Vida Esgleas: “He tingut una infància robada: des dels 6 anys he hagut d’actuar com una adulta”

Vida Esgleas viu a Tolosa de Llenguadoc d’ençà de la caiguda de Hitler. “Crec que els meus pares, com molts altres republicans que fugiren d’Espanya, quan acabà la Guerra Civil i els aliats alliberaren França, optaren per establir-se al sud. És una zona propera a la frontera del país on varen néixer”, explica. Des de llavors, amb la seva família, va iniciar un exili del qual només ha tornat per visitar amics. Ha participat en l’homenatge a les dones sanitàries per Dones de Llevant.

Heu sentit mai que teniu algunes responsabilitats pel simple fet pertànyer a la vostra família?

Durant tota la infància i la joventut jo deia a ma mare que volia ser com les altres noies. Volia fer el que feia tothom. Llavors ella em deia que jo no era com tothom, que jo ja ho sabia i que havia d’aprofitar aquest fet de la millor manera.

I mai vàreu ser conscient que els vostres pares eren personalitats polítiques que defensaven la justícia social?

Sí, però sobretot a partir del dia que la meva tieta em va llevar molt d’hora del llit, em va fer vestir i jo vaig agafar una nina enorme que m’havien regalat tres dies abans per partir de casa i no tornar mai més a la casa dels avis del carrer Guinardó de Barcelona.

La vostra mare havia fet enfadar la dreta perquè com a ministra va impulsar la primera normativa sobre l’avortament…

Sí, i si ella fos viva intentaria continuar empipant. L’eliminació de les possibilitats d’avortar lliurement que planteja el govern espanyol és una tragèdia.

S’entendria a França una llei així?

Crec que no. Però la història demostra que va ser una generació heroica la que aconseguí els drets que els ciutadans europeus tenim avui dia. Una lleva que va creure que els homes eren lliures, que va intentar guanyar els drets universals que tots tenim sobre el paper posant-los en pràctica. Crec que, en aquest tema, el govern camina cap enrere perquè elimina drets ciutadans que són nostres. I són nostres perquè en el passat molts lluitadors hi deixaren la pell per aconseguir-los. Cal anar molt amb compte amb els governs que caminen cap enrere perquè és evident que el seu destí és el feixisme o l’antic règim.

Què recordau de la fugida de Barcelona i de la partida a l’exili?

Recordo que vaig anar a dormir en una casa que tenia hortènsies al jardí, que també era la impremta on treballaven els meus avis i que hi havia una guerra i que durant un bombardeig em vaig cremar els cabells amb una espelma del refugi.

I el viatge per sortir d’Espanya com va ser?

Molt dur, vàrem haver de fugir de dues dictadures. Primer, de la de Franco, i quan vàrem arribar a França, vàrem haver de fugir de la de Hitler, que va ocupar França durant la Segona Guerra Mundial. I el viatge fins a França també va ser molt dur. Jo tenia cinc anys i arribàrem en cotxe fins a la frontera. Portava sabates de xarol i quan vaig sortir del cotxe, amb la meva nina, a fora hi havia neu. Llavors, a la frontera, els francesos varen retenir mon pare per dur-lo a un camp de concentració. I a mi em prengueren la meva estimada nina. Just creuàrem la frontera les dones de la família.

Per tant, l’arribada a França tampoc no va ser fàcil…

No, gens. L’acolliment no va existir. La meva famíla, com la de molts altres espanyols, fugia d’una república jove que els feixistes havien fet fracassar i demanàvem asil a una gran república. Però no trobàrem l’hospitalitat que esperàvem.

Com ho féreu per sobreviure?

Jo era l’única de la família que podia aconseguir menjar. En dos mesos ja parlava francès com ells i jo a sis anys anava a fer cua amb les cartilles de racionament, que només podien utilitzar els francesos. Jo he tingut una infància robada, perquè des dels sis anys he hagut d’actuar com una adulta. Crec que els que hem viscut experiències així no podem ser adults complets. Sóc quelcom avortat.

I encara havia d’arribar Hitler…

Fou horrorós. Llavors no només ens perseguia la policia. La Gestapo i les milícies de Vichy feien més por. Eren sàdics, mataven i torturaven la gent sense cap motiu aparent. Nosaltres vivíem en un poble petit, per evitar-los, quan aquell dia passà un cotxe de la Gestapo del qual algú va treure una metralladora i va disparar a discreció.

Fins quan vàreu haver de suportar tot això?

Quan Hitler va caure ens instal·làrem a Tolosa, on tornàrem a tenir una vida tranquil·la.

Ara gaudiu d’una merescuda jubilació i podeu venir a Mallorca…

Sí, i amb passaport espanyol des de la Llei de memòria històrica. Des de llavors, els represaliats i els seus familiars vam poder recuperar la nacionalitat. I la nostra veritable identitat. Amb el meu passaport espanyol, del 2007, vaig veure per primera vegada el meu nom real en un document oficial.