “Érem dos ocellons, que sempre estaven de festa”. I nosaltres l’acompanyam, descalces, dansaires, per la sala del piano d’ACA (Àrea de Creació Acústica). Acabam desenvolupant una mena de ment rusc. Tenim la seguretat i la confiança d’una realitat creada per set dones. Un miratge que construïm, mot a mot, per veure totes una mateixa realitat. Arribam al nostre estat primitiu i perdem el pudor. És el poder de la cussada.

Totes les paraules entre cometes pertanyen a versos del poemari Com una cussa, de Clàudia Darder.