Per què s’han acabat les festes?

El cantant Jonathan Richman, en la seva cançó Parties in the USA, de l’any 1992, es queixava del que ell percebia com un declivi de les celebracions socials entre els adolescents de l’època. “Hi pot haver festes de barri de les quals no m’assabenti. Potser es fan a zones on jo no vaig. Festes amb patates fregides i on sonen les guitarres”, es preguntava el cantant.

El 2015 la queixa de Richman sembla encara més profètica, especialment per a la generació dels millennials (els nascuts entre els 80 i finals dels 90). La incidència de les celebracions a cases particulars als Estats Units i algunes zones del Canadà fetes per joves al voltant dels 20 anys -que són els que estan en l’època en què comença la socialització adulta- ha començat a caure per una sèrie de raons tecnològiques, econòmiques i culturals.

Sense celebracions

“A la universitat hi havia moltes festes a casa -recorda Mitchell Friedman, de 24 anys, que ara viu a Brooklyn-, però en els últims dos anys només he estat a dues”. “Els meus companys de pis i jo mai n’organitzem”, reconeix. Madeleine Watson, de 29 anys, viu a Vancouver i reconeix: “He estat en tres o com a molt quatre festes a cases particulars en els últims dos anys. Sempre eren per Halloween, per Cap d’Any o per un aniversari. I sempre són a la mateixa casa i organitzades per la mateixa gent”. Christine Vines, de 27 anys, diu que durant els seus dos primers anys a Brooklyn, ella i el seu company de pis van organitzar dues festes. “Va ser una prova -reconeix-, i vam veure que no valia la pena tant d’esforç”.

Aquests comentaris són anècdotes que poden servir per fer una hipòtesi entre les moltes que hi ha sobre els millennials. Però sí que hi ha algunes dades que suggereixen que els joves estan fent un pas enrere pel que fa a les celebracions socials. Segons un estudi de l’Oficina d’Estadístiques Laborals dels EUA, el nombre d’hores que els joves d’entre 15 a 24 anys dediquen a actes socials durant el cap de setmana o les vacances -que és el moment en què van a festes- ha baixat dràsticament entre el 2003 i el 2014 de 15 h a 9 h.

La vida nocturna d’aquests joves comença a l’escola secundària. Segons un estudi nacional de la Universitat de Califòrnia, el temps que els joves de secundària dediquen a les festes ha anat decaient al llarg de les dècades. Al final de l’era Reagan, un terç dels adolescents lluitaven per poder anar a festes. En canvi, ara, en plena era Obama, només un 10% dels joves ho fan.

El paper de la tecnologia

La caiguda pot ser atribuïda a un augment de l’exigència acadèmica, sobretot pel que fa a l’entrada a la universitat, i també a l’augment del control dels pares, però les innovacions tecnològiques sembla que també hi tenen el seu pes.

En el seu controvertit llibre Bowling alone, Robert Putman afirma que la participació social cau des de fa dècades i en el text ho atribueix, sobretot, a la televisió. “Crec que la gent prefereix mirar la televisió que sentir com canta una persona real”. L’escriptor nord-americà David Foster Wallace ja va predir l’any 1996, en el llibre-entrevista que li va fer David Lipsky, Although of course you end up becoming yourself, que “serà cada cop més fàcil i més convenient i més agradable el fet d’estar sol davant d’imatges en una pantalla”.

Hi ha molts motius que expliquen com internet ha convertit les festes en una opció desagradable per als dissabtes a la nit, comparada amb els plaers de la pantalla. En primer lloc, hi ha la connexió que s’aconsegueix fàcilment i sense gaire tensió emocional a les xarxes socials, els missatges de text o a la missatgeria instantània. També hi ha les múltiples opcions de diversió a casa que es poden obtenir de forma immediata i que no tenen res a veure amb la selecció que hi havia als videoclubs dels anys 90. I si algú està buscant una nova parella, amb 10 minuts a Tinder n’hi ha prou i serà molt més eficaç que caminar durant una hora per veure la mateixa gent de sempre.

És cert que les xarxes socials han fet molt fàcil convidar gent a una festa però les innovacions tecnològiques també ho posen molt fàcil per cancel·lar-ho. “No em puc imaginar intentar organitzar una festa -diu Friedman-. Convidar un grup de gent a través de Facebook, comprovar si vindran i després veure com el dia abans em diuen que no poden”. A més, el sarau que es genera quan no convides algú és un maldecap que molts volen evitar. “Hi ha una amiga que encara no em parla”, reconeix Watson, que explica que no la va incloure en una petita llista d’amics íntims que va fer per a una festa de Nadal i quan l’amiga en va veure fotos a les xarxes es va enfurismar.

A més, el creixement de la cultura foodie -la passió per la gastronomia i mostrar-ho a les xarxes- també afegeix pressió als potencials amfitrions. Watson acostumava a celebrar una festa de Nadal a casa seva però ha deixat de fer-ho, des de fa dos anys, perquè era massa feina aconseguir satisfer les expectatives culinàries d’alguns dels convidats. “Tardava quatre dies a fer el menjar i a més em suposava molta pressió”. Pel que fa a l’alcohol, els amics també tenen gustos de categoria. “Ara és el bourbon, i no qualsevol bourbon -diu-: volen Woodford Reserve”.

“No recordo que servissin menjar en les festes a les quals anava quan jo era jove”, diu Christopher Bollen, de 39 anys, novel·lista i editor de la revista Interview, que es va mudar a Nova York el 1996. “L’alcohol que hi havia era només cervesa o vodka barat servit en gots de plàstic”, recorda.

Sovint es diu que les actuals festes literàries de Nova York són només una ombra de l’antiga grandesa d’una indústria que ja no té marges de benefici per gaudir d’aquestes coses. Ara és més comú fer lectures a llibreries, cosa que no és “realment una festa”, segons diu Vines, que treballa en el sector. “Hi ha gots de plàstic amb vi. I a vegades la gent va a prendre alguna cosa a algun bar proper. Sé que no sona gaire bé”.

Anthony Haden-Guest té 78 anys i és un escriptor britànic que va arribar a la ciutat de Nova York a finals dels 70. En aquella època post-Vietnam i Watergate va assistir a les festes més sonades. “En el món literari no hi havia competició online -recorda-. Els llibres importaven. Ara, en canvi, hi ha un munt de socialització que es fa online ”. “Ara hi ha més diners dels que hi havia abans en l’ambient artístic -reconeix Bollen- però les festes no són com les d’abans. Ara tot ho porten les agències de relacions públiques i hi ha una gran motivació per aconseguir atenció mediàtica. És tot bàsicament publicitat”.

Tot i això, és totalment possible que els millennials s’estiguin divertint més que cap de les generacions precedents, i que els que són més grans només pateixin una certa amargor nostàlgica. Tal com demostra la cançó de Jonathan Richman, els grans sempre s’han queixat i han dit que les coses estaven millor a la seva època. “Sempre et diuen que les coses eren més divertides abans -subratlla Bollen-. Quan jo era jove sempre hi havia algú desagradable a qualsevol cantonada que no parava de dir-te que els 80 havien sigut millor”.