Lucía Muñoz: "A la presó ens varen dir que érem terroristes, assassines de nadons jueus"

PalmaEncara ha de processar tot el que ha viscut les darreres setmanes amb la Global Sumud Flotilla, juntament amb Alejandra Martínez i Reyes Rigo, que va quedar-hi més temps per haver mossegat un funcionari. El que havia de ser una travessia de deu dies cap a Palestina es va convertir en un viatge llarg i difícil, amb unes jornades molt complicades a una presó israeliana. L'activista Lucía Muñoz (Palma, 1993) fa balanç de la seva experiència, de les crítiques rebudes i de la intersecció entre la política local i global.

Com estau? Heu assimilat tot el que us ha passat? Com estan Alejandra i Reyes?

— Totes tres estam animades. Hem participat en una missió que ha fet una bona contribució al moviment de solidaritat amb Palestina. També estam esgotades. Alejandra i jo no hem aturat d'ençà que vàrem aterrar a Madrid, perquè Reyes va quedar a Israel i teníem la sensació que això no havia acabat. En arribar a Palma totes tres, hem reprès molts temes pendents i hem treballat perquè la vaga funcionàs [la vaga del 15 d'octubre]. No hem tingut molt de temps per reposar les emocions i d'assimilar una mica el que hem viscut, però esper que ho puguem fer aviat.

Heu passat por? Com heu viscut les situacions més tenses? Heu sentit que estàveu en perill, malgrat ser ciutadana d'un país del nord global?

— És una pregunta que m'han fet bastant i sempre deim que fa més por viure en un món que no fa res quan hi ha un genocidi que es retransmet en directe. De tota manera, és cert que hi va haver moments en què sí que vaig sentir més por. I això que en general estàvem preparades per a qualsevol escenari que pogués ocórrer: un atac, que ens interceptassin o un fracàs burocràtic. Un d'aquests moments va ser el dia de l'atac dels drons israelians quan estàvem navegant. Aquell dia sí que es va activar el protocol i hi havia molta incertesa sobre on podia arribar aquell atac. Després, quan vàrem pujar a l'avió i Reyes no hi era.

No us varen donar cap explicació sobre la vostra companya?

— No. No t'explicaven absolutament res. A Reyes la varen dur a una cel·la aïllada amb una altra companya per un forcejament per un tema de llits i després que la violentassin. Varen retornar l'altra companya a la nostra cel·la i nosaltres vàrem demanar on era Reyes. En aquell moment, ens varen dir que Reyes no hi era, que era amb la Policia i que tornaria al dematí, i ja està. El dematí següent vàrem tornar-ho a demanar, perquè ja ens treien per ser deportades, i no ens responien. Teníem informació que se l'havien enduita a una cel·la aïllada, però ni havia tornat ni ens deien on era. Ens vàrem plantar i ens vàrem negar a sortir d'allà fins que no ens diguessin on era Reyes. Al final, ens en varen treure a la força. Ens varen lligar les mans i ens varen arrossegar cap al bus. En arribar a l'aeroport, estàvem molt pendents de si la vèiem. I, en el moment en què vàrem pujar a l'avió, el vàrem recórrer sencer i no la vàrem veure. Així vàrem saber que no hi érem totes. Teníem molta angoixa i, en arribar a Madrid, vàrem decidir que no ens n'aniríem fins que Reyes tornàs, perquè calia fer tota la pressió possible.

Com varen ser aquells cinc dies que vàreu estar segrestada pel govern israelià?

