Rebel·lió a les aules

PalmaEs varen dir Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, en tres anys successius: 1966, 1967 i 1968. Eren cicles de conferències de periodicitat setmanal que es feien a Palma, amb la participació de personalitats de primera fila, tant de Mallorca com de l’exterior. I el cert és que varen ser llocs de trobada de l’oposició al franquisme, fins al punt de tancar-se alguna d’aquelles activitats amb detencions policials. Recordam, seixanta anys més tard, aquella manifestació de caràcter cultural però també de resistència a la dictadura.

L’ànima d’aquella rebel·lió a les aules va ser l’enyorat Jaume Adrover: dedicat professionalment a la distribució de llibres, va compaginar la passió pel teatre amb un antifranquisme irreductible que li va ocasionar seriosos problemes personals. Ja en democràcia, seria el promotor i director del Festival Internacional de Teatre, organitzat per l’Ajuntament de Palma al llarg dels seus deu anys de trajectòria, del 1981 al 1990.

Altres personatges destacats de la cultura mallorquina de l’època, com Bienvenido Álvarez Novoa, Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart i Antoni Serra varen col·laborar amb ell en l’organització. La generositat i l’entrega d’Adrover a aquesta tasca eren tals que, segons l’escriptor Miquel López Crespí –aleshores un jove esquerrà–, el mateix Adrover pagava els viatges dels convidats que arribaven de l’exterior i també anava personalment a cercar-los a l’aeroport. També alguns artistes varen aportar les seves obres com a font d’ingressos. I l’Obra Cultural Balear, aleshores acabada de fundar (1962), també hi va afegir doblers.

Com recull Antoni Serra a les seves memòries, el règim franquista considerava la cultura com “una activitat altament sospitosa”. Els informes policials feien servir expressions com “les seves idees són contràries al règim i a més acudeix, amb assiduïtat, a conferències” –On hem anat a parar! Als antecedents de Serra i de Llompart, consignats per ordre de l’ultradretà governador civil Carlos De Meer, consten, com a taques inesborrables, haver participat en aquelles activitats, “de matís catalanoseparatista”.

Aranguren al club Bitàcora

Les Aules es varen dur a terme a dos espais de Palma, avui desapareguts: a la galeria Grifé i Escoda (Jaume III), la de Poesia (1966), i a la llavors seu de la Casa Catalana (avingudes), les dues següents: Teatre (1967) i Novel·la (1968). El llistat de personalitats que hi varen passar és enlluernador. D’entre els mallorquins, a més dels que ja hem citat, Baltasar Porcel, Gregori Mir, Encarnació Viñas, Joan Bonet, Andreu Ferret i Gabriel Janer Manila. De l’àmbit de llengua catalana, Pere Calders, Ricard Salvat, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Carlos Barral i Francesc Candel. I de més enllà, José Monleón, Alfonso Sastre, Julio Cortázar, José Manuel Caballero Bonald, Antonio Buero Vallejo i Antonio Gala. En la seva pràctica totalitat, personatges sospitosos per a la dictadura.

L’assaig general de les Aules varen ser les activitats que Jaume Adrover va dur a terme al Círculo Medina de Ciutat. Era la tapadora perfecta, perquè el duia la Sección Femenina, l’organització de dones del partit únic de la dictadura, el Movimiento. Aquí ja es varen dur a terme conferències d’Alfonso Sastre, José María Rodríguez Méndez i José Monleón. El mateix Adrover va dirigir el 1964 Esperando a Godot, de Samuel Beckett. Era la primera vegada que es posava en escena a Mallorca i, a més a més, amb tots els papers interpretats per dones, teòricament falangistes.

L’Aula de Poesia a la galeria Grifè i Escoda (1966) es va fer aparentment sense entrebancs. Això de la poesia els devia sonar, als repressors franquistes, a oliveres i ocellets. És a dir: inofensiu. Amb el teatre, l’any següent, ja va ser una altra cosa –a més, a un local com la Casa Catalana, amb aquest gentilici. López Crespí reconeix que els assistents hi anaven “una mica espantats”: es colaven policies de paisà entre el públic, el més significat dels quals un conegut com El Bigotes.

Les dues darreres conferències de l’Aula de Teatre, programades per dia 16 i dia 23 de maig del 1967, a càrrec de Joan Oliver ‘Pere Quart’ i José Luis López Aranguren, respectivament, no es varen poder fer segons el previst. Poc abans que Oliver iniciàs la seva intervenció, es va anunciar que se suspenia per ordre governativa. Així ho va haver de comunicar Josep Maria Llompart al públic. Aleshores, davant d’aquell abús, els assistents varen començar a aplaudir el conferenciant. I aplaudiren. I aplaudiren. Allò no aturava i els policies es varen posar molt nerviosos. El Bigotes els comminà: “Desallotgin la sala!”. Però varen continuar aplaudint, fins que es varen cansar. Una escena digna de portada al cinema.

