Taxidèrmia, un bocí de vida (i de mort)

Al soterrani hi ha coloms morts estirats de panxa enlaire, amb les ales esteses i el cos obert en canal a l’altura de l’estèrnum. Per sobre les carcasses, han escampat generosament una pols blanca d’efecte abrasiu. Després, una mà curosa s’ha ficat darrere de les potes de les aus i ha tibat per separar pacientment els torsos de les ales. Això no forma part de cap ritual estrany ni és cap escena torbadora d’una pel·lícula de por. Només és una classe de taxidèrmia més de les que s’imparteixen el dissabte a la tarda al Museu d’Anatomia Mòrbida de Brooklyn.

Altres classes s’han dedicat als esquirols ratllats i als caps de mamífers, com els coiots i les guineus. Les places per a aquests cursos se solen esgotar abans que s’iniciïn les classes. “Vam començar a oferir classes de taxidèrmia fa uns cinc anys i des del primer moment van ser una autèntica sensació, va ser increïble”, explica Joanna Ebenstein, directora creativa del museu. “Hi va haver un moment que teníem una llista d’espera de 600 persones”.

Katie Innamorato té 25 anys i és una de les dues taxidermistes que imparteixen les classes. Assegura que la majoria d’alumnes tenen un interès seriós per la dissecació o són amants de la natura i les ciències naturals. Les dones, que representen la immensa majoria d’alumnes, veuen la taxidèrmia com una oportunitat d’aprendre un art nou i poc habitual. “Té un cert component de tabú, per això és com expressar la nostra naturalesa reprimida de xicotot”, comenta Innamorato, que prefereix els mamífers grans -“els més petits que m’agrada fer són els esquirols”-, i diu que els homes tendeixen a apuntar-s’hi per poder tallar el cap d’animals de grans dimensions.

Les bestioles petites, com els ratolins i els conills, solen acabar vestides i en posicions atípiques. És el que en anglès s’anomena rogue taxidermy (taxidèrmia poca-solta). “Em fa l’efecte que se’ls dóna aquest tractament antropomòrfic perquè són bufons i formen part dels contes que ens expliquen de petits”, assenyala la taxidermista.

Fascinació infantil

Divya Anantharaman, l’altra taxidermista que imparteix els cursos, diu que ella prefereix “els animals petits i més ignorats, els que no es valoren tant”. Anatharaman va descobrir la seva fascinació ben aviat. “La meva mare era professora de biologia i a la classe tenia pells i cervells de xai en pots de vidre. Això va influir molt en la meva manera de veure la natura i la fauna”, explica aquesta jove de 30 anys. “Em va permetre veure l’anatomia no com una cosa fastigosa, sinó com una cosa fantàstica”. El primer intent d’Anantharaman de dissecar un animal va ser un fracàs. “Tenia 5 o 6 anys i vaig veure un llangardaix mort a la nostra làmpara antiinsectes”, rememora. “El vaig posar a la capsa on guardava les col·leccions de minerals i petxines. Com era imaginable, al cap d’uns quants dies feia pudor”. La seva mare li va explicar la manera de conservar els animals, però li va prohibir que portés a casa animals morts a les carreteres.

Anantharaman es va traslladar de Miami a Brooklyn per estudiar moda i art a l’Institut Pratt i més tard va treballar com a dissenyadora de sabates. Mentrestant, però, va aprendre taxidèrmia de manera autodidacta i després va estudiar amb un taxidermista de l’interior de l’estat de Nova York. Fa dos anys que es dedica a la dissecació a temps complet; primer venia les seves peces artístiques i més endavant es va convertir en taxidermista resident del museu. El Museu d’Anatomia Mòrbida va obrir les portes l’any passat al barri novaiorquès de Gowanus (Brooklyn), com a plasmació del blog, la col·lecció bibliogràfica i les ofertes de cursos de Joanna Ebenstein. Ofereix un recorregut pels rituals i les peculiaritats que envolten la vida i especialment la mort humanes.

Alumnes ben diversos

Els sis alumnes de l’estrambòtica classe de dissecació de coloms tenen entre 17 i 57 anys. Tots tret d’un són dones. “És força estrany que sigui l’únic noi”, comenta Danilo Miglietta, que viu a Park Slope, Brooklyn, i que li “agrada fer costat a les iniciatives del barri més terrorífiques”. La meitat dels estudiants són de Manhattan, tot i que Hanna Cable, de 17 anys, ve des de Lexington (Kentucky). Per fer-ho, ha hagut d’estalviar i convèncer la seva mare, Katrina, de portar-la a Brooklyn durant les vacances acadèmiques de primavera. Els cursos solen atreure artistes i aquest ha atret Jackie Mock, escultora i cambrera, i Audrey Channoller, pintora, que s’imagina pintant una natura morta on surti el seu colom. “La vida i la mort sempre formen part del meu art”, comenta Channoller, que ha portat una capsa per transportar l’ocell al metro fins a casa seva, al SoHo.

La classe és molt completa i aborda temes com l’ús d’abrasius per netejar les aus o els principis ètics per obtenir els animals. Anantharaman explica el contingut de la llei nord-americana que transposa el Tractat sobre Aus Migratòries, un acord internacional que va il·legalitzar l’ús de la majoria d’aus salvatges per practicar la taxidèrmia. La professora obté els ocells que es fan servir a les classes de criadors, que els hi proporcionen ja morts.

Anantharaman explica anatomia en termes molt planers i assenyala que els coloms no estiren el coll del tot, de manera que els alumnes els l’han de “desenrotllar com un mitjó o un preservatiu”. Deixa anar comentaris dels que no se senten habitualment, ni tan sols a Nova York: “Té un forat al cap, però el podem arreglar”. “De qui és cada carcassa?” “Portaré pales petites per buidar-los el cap”. Algunes afirmacions arrenquen un somriure o fan aixecar alguna cella, però els alumnes no perden la seriositat malgrat el pas de les hores, concentrats com estan la majoria, treballant tots sols. Segons el programa, la sessió ha de durar des de les 12.00 h fins a les 18.00 h, però passades les 19.30 h Anantharaman encara passa per la classe pacientment ajudant a tothom a acabar de cosir i col·locar el seu colom.

“És difícil, però m’esperava que ho fos més”, diu Donna Orton, una infermera que viu a East Village. De tota manera, comenta que és molt possible que s’apunti a un altre curs abans de provar de dissecar algun animal a casa: “Encara em queda molt per aprendre. Aquest potser acabarà guardat en un armari”.