— Efectivament, va ser un segrest, perquè nosaltres formàvem part d'una missió legal amb l'objectiu de rompre un bloqueig criminal i obrir un corredor humanitari, que, per cert, és una obligació legal dels governs. No ho estaven fent, i per això s'hi va posar la societat civil. Navegàvem per aigües internacionals i després havíem d'entrar directament a aigües palestines. Però ens varen interceptar i a partir d'aquí va començar tot. Vàrem passar uns dies en una presó enmig del desert [Ketziot], on, a més, duen presos palestins. El primer dia que érem a la cel·la, hi va entrar a mitjan vespre Ben Gvir [ministre de Seguretat Nacional d'Israel] amb una vintena d'homes, alguns dels quals anaven amb rifles. Ens va dir que érem unes terroristes, assassines de nadons jueus i que a la presó era on havíem d'estar. En un moment com aquell estàs absolutament en xoc. I a partir d'això ens varen privar dels nostres drets bàsics. L'endemà ens varen interrompre l'assistència consular i tampoc no teníem representació legal fins i tot amb un judici. De fet, quan ens varen dur davant del jutge, jo vaig reclamar un advocat per fer la declaració i em varen dir que podria cridar un advocat després del judici. Una de les coses més greus és que tampoc no varen donar medicació a les persones que la necessitaven, ni assistència sanitària ni res. Això se'ns va negar, malgrat que hi havia persones amb malalties cròniques que en necessitaven, amb diabetis i, fins i tot, càncer. Tampoc no ens varen donar aigua embotellada. Era del grifó i teníem dubtes de si era potable, però era l'únic que podíem beure. I el menjar també venia amb comptagotes.

Com ho fèieu per mantenir l'ànim?

— Amb les companyes de la meva cel·la ens vàrem emparar bastant, i això és una mica el que et salva. A més, érem molt conscients que rebíem aquesta mena de tortura de baix impacte, que no és ni prop fer-hi el que fan amb els palestins.

Vàreu identificar senyals relacionats amb els presos palestins?

— Sí. Hi havia marques i escrits en àrab a la paret. Algunes companyes els traduïen, i eren sobretot calendaris. També hi havia rastres del que semblaven tortures o fins i tot execucions, perquè hi havia taques del que es podia interpretar com a sang, algunes amb mans marcades. Al pati hi havia una foto molt grossa de Gaza bombardejada que posava: "Nova Gaza". La tortura psicològica hi va ser present en tot moment. Un dia varen posar un documental amb una música molt forta, en què es victimitzaven com a estratègia de propaganda. Els escarcellers varen actuar amb violència i impunitat contra nosaltres, però ho fan de manera molt més violenta amb els palestins. Nosaltres estàvem amb el món pendent, i moltes tenim passaport europeu. Altres no, perquè també hi havia moltes companyes del sud global que varen rebre un tracte pitjor en moltes ocasions. Era un ambient molt violent.

Heu fet servir el vostre salari per pagar la multa de Reyes Rigo, però el batle de Palma, Jaime Martínez, us ha acusat de robar als palmesans i us ha reclamat que retorneu el sou.

— Molta gent entén que es pot fer política d'una altra manera, i hi ha persones, com el batle, que entenen que fer política és fer negoci i que no comprenen el compromís amb principis i valors com la solidaritat internacional. L'única manera que tenien de tapar el seu silenci i complicitat amb els genocides era fer cridòries d'aquest tipus, dient que havia de renunciar al meu sou. En aquell moment vaig dir que sí, que podia fer una contribució per treure Reyes del segrest. A més, crec que ho podria haver proposat el mateix batle. La seva responsabilitat era almenys estar-ne pendent, obtenir-ne informació i tenir comunicació amb el Ministeri d'Exteriors per saber quina era la situació de tres ciutadanes palmesanes, sobretot quan Reyes hi va quedar més temps i tot el país n'estava pendent. Es retrata a ell mateix. Robar és una acusació molt greu i que vingui del Partit Popular em sembla fins i tot còmic. Qui ha de tornar el robat és el PP.

També heu rebut atacs de mitjans de comunicació.

