Tornem als parcs i a l’existència de baix consum

PalmaSom al parc. Al parc de les Estacions de Palma, on petits ecosistemes socials conviuen entre ells. Ara, des d’on esper l’hora de sortida del meu bus, puc observar-ne un. És l’ecosistema de la gent que seu al voltant de les múltiples i enormes pasteres encarregades de generar ombra. Dins cada una s’aixequen quatre arbres, connectats per terra i aire: les seves copes s’acaricien i s’uneixen en un únic sostre que ens refugia a tots, i les branques es fan pessigolles de llums i ombres, deixant entrar-hi l’aire. És un horabaixa de finals d’estiu i d’ençà que m’he assegut a recer d’aquest porxo he deixat de bufar, de suar i de flastomar. La ciutat sembla, per un moment, habitable.

Les persones que tenc al meu voltant es refugien de l’hostilitat, en secret, de manera gairebé imperceptible per a les que –com jo– estam de passada. Guarden silenci, com si no volguessin ser descobertes en la seva pau immensa, passiva, de baix consum, gratuïta. Una parella seu, agafada de les mans. Quiets, miren al seu voltant, sense xerrar en tot el temps que els tenc davant. Pens que podrien estar fent un exercici de meditació, obligats a no fer res durant una estona. Però no veig cap senyal d’esforç en el seu rostre. També hi ha una família que seu en rotllana en múltiples cadires: un home, en una de plegable, i una dona, en una de rodes. Han duit una beguda en un termo que s’aboquen en un parell de tassons compartits. Una altra al·lota llegeix un llibre ajaguda a la gespa damunt d’un pareo. A la seva bossa, preparada amb aigua i alguna cosa per menjar, puc veure que passar un capvespre tota sola al parc pot ser un pla premeditat. Molt a prop d’ella, darrere un arbre, una dona fa la migdiada. Tothom pareix estar estalviant energia.

Un poc més enllà, un home de mitjana edat toca els bongos al ritme d’una melodia caribenya, fina i suau. La seva música i l’ombra teixida per les fulles són ara el mitjà natural en el qual suram tots, subjectes i suspesos alhora, com dins una gelatina. L’home està fent sonar una cançó que em recorda a la pel·lícula Chico i Rita, així que pens que tal vegada sigui cubà. Des de la meva pastera, el mir entre les mates. Em plau contemplar-lo, tranquil, seguint els cops que surten dels altaveus. Sense pretensions, sense pressa. Per a ningú i per a tothom alhora. Riu, amb les cames obertes, subjectant els bongos entre elles. El pit ample, obert; la barbeta amunt, generosa. El mir contenta, i la seva mirada troba la meva, fugissera. Crec que m’ha rigut, i jo acot el cap. Em fa vergonya demostrar-li a un desconegut que m’ha fet feliç (però no tanta quan m’emprenyen). Quin doi. Torn a aixecar el cap i el trob allà mateix, amb els ulls mig clucs i les galtes contentes. Em veu i, ara sí, em saluda. Jo no sé què fer. Estic tan poc avesada a les interaccions espontànies, sense codis, que necessit un manual per saber quin formalisme introduir en aquest cas. Amb les presses, tot el que aconseguesc fer és riure i alçar les celles, en senyal de salutació.

Un lloc on existir d’amagat

M’adon que quan he arribat només veia gent que –com jo– esperava, com si no poguessin estar fent una altra cosa aquí, al parc. Ara que he desfet l’encanteri ho veig tot més clar: veig gent que seu, gent que descansa, gent que comparteix, gent que ha trobat un lloc on estar i no fer res. Potser jo no l’hauria trobat mai si no hagués arribat excepcionalment abans d’hora. Potser jo tampoc sabria no fer res si no fos per la quantitat de temps que dedic al transport públic: el d’arribar-hi, el d’esperar-lo, el d’estar-hi atrapada. Aquest no-temps en què la vida és un tràmit per uns minuts. Un temps en què no passa res, que no fa avançar la trama. Que es resumeix en anar del punt A al punt B. És el moment de les vides alienes; en què tot té el permís de posar-se en pausa. En què la meva vida es fa el buid per tornar-me porosa a tot allò que m’envolta. I que bé. Si no fos per això, no hauria descobert el bon estar que fa al parc de les Estacions a les sis de l’horabaixa. Si no fos per això, no hauria recordat que podem habitar els parcs: refugiar-nos-hi, estar-hi, no fer res. Si no fos per això, no us podria haver confiat aquest secret.