Marina Castillo: “La submissió de la meva padrina em va empènyer a investigar el paper de les dones durant el franquisme”

PalmaLa historiadora Marina Castillo Fuentesal (Palma, 1996) s'ha doctorat recentment amb una qualificació cum laude a la Universitat de les Illes Balears. Entre el jou i la creu. Les dones durant la dictadura franquista a Mallorca (1939-1975) és el títol de la investigació que ha fet durant gairebé sis anys i que ha estat tutoritzada pels catedràtics d'Història Contemporània David Ginard i Sebastià Serra.

D’on neix l’interès per estudiar el paper de les dones durant el franquisme?

— És un tema bastant personal. Després d’acabar la carrera i el màster de professorat, no em volia posar directament a fer feina a una escola perquè pensava que em cremaria massa prest. Per això vaig optar pel doctorat, com si això no m'hagués de cremar [riu]. En aquest procés sí que tenia més o menys clar que volia fer alguna cosa sobre la Guerra Civil o el franquisme, però parlant-ne amb els meus directors, en descartàrem alguns que ja estan molt estudiats i vàrem detectar que no hi havia cap estudi global sobre la situació de les dones durant la dictadura. A més, hi ha una motivació molt íntima: la meva padrina. Jo passava moltes hores amb ella i sempre la record fent feina a fora i a casa. Tothom hi anava a dinar. Tothom arribava a una hora diferent i dinava així com anava arribant, però cap dels homes recollia la taula i la meva padrina no dinava fins que havia acabat tothom. Record quan jo protestava i li deia que els homes també podien recollir la taula, ella em responia que “això és cosa de dones”. Aquella contradicció –una dona forta que assumia aquest rol– em va fer voler entendre per què passava. En definitiva, la submissió de la meva padrina em va empènyer a investigar el paper de les dones durant el franquisme.

En què vàreu centrar la recerca?

— La tesi se centra en Mallorca i cobreix el període que va del 1939 al 1975, tot i que en alguns aspectes s’allarga fins al 1977, amb les primeres eleccions democràtiques, per entendre millor la Transició.

Com definiríeu, a grans trets, l’ideal femení que promovia el franquisme?

— Després de la Guerra Civil, el règim vol imposar una societat homogènia. Això implica no només repressió, sinó també la construcció d’un model de persona ideal. En el cas de les dones, aquest model està molt marcat pel catolicisme i es basa en tres funcions principals: ser bona mare, bona esposa i mestressa de casa. A més, s’exigia que fossin femenines, amables, abnegades i sempre subordinades a una figura masculina. Tot això es reforçava amb discursos pseudocientífics que defensaven la inferioritat intel·lectual de les dones i justificaven que haguessin d’estar tutelades.

Com es difonia aquest model?

— Pertot. A través de la propaganda del règim –premsa, ràdio i programes com el d’Elena Francis–, però també mitjançant institucions clau com la Secció Femenina i l’Església, que tenia un paper fonamental perquè controlava prop del 95% de l’educació femenina. Això permetia inculcar aquest model des de petites. Però també es transmetia dins les famílies. Algunes mares, sobretot les que havien viscut la Guerra Civil, educaven les filles segons aquest ideal per evitar-los problemes.

Quin paper hi jugava la Secció Femenina?

— Era una eina clau del règim. Tenia una estructura jeràrquica molt potent, amb una organització estatal, provincial i local. L’objectiu era arribar a totes les dones, independentment de la seva edat o classe social. A Mallorca, tenia més presència a Palma i a municipis com Inca, Manacor i Felanitx. La implantació local depenia molt de factors com els recursos, el nombre d’afiliades i fins i tot la implicació de les delegades.

Hi havia diferències entre el món rural i l’urbà i entre diferents territoris?

— Sí. A les zones urbanes hi havia més control i repressió perquè estaven més a prop dels centres de poder. En canvi, a les zones rurals, la dispersió geogràfica dificultava aquest control. A més, moltes dones del camp treballaven intensament i la seva prioritat era subsistir, no formar-se. Això feia que, en molts casos, quedassin al marge dels mecanismes d’adoctrinament. Pel que fa a altres territoris, no hi havia cap diferència, ja que el Règim no ho permetia. Només hi havia una Espanya, això volia dir que només hi havia un idioma (el castellà), una ideologia i una manera de fer i de viure, la que imposava el Règim.

I pel que fa a la classe social?

— També hi influïa. En ambients més benestants, moltes dones es vinculaven més a l’Església, especialment a l’Acció Catòlica, que no a la Secció Femenina, perquè aquesta tenia un component polític més evident. Tot i això, ambdues institucions compartien el mateix ideal femení. Les diferències venien sobretot pel paper públic: les dones de la Secció Femenina tenien més visibilitat, cosa que des de sectors religiosos més conservadors no sempre es veia amb bons ulls. Per exemple, al Port de Sóller hi havia més dones membres d'Acció Catòlica; en canvi, a Palma n'hi havia més de la Secció Femenina.

Com es compaginava la presència de la Secció Femenina i d’Acció Catòlica?

— Hi havia una relació una poc tensa, ja que, tot i compartir el mateix ideal femení, la Secció Femenina i l’Acció Catòlica sovint tenien pica-baralles perquè competien per un mateix espai. La Secció Femenina tenia un component més polític i propagandístic, amb presència visible en actes i cerimònies, mentre que l’Acció Catòlica era més assistencial i preferia que les dones ocupassin un paper discret. Això generava enfrontaments i rivalitats subtils, especialment en entorns urbans on la competència per influir sobre les joves era més evident.