— En arribar, hem vist tot el que s'havia muntat al voltant de la Flotilla. Hi havia dues narratives de propaganda sionista: d'una banda, que érem terroristes perilloses i, de l'altra, que érem de vacances a la mar. Són acusacions absolutament incompatibles i s'han alimentat de mentides. Es va arribar a dir que érem de festa a Eivissa i ni tan sols hi vàrem passar. Tothom a la Flotilla era molt conscient que només era una missió i que s'havien de posar els ulls a Palestina. El que ha estat a la nostra mà a escala comunicativa sempre ha estat parlar de Palestina i de la nostra missió humanitària per rompre el bloqueig criminal. S'ha denunciat el genocidi i, en la mesura que hem pogut controlar el missatge, el focus ha estat posat a Palestina.

La Flotilla ha estat un revulsiu i ha impactat en la ciutadania. Quines passes es poden fer a partir d'ara?

— Les flotilles són importants sempre que encara hi hagi bloqueig; són una iniciativa que té impacte. Però també hem recordat que la mobilització a terra és fonamental i que tothom pot contribuir a l'acompanyament de la lluita del poble palestí d'una manera o una altra. És molt important que els sindicats combatius hagin convocat una vaga general, perquè aquest genocidi només l'aturarà la classe obrera, la gent decent. Els governs han estat còmplices d'aquest genocidi i hem vist la impunitat que té Israel des de fa 70 anys.

El que ha passat també ha servit per donar un impuls nou a idees com l'internacionalisme?

— Vull pensar que sí. Ha estat una iniciativa que ha enfortit molt l'internacionalisme i la solidaritat entre els pobles. Érem unes 500 persones de més de 40 països diferents, del nord i del sud global. Hi ha una estructura que s'ha enfortit molt. Aquesta missió ha estat gràcies a una coalició que inclou el Global Movement to Gaza, una part de la Freedom Flotilla, Sumus Antara i Magreb Sumud. Hi ha hagut una coordinació internacional molt interessant que ha enfortit estructures de cooperació internacional.

Creis que l'alto el foc de Donald Trump pot desactivar d'alguna manera les mobilitzacions?

— No és la primera vegada que hi ha un alto el foc. És una mesura per al poble palestí, perquè Israel continua amb el foc. Israel té una llarga tradició de botar-se els altos el foc i cal seguir molt atentes com evoluciona aquest. El que s'ha denominat Pla de pau és un pla de colonització 2.0, un pacte entre genocides i els seus finançadors. Això no s'acaba aquí ni prop fer-hi, i s'ha de continuar sortint al carrer, mantenir la tensió i el ritme de mobilitzacions. Cal ser molt crítics amb aquest procés, del qual Espanya ha volgut formar part, que té com a objectiu fer negoci en aquest territori amb un resort turístic. Seria interessant veure els vincles que hi ha entre el sector turístic i aquest negoci de la reconstrucció, veure quina mena de capitals fan inversions a Gaza.

Què diríeu a la ciutadania perquè continuï sortint al carrer?

— Que cal continuar acompanyant el poble palestí en la seva lluita, que no hi ha pau sense justícia i que no hi ha pau si continua l'ocupació ni sense un procés de descolonització. La solució dels dos estats sempre ha estat el problema, i el que ha de passar a Palestina és un procés de descolonització com el que hi va haver a Sud-àfrica. La història ha demostrat que és possible i no és casualitat que hagi estat Sud-àfrica qui hagi tingut la iniciativa de denunciar Israel a la Cort Penal Internacional. No hem de deixar de parlar de Palestina. L'ocupació i la neteja ètnica continuen a altres territoris, com Cisjordània. Acabam de presenciar el pitjor genocidi del segle XXI i no ha acabat. En aquest moment històric, la causa palestina probablement sigui la causa de la humanitat.

Per acabar, ens podeu contar un moment feliç d'aquesta experiència?

— Crec que va ser el meu aniversari. Se suposa que aquesta missió havia de durar deu dies i no tenia previst estar tant de temps embarcada. Al final vaig celebrar l'aniversari amb les companyes en el vaixell. No teníem res per fer un pastís, ni espelmes, però em varen fer una sorpresa i varen fer coquetes. Els vull enviar una abraçada molt forta, perquè va ser un aniversari molt especial, un dia inoblidable.