Joan Carrero: "Vivim en l'imperi de la mentida"

PalmaJoan Carrero és activista pacifista i fundador de la Fundació S’Olivar, amb seu a Estellencs, des d’on ha treballat durant dècades per la pau i la justícia a l’Àfrica dels Grans Llacs. Va ser un dels primers objectors de consciència de l’Estat i la seva trajectòria li va valer diverses candidatures al premi Nobel de la pau. El 2013 va rebre la Medalla d’Or del Consell de Mallorca. Va impulsar una querella contra el president ruandès Paul Kagame i ha denunciat reiteradament l'expoli de minerals que es fa al Congo amb la connivència del món occidental. Acaba de presentar el seu nou llibre ¿La humanidad va hacia el Armagedón? ¿O hacia la plenitud del Punto Omega?

Deis que aquest és "el llibre que Pere Sampol esperava" i que volia recomanar als seus companys. Què hi ha en aquest segon volum que creu que Sampol considerava especialment necessari explicar?

— Pere va afirmar als mitjans de comunicació que la lectura de La hora de los grandes “filántropos”, el meu segon llibre, li havia canviat radicalment la visió del món. Més endavant, en la presentació de Los cinco principios superiores, el meu tercer llibre, en va fer una valoració extraordinària. L’amic Vicens Matas va filmar bona part de la seva intervenció, però ell tenia interès en un llibre més autobiogràfic. Un llibre en què explicàs més extensament el que havíem viscut en la nostra lluita per la veritat, la justícia i la pau a Ruanda i al Zaire/Congo, el meu acompanyament d’Adolfo Pérez Esquivel en la mediació entre el govern de Felipe González i ETA, etc.

— I va resultar que no vaig ser capaç d’exposar públicament la meva intimitat ni d’assumir tant de protagonisme. Així que finalment va sortir El “Shalom” del resucitado, un llibre en què el protagonista central és Jesús de Natzaret. Quan el va haver llegit, Pere va quedar desconcertat i em va dir que un llibre tan absolutament místic no el podia recomanar massivament als companys. Per tant, la seva petició va quedar pendent durant uns quants anys, fins que m’he decidit a escriure ¿La humanidad va hacia el Armagedón? ¿O hacia la plenitud del Punto Omega?, en què explic aquestes vivències personals. Encara que s’ha acabat convertint en un llibre... de quatre volums!

Vós escriviu i seguiu els grans conflictes internacionals des de S’Olivar, a Estellencs, un dels llocs més petits i aparentment més allunyats dels centres de poder. Es pot entendre millor el món des de la perifèria? Què us aporta Mallorca per mirar la geopolítica amb una certa distància?

— Intent seguir les passes d’un vilatà marginal, un tekton –allò que avui seria un picapedrer o fuster autònom– que, a més, vivia en un petit poble de Galilea, una regió marginal d’Israel. I Israel, al seu torn, es trobava als marges de l’Imperi Romà. Però resulta que aquell vilatà va capgirar primer el judaisme, després l’Imperi i, finalment, el món sencer. Aquesta marginalitat a què et refereixes no tan sols no és un problema a l’hora de dur a terme les grans revolucions, sinó que sembla que n’és una condició sine qua non.

— Des dels primers textos bíblics, de fa tres mil·lennis, en què la gran figura és un Moisès que no sabia parlar –possiblement era tartamut–, fins a la mitologia recent de J. R. R. Tolkien, en què només els petits i pacífics hòbbits poden dur a terme la missió de salvar el món, la paradoxa es repeteix: són persones socialment insignificants –els profetes, David, Maria de Natzaret...– les que generen grans canvis per mitjà d’unes lleis superiors, Los cinco principios superiores, que no contradiuen les lleis convencionals, sinó que les integren dins un àmbit molt més ampli. Aquesta és una de les dues qüestions centrals del volum I. L’altra és la necessitat imperiosa que els cristians integrem l’espiritualitat i la lucidesa política.

Defensau que cal continuar mirant de cara les ferides de la Guerra Civil. A les Balears, precisament enguany s’ha derogat la llei de memòria democràtica. Què us diu aquest fet sobre la manera com encara ens relacionam amb el nostre passat?