Quins mecanismes utilitzava la Secció Femenina per arribar a la població?

— Tenia molts de canals: formació, assistència social, activitats culturals… També va crear espais com el Círculo Cultural Medina, que oferia cursos, conferències i projeccions. A més, impulsava iniciatives com els Coros y Danzas, que servien per difondre el folklore dins una idea d’unitat nacional. En aquest àmbit, hi ha casos destacats com el de Montuïri, que va ser un dels pobles més premiats en concursos durant el franquisme.

Què era el servei social?

— Era una mena d’equivalent femení al servei militar. En teoria era obligatori per a dones entre 15 i 35 anys solteres i sense fills, però en la pràctica depenia de si necessitaves determinats permisos: treballar a l’administració, obtenir el passaport o el carnet de conduir. Consistia en una part teòrica –adoctrinament, economia domèstica– i una part pràctica de treball no remunerat en institucions benèfiques. Era, en definitiva, mà d’obra gratuïta. En una de les entrevistes que vaig fer per a la recerca, la poetessa Antonina Canyelles em va explicar que malgrat que quan era jove sempre havia volgut viatjar i sortir de Mallorca, mai no ho va poder fer perquè es va negar a fer el servei social, de manera que no va poder sortir mai de l'illa fins que va desaparèixer el 1978, entre altres impediments.

Quin paper hi jugava el Círculo Cultural Medina?

— El Círculo Cultural Medina era un espai cultural creat per oferir activitats i formació a les dones, com cursos, conferències i projeccions. Va sorgir perquè gairebé no existia oferta cultural femenina fora de l’àmbit religiós o familiar. A més, va servir com a lloc de trobada per a les iniciatives de la Secció Femenina, com els Coros y Danzas, que promovien el folklore dins la narrativa nacionalista del franquisme. Dins aquest cercle cultural, hi va destacar la figura de Matilde Mulet, que treballava a un banc i era coneguda pel seu caràcter fort, decidit i carismàtic, que li permetia liderar un espai cultural per a dones amb certa autonomia dins del context controlat del franquisme. Duia un anell de matrimoni sense estar casada, un gest simbòlic que mostrava la seva independència i alhora projectava respecte social, deia que el duia per alliberar-se dels 'moscons'. El cercle organitzava activitats culturals com conferències, concerts i representacions teatrals, però algunes no sempre complien la línia ideològica de la dictadura, fet que va provocar advertències i problemes amb la Policia. Tot i això, Matilde Mulet continuava promovent la formació cultural i la participació de les dones, creant un espai de desenvolupament personal més enllà del model femení tradicional imposat pel franquisme.

Hi havia tensions amb altres organitzacions religioses?

— Sí. Tot i compartir el mateix ideal femení, la Secció Femenina i l’Acció Catòlica sovint tenien pica-baralles pel paper públic de les dones. La Secció Femenina tenia un component més polític i propagandístic, amb presència visible en actes i cerimònies, mentre que l’Acció Catòlica era més assistencial i preferia que les dones ocupassin un paper discret. Això generava enfrontaments i rivalitats subtils, especialment en entorns urbans on la competència per influir sobre les joves era més evident.

Com es manifestava la repressió sobre les dones?

— Era sobretot una repressió psicològica i social, tant directament sobre elles com a vídues de republicans afusellats. És el que anomenam repressió sexuada. Les dones que no encaixaven en el model –les anomenades 'descarrilades'– podien acabar en institucions com el Patronat de Protecció a la Dona. Allà, sota control de congregacions religioses, eren 'reeducades'. Però, en realitat, funcionaven com a espais de control i càstig, sovint sense cap base jurídica. Hi podien entrar joves que fumaven, sortien massa, quedaven embarassades o simplement no seguien les normes. No havien comès cap delicte, però eren castigades igualment i la majoria en sortien destrossades.

Quan comença a canviar aquesta situació?

— A partir dels anys seixanta, molt progressivament. El desenvolupament econòmic, el turisme i el contacte amb altres països introdueixen nous models, com el fet que les dones que viatjaven i les que venien de l’exili tornaven amb idees diferents. També hi va influir l’entrada massiva de dones al món laboral, on començaven a compartir experiències i varen prendre consciència que molts problemes eren comuns. Si els homes les pegaven, si els feia mal la menstruació, si havien de fer més o manco feina a casa, etc. Això va ser clau en el despertar d’una consciència feminista.

Aquest despertar té relació amb el feminisme actual?

— Jo diria que sí. El feminisme actual beu molt d’aquest moviment dels anys seixanta i setanta, més que del de la Segona República, que el franquisme va esborrar. També és important recordar que moltes dones que no es consideraven feministes –com les nostres padrines i mares– també varen contribuir en la construcció del feminisme de la Tercera Onada, de la qual nosaltres som filles.

Queda encara feina per fer en aquest àmbit?

— Molta. Encara estam començant. No només a investigar, sinó també a justificar per què és important estudiar aquests temes. Dins l’acadèmia, sovint has de defensar per què et dediques a la història de les dones i per què estudies les guerres i altres conflictes polítics. Això ja diu molt. Però precisament per això és tan necessari continuar investigant-ho i explicant-ho.