Llavors varen comprendre que la conferència d’Aranguren no es podia dur a terme. Però Jaume Adrover va decidir que es faria de tota manera. Això sí, de manera clandestina. Els assistents varen ser convidats en secret a un local d’oci, la Bitàcora, a dalt de tot de l’hotel Jaume I de Palma. El seu propietari era el democratacristià menorquí Joan Casals, qui havia estat condemnat a desterrament per la seva participació en el ‘contuberni de Munic’ (1962) –així li ho va dir el règim–, una trobada dels opositors al franquisme en aquella ciutat alemanya.

A la Bitàcora, un espai més per lligar que per a una altra cosa, va pronunciar el filòsof la xerrada Teatro y sociedad, a la qual no es va tallar un pèl en llançar dards verbals contra el franquisme i contra totes les dictadures. En acabar, dos jovenets amb afició a això d’escriure se li varen acostar i li varen plantejar tota casta de preguntes. Nomien Jaume Pomar i Gabriel Janer Manila.

La nit al calabós de Serra i Llompart

El 1968 va arribar el tercer (i darrer) cicle. Aquesta vegada va ser el torn de la novel·la. Aleshores era clar per a les autoritats que les Aules eren un veritable niu de rojos. El partit comunista, llavors la força més activa i millor organitzada de l’oposició il·legal, es va interessar per elles des del primer moment. Dues militants destacades, Francesca Bosch i Maria Quiñonero, varen ser comissionades per la direcció per assistir-hi i establir contacte amb els assistents. I hi varen tenir un cert paper. Conta David Ginard que, quan la conferència de Joan Oliver va ser prohibida, Quiñonero va donar una abraçada a Pere Quart com a mostra de solidaritat, mentre que Bosch es va oferir a llegir ella la conferència. Allò no era viable, però a Llompart li va agradar el seu gest.

La tempesta va esclatar el 21 de maig del 1968, quan li corresponia a Antoni Serra parlar de Novel·listes frustrats. Aquell mateix matí, a la redacció del diari Última Hora, on feia feina, el varen avisar: algú li volia “fer la punyeta” –un provocador–, perquè volien “posar fi a les Aules”. La mateixa advertència que li va fer aquell migdia, a la Granja Reus, l’escultor Miquel Morell.

Els pitjors presagis es varen fer realitat. En efecte, a penes havia començat a parlar Serra quan el provocador el va interrompre: “Mentida, això és mentida”, seguit del desafiament “Capità aranya, que t’amagues rere la barba”, aquella tan característica de l’escriptor. Allò era alteració de l’ordre públic –molt greu aleshores–, per la qual cosa la Policia va suspendre immediatament la conferència.

Per descomptat, les forces d’ordre no varen detenir el provocador sinó Serra mateix i alguns dels assistents. Cinc dones varen ser conduïdes a un vehicle policial, entre les quals Francesca Bosch, l’escriptora Antònia Vicens, Lieta López (dona de Jaume Adrover) i la filòloga Aina Montaner. Però el cap policial va donar ordre que les amollassin: repressors, sí, però cavallers –ara en diríem masclistes. En el seu lloc, varen ser detinguts cinc homes: l’artista Miquel Àngel Femenías; els professors Emili Gené i Antoni Figuera; el futur regidor de Cort Ginés Quiñonero, i Josep Maria Llompart.

Tots sis passaren aquella nit al calabós: Quiñonero, Serra i Llompart, a qui va correspondre compartir cel·la, jugant a retxeta, per matar el temps, fent servir una ratlla del trespol i unes poques monedes que no els havien confiscat. Des de l’exterior, els varen fer arribar entrepans i tabac. En ser traslladats l’endemà a disposició judicial, varen ser posats en llibertat. No debades, el jutge era l’opositor al franquisme Ángel López –va tenir seriosos problemes amb el règim– i el fiscal Miquel Miravet, que militava al partit comunista –òbviament, en la clandestinitat.

Segons López Crespí, no tan sols la premsa mallorquina es va fer ressò d’aquella detenció, sinó també la d’àmbit estatal i fins i tot la BBC, Radio España Independiente (La Pirenaica), Ràdio Moscou i la revista argentina Pronósticos. Les mostres de solidaritat es varen estendre per molts àmbits. Personalitats del moment com Francesc Candel, Alfons Carles Comín i Xavier Fàbregas varen signar una carta col·lectiva en la qual demanaven que la causa fos sobreseguda i que les conferències es poguessin reprendre. Certament, si el règim pretenia que no es parlàs pus mai més de les Aules, havia aconseguit exactament el contrari.

Informació elaborada a partir de textos de David Ginard, Miquel López Crespí, Maria Magdalena Alomar Vanrell, Antoni Janer Torrens i Miquel Vidal Bosch i José María Gago González, les memòries d’Antoni Serra i Gabriel Janer Manila, la revista Lluc, Diario de Mallorca, el col·lectiu Fotos Antiguas de Mallorca (FAM), la Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM) i una entrevista de Llorenç Capellà amb Jaume Adrover a Última Hora.