— Segur que parlam del passat? Quan començava a tenir el llibre dins el cap, el desembre del 2025, es va celebrar a la catedral de Jaén –la mateixa on varen ser empresonats centenars de cristians admirables– la beatificació de 124 sacerdots, religiosos i laics de la província, víctimes durant la Guerra Civil. Cinc eren de la meva ciutat natal, Arjona. Un d’ells, Francisco de Paula Padilla, rector de l’església de San Martín, es va convertir en el Kolbe espanyol en aconseguir ocupar el lloc d’un pare de família i ser afusellat en lloc seu. Com més detalls coneixia de tot això, més m’emocionava. Però quan vaig anar comprovant que cap sant ni màrtir dels vençuts no sembla merèixer la canonització, alguna cosa dins meu em deia que això no era just ni, molt manco, evangèlic.

— La reconciliació no és cosa del passat: és una urgència del present. I la canonització de milers de màrtirs catòlics és futur. La meva convicció final és que, si continua excloent els vençuts i sense reconèixer les seves pròpies responsabilitats greus –abans, durant i després de la Guerra–, l’Església espanyola no contribuirà, amb aquestes beatificacions massives de màrtirs realment admirables, a la importantíssima tasca que sant Pau anomenava 'el ministeri de la reconciliació'. Més aviat continuarà allargant aquell partidisme antievangèlic del qual ja es lamentava, abans, durant i després de la Guerra, l’extraordinari cardenal Vidal i Barraquer. Les meves anàlisis se centren en la qüestió religiosa, que aleshores va ser fonamental. Però també són aplicables a altres qüestions, com ara la memòria democràtica.

Vós establiu un paral·lelisme entre l’anticomunisme que va justificar el cop del 36 i l’actual 'russofòbi' occidental. No és una comparació molt arriscada entre contextos històrics radicalment diferents?

— Si el nostre paradigma mental sobre la situació geopolítica mundial l’hem anat forjant a força dels 'informatius' de les 'nostres' televisions, de les anàlisis dels 'nostres' experts 'de reconegut prestigi', d’editorials i articles, ja siguin dels 'nostres' grans mitjans o dels mitjans locals que es limiten a reproduir els informes de les 'nostres' grans agències globalistes –mitjans i agències que, pràcticament en la seva totalitat, són propietat de BlackRock–, certament estaríem davant una comparació molt forçada.

— Però jo fa ja bastants d’anys que només m’inform a través d’aquella documentació que ens mostra el que la gent de l’estat profund intercanvia entre si quan creu que ningú no els veu, els llegeix o els escolta. Per exemple, WikiLeaks. I només seguesc les anàlisis d’aquells vertaders experts que es basen en aquesta documentació oficial i imperial. Aquesta mateixa documentació posa en evidència com n’és, d’encertat, el subtítol del volum I del meu llibre: vivim en l’Imperi de la Mentida.

— Aquesta documentació ens mostra que, ja des de Brzezinski, l’objectiu imperial fonamental és doblegar Rússia i controlar el cor del món: Euràsia, on es concentra la major part de la riquesa, la població i el potencial militar del planeta. Precisament la zona en conflicte, Rússia/Ucraïna, és el centre d’aquest cor. Però una operació d’aquesta mena és impossible sense una propaganda massiva de demonització de Rússia. I la gran causa que va justificar el Gloriós Alçament va ser precisament la croada contra el comunisme ateu. Jutjau-ho vós mateix. Els paral·lelismes són molts. Fins i tot es va enviar la División Azul a lluitar al Leningrad assetjat. Igual que ara han lluitat contra Rússia desenes de milers de mercenaris occidentals.

Quan denunciau la propaganda occidental sobre Rússia, on situau la responsabilitat de Putin en la invasió d’Ucraïna? Hi ha el risc que denunciar els interessos d’Occident acabi minimitzant els de Moscou?

— A Kissinger, l’altre 'gran home' dels Rockefeller, la Trilateral, etc., juntament amb Brzezinski, no li preocupaven gaire Israel i el seu entorn. Fins i tot pensava que aquest estat artificial és insostenible i que acabarà desapareixent. Era Rússia, la que li preocupava. Va ser un dels durs que va apostar per trair la promesa que s’havia fet a l’ingenu de Gorbatxov de no estendre més l’OTAN cap a l’est.

