Sebastià Llinàs Barceló: Ara hi ha menys ocells, senyal que la caça no era el mal més gran

Sebastià Llinàs Barceló Garriguer (Son Macià, 1935), fins que ho prohibiren, capturà ocells amb lloves (1) de pedra per complementar el que guanyava com a pagès. La venda d’ocells era habitual en els mercats dels pobles fins fa dècades. Tot i haver-ne caçat molts, parla amb admiració i respecte dels ocells.

Tots els hiverns eren bons per caçar amb lloves de pedra?

Sí, si hi havia llentrisca (2), olivó i humitat quan començava la temporada, no fallava. Amb aquestes condicions, els tords i tot ocell d’hivern queda. Ara això ha canviat, però; veus que hi ha menjua però no se’n veuen tants, d’ocells.

Quantes lloves paràveu?

Fins a un milenar; un dia en repassava la meitat i l’endemà, l’altre. Devers Tots Sants partia a fer net voltant la llova; arrancar-ho duia feina. M’aturava devers dia 10 de febrer. Anava per Cas Senyoret, s’Hospitalet d’en Vives... i vaig dur Cala Varques. Allà vaig aprendre que lloves i porcs no poden estar allà mateix.

Quin menjar era el millor per parar-les?

La llentrisca; a les de pedra, mai no vaig posar altra cosa. Agrada a tota casta d’animals. Si veia que un hivern es podia acabar aviat, en guardava per quan les mates en duen poca. La posava dins botelles de vidre i l’enterrava, així pot aguantar mesos. De vegades en donava a les gallines i ponien més. Les lloves de ferro les parava amb cuc de rossinyol o una galereta (3).

En paràveu de ferro?

Pocs pics. Un llover fi no va de lloves de ferro. Les pares un pic, agafes molts d’ocells, però l’endemà ja veuen fressa i abandonen el lloc. Amb les de pedra, no. Les mèl·leres per exemple, són molt vives. En un lloc que estava gratat de mèl·lera, hi vaig parar una llova de ferro. D’enfora vaig veure que en comptes de pegar-hi va començar xic, xic, xic!!! Avisà les altres que no s’hi acostassin; es veu que havia escapat d’una i sabia que hi havia perill.

Quines van ser les caçades més grosses que féreu?

Amb un capvespre vaig llevar 223 estornells de les lloves, 15 tords i un parell de dotzenes d’ocells petits. Qualque llova n’agafà tres aquell dia. Els estornells tomen molta llentrisca on es posen i l’endemà els tords la cerquen en terra, per això l’endemà hi hagué 64 tords, 90 estornells, 1 perdiu i més de 100 de petits.

També s’agafaven perdius amb les lloves de pedra?

Cada any en solia agafar deu o dotze. Jo, en aquell temps, en sabia els agres (4 ) i ja hi parava les lloves amb una mica més de virtut (5). La perdiu també és molt molt viva. A més a més, agafàvem una dotzena de guàtleres cada hivern, que és un ocell que s’ha perdut molt.

Quins són els llocs bons per parar una llova?

Quan feia els hiverns més aspres, els llocs bons eren aquells que hi pega el sol ben de matí. Els llocs ventosos no són bons; fixa’t que els dies de vent els ocells tresquen poc. Jo, tot això, ho vaig aprendre dels llovers més vells, com l’amo en Tià Pipiu.

Han minvat molt els ocells?

Una barbaritat! El sordai, que era un bon ocell, ha minvat molt; les terroles (6), les veroles (7 ), el xàtxero, el pinsà, el verderol...Vora ca nostra mai vaig parar cap llova; m’agradava sentir cantar els rupits o el busqueret. Enguany els rupits no han vengut. Un temps hi havia esbarts grossos de sól·leres, no n’agafàvem amb lloves i han desaparegut igualment.

Per quins motius creis que no hi ha tants d’ocells avui dia?

No ho sé, hi deu haver molts de motius. Un d’ells crec que és pels insecticides que s’han tirat i es tiren. Un temps era legal caçar ocells i n’hi havia molts, ara està prohibit, però n’hi ha molt més pocs, senyal que la caça no era el mal més gran.

Quants ocells es podien agafar en una temporada?

No hi havia cap dia igual, perquè així és la caça. Amunt o avall, 25 tords cada dia s’agafaven; i al cap de l’hivern, 2.000 o 2.500... segons els anys. De petits, sempre se n’agafaven més.

Els veníeu a plaça?

Sí, vaig anar 40 anys a vendre hortalissa i allà els venia. La gent els apreciava i els sabia plomar. Al final, però, ja em tocava plomar-ne, perquè ho començaven a demanar. També hi havia macianeres que me’n compraven i els venien.

Heu sentit contar qualque mentida grossa de caçadors?

Sí, un macianer contà que un any que es va tapar de neu ell va partir a caçar dins la muntanya. Cada caramullet que veia hi pegava potada i en treia un conill. Quan va ser dalt del Camp del Toi, en tenia la taleca plena. Va fer una bolla de neu molt grossa i la va fer redolar costa avall. Contava que al cap de quatre anys, la bolla encara no s’havia fusa i que els segadors de blat hi anaven a beure.