Salvador Barceló : Els tractors grossos s’endugueren molts d’arbres

Salvador Barceló Nicolau, Penya, nasqué a Vilafranca el 1930. Ha conrat tota la vida melons, alls i tomatigueres a la seca, una tècnica de cultiu molt arrelada al Pla de Mallorca. A 84 anys encara fa hort i es cuida dels arbres que ell mateix va sembrar quan era jove.

Quina és la primera feina que féreu a fora vila?

Idò mira, treure sis quarterades de garriga amb mon pare amb una aixada. Jo li deia: “No veis que no acabarem mai, mon pare?”. I ell em va dir: “Així no hauràs d’anar a sòtil d’altri”. Amb el temps hi vam sembrar arbres, que arribaren a donar profit. Llavors ho vaig comprendre: fer jornals a ca d’altri com havia fet ell era carn menuda (1).

Quines altres feines féreu de jove?

Anàvem de Vilafranca a Palma amb el carro a vendre palla i melons. Dins el carro hi posàvem 12 quintars (2) de palla i 750 quilos de melons. Estàvem un dia per anar i un altre per tornar, i et dic que fa mal jeure dins un carro ple de melons. Els veníem en el mercat de l’Olivar: “Au, madones, melons de Vilafranca!”. Cridava mon pare. Passada la guerra, tot es va estrènyer, emperò la gent amagava el blat per por de la inspecció.

Com és això?

Els pagesos havien d’entregar-lo a la força a sis reials el quilo quan en realitat valia sis pessetes. Ens deixaven guardar-ne 150 quilos per casa i si te’n trobaven més havies rebut. Ma mare no em deixava berenar a la carrera, com solíem fer els al·lots, perquè no veiessin que teníem blat. Mon pare en venia d’estraperlo a Ciutat i per fer el camí jo anava un quilòmetre davant amb la bicicleta. Si hi havia guàrdies, tornava a avisar-lo i fèiem mitja volta.

Va ser un temps difícil, la postguerra...

L’arròs i tot anava escàs. Quan fèiem matances ningú deia que haguéssim menjat arròs, no fos cosa ens vinguessin a veure. Per fer retre el blat quan pastava, ma mare afegia farina d’ordi a la farina de blat, no era tan bo el pa, però retia més. Teníem dos sedassos per porgar farina i segons com venia la cosa, porgàvem amb el més ample. Tot s’aprofitava. Quan batien, guardaven els baleis (3) per als nuvis i l’esparrall (4) per fer ensaïmades.

Vàreu arribar a passar fam?

No, a fora vila la gent menjava. Me’n record, però, de la primera ensaïmada que vaig menjar; tenia sis anys. “Han duit ensaïmades a la botiga!”, vam sentir a dir. Hi anàrem i jo me les mirava amb uns ulls... però ma mare les trobà cares. La botiguera me’n va regalar una i ma mare m’envià a ca nostra perquè ens la partíssim amb els germans. Pel camí vaig pensar: “Si me la menj tota, em pegarà”, però vaig pensar: “Tuadell, idò que em pegui!”, i me la vaig fotre [riu]. Fam, no; en darrer de certes coses, sí.

A les fotos antigues veuen més arbres que ara a Vilafranca.

Quan jo era jove tothom sembrava arbres. Llavors, però, els alls i els melons començaren a valer doblers i es varen arrabassar figuerals sencers per fer-hi hort. Els vells que els havien sembrat no se’n podien avenir, els sabia molt de greu arrabassar un arbre per fer alls. Mon pare deia: “Qui no conserva una figuera no n’hauria de poder menjar cap, de figa”. Llavors vingueren els tractors grossos, i saps que s’endugueren d’arbres...

Engreixàveu animals?

Fèiem dues engreixades de porcs, amb figues, ordi, etc. Diuen que el porc és dolent, però crec que va salvar molta gent. Avui dia hi ha pollastre barat, però llavors gallines no n’hi havia tantes. De l’herba engreixàvem conills de rata, que per mi és la millor carn de totes. N’arribàrem a tenir 60 o 70 a ca nostra.

Els eriçons també es menjaven, no és vera?

Sí, hi havia gent que tenia un ca eriçoner ensenyat a agafar-ne. Els fèiem un tallet a una cama i amb una canyeta hi bufaves a dins i s’inflava com un tamborí. El fermaves que no es desinflàs i s’escorxava amb una ganiveta bona. Llavors se n’havia de socarrar la pell. Era molt bo frit amb patata.

Quan éreu jove, tot es feia amb bísties encara?

Sí, quan havíem batut partíem a llaurar amb l’arada amb rodes. Si feia una saó (5) tornàvem a donar una rella (6) per matar l’herba amb l’arada amb orelles. De Tots Sants fins a Nadal sembràvem. L’herba i la cugula la collíem de dins el blat per als conills. Fèiem un tornall (7) de gent amb els veïns per no fer la feina tots sols i dúiem un ordre de 15 o 20 solcs fins a arribar a l’andana (8).

Avui dia a fora vila teniu veïns que no coneixeu.

Un temps tothom es coneixia i en comptes de comprar tant la gent canviava blat per civada, llenties per ordi... Si havies de menester un veí, el cridaves i venia. Ara bé, els dissabtes jo volia festejar i a ca nostra m’enviaven a llaurar. Per acabar aviat, botava la meitat dels cellons (9) i així partia més prest.