— Altres grans figures nord-americanes de la diplomàcia varen ser més lúcides i honestes: varen advertir de la gran crisi en què ja ens trobam. Com que no em puc allargar, per demostrar que Rússia va ser provocada intencionadament i empesa a defensar la seva pròpia seguretat existencial, només recordaré l’informe secret de la Corporació RAND de 2019. Hi declarava que l’única manera d’enderrocar la Federació Russa era obligant-la a estendre excessivament els seus recursos intervenint a Ucraïna.

Fa més de vint anys que vós i el Fòrum Internacional per la Veritat i la Justícia a l’Àfrica dels Grans Llacs impulsàreu la querella pels assassinats de nou espanyols i pels crims comesos a Ruanda i el Congo. En quin punt es troba avui aquella batalla judicial? Té encara alguna possibilitat real d’arribar fins a responsables de primer nivell del règim de Paul Kagame?

— Com deia Pere durant el nostre viatge als Estats Units, quan es tracta de qüestions internacionals no hi ha cap diferència entre demòcrates i republicans. Aquí, tant el PP com el PSOE són responsables de la desactivació de la justícia universal. Ni als uns ni als altres els importa fer justícia a la desena d’espanyols excepcionals que varen ser assassinats per ordre de Paul Kagame. I encara menys als milions de ruandesos i congolesos que també va assassinar. Com mostren cinc cables de WikiLeaks, varen preferir seguir les directrius del departament d’Estat: canviar la llei de justícia universal i acusar greument els que promovíem la querella.

— A més de les greus acusacions de l’ONU, publicades a la primera pàgina d’El País i Público, per neutralitzar la nostra querella i els quaranta manaments de detenció del jutge Fernando Andreu, i també per rentar la imatge del gran criminal Kagame –que proporciona a Bill Gates coltan tacat de sang, però a un preu d’extorsió per als congolesos–, es va muntar a Madrid el xou d’uns objectius del mil·lenni copresidits per Kagame i Zapatero. En la foto històrica, donaven cobertura a aquest criminal persones com Ban Ki-moon, Bill Gates i Miguel Ángel Moratinos. Però crec que vàrem aconseguir rebentar aquell desvergonyiment.

— Malgrat tot, la querella continua activa gràcies a l’acusació de terrorisme. Sobretot, per l’atemptat del 6 d’abril del 1994, en què varen ser assassinats els presidents hutus de Ruanda i Burundi. Un atemptat que va desencadenar el genocidi dels cent dies.

Després de tants anys perseguint responsabilitats a Ruanda, us sentiu derrotat pels límits de la justícia universal espanyola o encara creis que hi haurà algun moment de rendició de comptes? I què significaria això per a les famílies dels cooperants i missioners espanyols assassinats?

— Hi ha qui lluita per aconseguir resultats immediats. D’altres tenen missions amb un horitzó en la Història. Mereixen elogi i suport. Personalment, tenc un horitzó d’eternitat. A Los cinco principios superiores argument que l’important no són els resultats. El cinquè principi, i el superior, és el de la dignitat 'ineficaç': fer allò que és correcte, donar 'inútilment' la vida si Déu així ho vol. Com la va donar Jesús i tants de màrtirs admirables.

— En aquest horitzó d’eternitat, tots, començant per Kagame i acabant per aquells que varen seguir les directrius de l’Estat Profund, retran comptes ben aviat.

Vós parlau de propaganda, por i manipulació com a instruments polítics. A Espanya, la ultradreta continua creixent –el darrer CIS situa Vox en el 16,6%, i altres sondejos, encara més amunt. Què explica aquest auge? És només immigració i malestar econòmic, o hi veis una crisi més profunda de la democràcia?

— Acabam de veure a Alemanya que la societat ja no tolera la gran crisi que es va començar a gestar quan, per perjudicar Rússia, varen ser destruïts els gasoductes Nord Stream. Però resulta que Alice Weidel, la líder de l’oposició triomfant, va treballar per a Goldman Sachs. Ens tornaran a colar un frau com ho han estat Obama i Meloni?

— Si els partits socialistes i progressistes no ens haguessin traït, embarcant-nos, per exemple, en despeses exorbitants de desenes de milers de milions d’euros per a Ucraïna i l’OTAN, els més desafavorits tindrien necessitat de Vox?