Si t'amenacen perquè no t'hi fiquis, t'hi fiques

El cas de Noureddine Ziani, el marroquí que el CNI vol expulsar, requerirà el màxim d'atenció per comprovar si és cert el que s'ha denunciat, que es podria tractar d'un càstig per estar vinculat al sobiranisme a través de CDC. Això sí, acabi com acabi, part de la feina ja està feta i el missatge haurà arribat: vigila on et fiques. Aquestes amenaces solen tenir efectes, però en ambdós sentits. Estic segur que desanimen i espanten molta gent que pot estar en una situació semblant. Però en canvi són un estímul i una font d'energia per als que tenen coratge, que és la capacitat de ser valent per fer el que s'ha de fer, el que consideres just. Som molts els que no ens atrau gens el conflicte, els que l'evitem tant com podem. Però el conflicte existeix, a vegades te'l trobes sense haver-lo buscat. I quan hi és, sense resoldre'l no pots avançar. Llavors sol passar que anar-hi de cara és dur, però no fer-ho és impossible, no t'ho perdonaries mai. Una situació extrema és la coacció. És un dilema difícil de suportar, perquè cedir no és un acte de prudència, és submissió a un poder injust, que es vol imposar des de l'abús per falta de raó. El drama de cedir a una amenaça és que dónes tota la raó a l'amenaçador, i per tant el perpetues: ho continuarà fent. Sembla una solució provisional però és eternitzar el problema. Les incomoditats i males passades que pateixen els que es mullen en el que algú creu que no toca configuren la partida psicològica definitiva. Busquen la claudicació pel desànim, i la poden obtenir. Però es podrien trobar amb tot el contrari.