Som la teva al·lota, no la teva ‘groupie’: no pens adoptar el ‘hobby’ del meu al·lot

PalmaEl meu al·lot i jo no tenim cap afició en comú. No tenim els caps de setmana per sortir a caminar o escalar a la muntanya, ni tampoc els dimecres de salsa o batxata, ni els horabaixes de ioga o els matins de bici i cafè d’especialitat. No tenim res que ens vinculi a l’altre com un abonament, una activitat extraescolar que ja has pagat fins al curs que ve. Te’n pots desapuntar en el moment que vulguis. Estam aficionats l’un a l’altre, sense intermediaris. Una cosa neta, que no dona lloc a l’error, un val en blanc amb opcions aleatòries: la darrera sessió del dia per anar a veure la de Sorogoyen, una excursió en pàdel surf per la Colònia de Sant Pere, una exposició a la Toni Catany, un passeig per l’Estanyol o un sopar al vietnamita de Palmanova.

Tots dos hem assimilat que feim les coses que ens agraden tots sols, que no ens hem de convèncer mútuament de provar els nostres hobbies; que això no ens farà millors a nosaltres ni tampoc a les nostres aficions. Ho tenim bastant clar, fins que partim de vacances a la nostra estimada província de Cadis. Aleshores, apareixen els pactes: ell acaba fent rebujitos a les tres de la matinada dins una caseta a la feria de Conil i jo, llogant una taula de surf durant dues hores al Palmar. I tot per concloure el mateix que Foster Wallace, que allò és Una cosa divertida que no tornaré a fer mai més.

He pujat damunt d’una planxa de surf tres pics en la meva vida, i cadascuna ha començat amb la mateixa sensació de no saber com es comporta aquell tros de suro. Puc reconèixer bona part del camp semàntic del surf i entendre què és un in and out, però, quan l’onada ve cap a mi, qued paralitzada, sense saber què fer amb aquells dos metres de por i adrenalina. És graciós veure una persona tan fora del seu mitjà natural, i per això li concedesc el luxe al meu al·lot de veure’m així, cridant que tanta sort que sé llegir i escriure i que no m’he de dedicar a res que tingui a veure amb això per sobreviure.

Ni el meu cap ni el meu cos estan fets per assimilar aquelles forces de la natura. Jo no practic l’esport: jo entrén el ridícul. No hi ha ningú que cridi més que jo en aquesta platja. “Les quilles, les quilles! Les quilles em pegaran pel cap!”, advertesc constantment el meu al·lot –ara, instructor– quan m’anima a deixar-me anar empesa per una onada. Jo sé el que ve després: la punta de davant s’enfonsarà, em fugirà el control i l’escuma em farà sortir expulsada cap a un costat, i el meu biquini i la taula, cap a un altre.

En el temps que dura aquest excepcional moment d’obeir les ordres del meu al·lot, només puc pensar en les meves muses, i en la compassió que sentirien per mi. Record n’Amaia, quan li van fer metxes californianes a Operación Triunfo: “Em diuen: ‘Estil surfer’. I jo: ‘Però què dius de surfer? Però si jo som de Pamplona!’”. I també na Hannah, a l’inici de la darrera temporada de Girls, quan parteix a fer una crònica d’un surf camp i fingeix una lesió al braç per alliberar-se de les classes i refugiar-se a la infermeria. Un recurs que, en el meu cas, he de descartar, perquè l’infermer també és el meu al·lot.

Homes que cerquen afició i no parella

Desconfiï de les parelles que estan tan unides per un esport, o per una afició. Em deman: si els ho llevassin, què quedaria d’ells? Sabrien enfrontar-se al buit? Tindrien coses a dir-se? Em recorden als matrimonis que, entre ells, es diuen “mami” i “papi” i que, quan els fills parteixen de casa, s’adonen que ja no tenen res en comú. Però encara desconfiï més dels homes que cerquen parelles amb les seves mateixes aficions. És com si no poguessin suportar que algú els hagi de xerrar d’un tema que no els interessa durant les dues hores que, com a molt, passaran junts al dia (el temps que ens queda després de la feina, el gimnàs, la compra, el sopar, el tàper). I aquest és just el tipus de paio que ens trobam a la platja durant les nostres vacances: al·lots amb al·lotes aficionades al surf –el practiquin o no–, que caminen unes passes darrere d’ells per l’arena, amunt i avall, fent-los fotos i vídeos, vestides amb camisetes amples “estil surfer”.

Des del xibiu on m’assec puc presenciar aquesta posada en escena. A la taula de devora, hi seuen dues parelles i una de les al·lotes presumeix de saber-ho tot de les rutines del seu al·lot, i les explica orgullosa: “Cada matí pren col·lagen i també es menja la pell del pollastre, perquè és una font natural”. Més aviat, és la seva groupie. Espipell altres converses i les veus d’elles sempre semblen un eco llunyà, com si les seves paraules estiguessin dictades: sonen usades, apreses de memòria. Repeteixen que les “condicions avui no són bones” o que és “un esport molt sacrificat”, com si no poguessin estrenar el silenci amb les seves idees noves, fresques, embastades al seu cap. Elles xerren del que ells ja saben, intentant omplir el buit que els separa. I jo em faig creus recordant el temps en què vaig intentar entendre què era un ollie o un varial, asseguda al banc de la plaça del Tub, amb les meves amigues. Passives, immòbils, envoltades per skaters interessats només a xapar-se la tíbia en molts de bocinets.

Desfaig el camí des del xibiu caminant per l’arena, conscient del trauma col·lectiu que és haver invertit tantes hores en aficions que no ens interessaven, només per intentar escurçar aquest buit. Fins que arrib a la nostra tovallola, on el meu al·lot xerra amb un altre surfer, de les Filipines, que tot d’una m’ofereix la seva taula: “I tu, no fas surf?”. No, gràcies, està bé així.