PalmaA mitjan anys 70 tinguérem, per primera vegada, una crisi turística provocada per la crisi internacional de la pujada dels preus del petroli. Els símptomes eren molt preocupants, ja que augmentaven els preus dels queviures, pujaven les tarifes aèries i es disparava l’atur. El creixement econòmic basat en el monocultiu turístic començava a prendre força i aniria mostrant les seves contradiccions, que es consolidarien al llarg dels anys. El PIB de les Illes havia crescut del 1960 al 1973 d’una manera completament desorbitada, a una velocitat mitjana anual d’un 10%. L’atur era pràcticament inexistent el 1973, mentre que el 1978 ja rondava el 15%.
Si miram el flux de passatgers de Son Sant Joan, entendrem millor la dinàmica de la crisi. El nombre de passatgers, segons dades de l’Ajuntament de Palma, fou el 1974 de 6.442.185. Baixaren un poc el 1976, a 6.367.294, i tornaren a pujar el 1977 a 7.055.818. El 1978 ja eren molt importants, fins als 7.865.253, any en què es donava per acabada la crisi turística. De fet, el ministre de Comerç i Turisme, García Díez, el mes de maig del 1978 en una visita que va fer a Palma, va dir: “No m’he trobat amb problemes dramàtics”.
El que va passar realment va ser una frenada al creixement desbocat. Aquesta frenada i lleugera baixada de la demanda era molt difícil de gestionar, ja que, segons Antoni Sastre, la dependència de la nostra indústria turística dels touroperadors estrangers, afegida a la dificultat d’accedir a crèdits bancaris per fer front a la baixada de turistes, va fer que tancassin 257 hotels i moltes empreses de construcció, cosa que va fer pujar molt l’atur. L’Ajuntament ja demanava aquells anys al govern de Madrid que es compensassin els costos d’insularitat, mentre els controladors aeris es posaven en vaga.
Així i tot, durant aquells anys de la Transició es varen desencadenar vagues laborals importants que demostraven que les organitzacions obreres eren més fortes que mai i aconseguien més resultats. Un líder indiscutible d’aquelles vagues fou Paco Obrador. En unes declaracions al diari El País, denunciava les condicions injustes a les quals estaven sotmesos els treballadors: “Els treballadors sabien quan entraven, però no quan sortien; no hi havia salari fix, ni seguretat social; es dormia en pavellons subterranis col·lectius; es va provocar la creació de nuclis urbans sense cap tipus d’equipaments. Una trista història d’una llarga i dura explotació”. A Obrador, nascut a la barriada de la Soledat, dirigent sindical integrat a la UGT, l’anirem trobant al llarg de la història de les Illes i de Ciutat. Les vagues es varen aturar amb un acord signat per la Federació Hotelera, que els primers anys estava encapçalada per Miquel Codolà, amb el suport d’un lideratge molt fort de Josep Forteza Rey.
Per trobar mesures contra la crisi, el mes de gener del 79 es va convocar un Congrés de Turisme coordinat per l’economista Esteve Bardolet, en el qual varen participar tot el sector empresarial i l’Administració pública. Els participants varen arribar a unes conclusions sentides i consensuades: més qualitat, més conservació de la natura, estabilitat en la creació de places turístiques, més formació professional i més desestacionalització. Com ara sabem, després de quaranta anys, els temes fonamentals continuen sense resoldre’s.
Al mateix temps que es feien aquestes vagues hoteleres que movien 35.000 treballadors i treballadores, el juliol del 77 un grup ampli de militants ecologistes de l’entitat palmesana anomenada Talaiot Corcat va ocupar l’illa de la Dragonera per salvar-la de la urbanització. Però d’aquest fenomen en parlarem en un altre capítol.
Extracte del quart volum de la biografia de Palma editat per Palma XXI