Societat12/03/2022

Preocupats pels ‘nens de Txernòbil’

Les famílies que cada estiu acullen menors de poblacions properes a la nuclear també es mobilitzen contra la guerra d’Ucraïna

TortosaEl segon diumenge de febrer, l'Anastàssia Morhum, de 19 anys, va quedar amb la colla d'amigues per sopar en un restaurant al centre de Kíiv, com feia de manera més o menys regular. A la nit, abans d'acomiadar-se, van acordar de repetir la trobada dues o tres setmanes després. Ni els noticiaris ni el rum-rum creixent de guerra els van fer pensar que aquell comiat potser seria definitiu. Almenys per una temporada. "Vam sortir de festa com un diumenge qualsevol. No ens entrava al cap que pogués esclatar una guerra al cap de només deu dies", explica. 

A més de 3.000 km de distància, a Tortosa, la Cinta Galiana era més pessimista. Mirava els informatius i tenia cada cop més clar que l'esclat del conflicte era imminent: "Vaig encendre el televisor i va coincidir que en un dels canals de notícies començava un discurs de Vladímir Putin. Me'l vaig empassar sencer. Es va presentar com a víctima de la diplomàcia internacional, el vaig veure ferm en conviccions i convençut que ell era l'atacat". I en aquell moment va tenir clar que allò no podia acabar bé. Preocupada, va trucar a l'Anastàssia: "Sabia que allà feien vida normal, però vaig intentar fer-li entendre que estava en perill, que els rumors de guerra anaven de veritat i la vaig convidar a venir a passar una temporada a Tortosa. Per sort, em va fer cas". Dos dies després, ja era a l'avió de camí a l'aeroport del Prat, amb dues maletes petites i un ordinador.

Cargando
No hay anuncios

Aviat farà tres setmanes que l’Anastàssia és a Tortosa. Però la ciutat i la seva gent no li són forasters. Hi va arribar per primera vegada l’any 2010, quan només tenia vuit anys, en el marc d’un programa d’estiu per a l’acollida de menors de l’àrea propera a la central nuclear de Txernòbil. Des de llavors que hi ha tornat cada estiu. “Fa dos estius, amb el confinament, no va poder venir”, puntualitza la Cinta, que la considera una filla més. Aquest cop, l’arribada no ha estat gens fàcil de gestionar. Després de l’esclat de la guerra, l’Anastàssia va perdre el contacte amb la família i ha estat cinc dies sense saber-ne res. “Soc de Kukharí, un poble de només dos-cents habitants, a la ruta que uneix Txernòbil i Kíiv. És un punt estratègic per a l’entrada de l’exèrcit rus des de Bielorússia, un punt calent del conflicte. I en aquest context, quan no reps notícies pots pensar dues coses: o que simplement s’han quedat sense electricitat per carregar els mòbils o que, directament, els han bombardejat. Per sort avui he pogut parlar amb una cosina i ara sé que han destruït el centre del poble però que ells s’han salvat”. 

"Sabem que és una noia forta, però això no impedeix que la situació ens generi moltes contradiccions. Va poder sortir del país a temps, estem contents d'haver-la ajudat. Ara bé, som conscients que allà hi ha deixat la família i els amics, i que el futur immediat no ens permet ser gaire optimistes", explica la Cinta Galiana. I malgrat els mals auguris, ni mare, ni filla no s'han quedat de braços plegats. El mòbil de l'Anastàssia treu fum a totes hores. Gràcies a una exhaustiva xarxa de contactes està intentant monitorar l'evolució del conflicte per guiar la fugida d'amics i familiars de les zones més conflictives: "M'informo de quines són les àrees ocupades, intento esbrinar quina és la millor ruta per sortir de Kíiv o per arribar a la frontera amb Polònia, i els busco allotjament a casa de coneguts. A través dels grups de Telegram estem contínuament en contacte".

Cargando
No hay anuncios

Esgarrapant hores de l'agenda —és professora d'educació física a l'Institut Dertosa de Tortosa—, la Cinta ha començat els tràmits per sol·licitar l'asil com a víctima de guerra: "Volem normalitzar la seva situació com més ràpid millor. He intentat demanar hora a través del web de la Policia Nacional, però el sistema està saturat i no hi ha manera d'aconseguir una cita. També he sol·licitat l'empadronament. Papers i més papers, que ens seran necessaris a mitjà termini, perquè ens permetran, per exemple, que pugui convalidar els estudis a la universitat i acabar la carrera d’economia". Totes dues també s’han implicat en les mobilitzacions ciutadanes per denunciar la guerra. Al sud de Catalunya, la Creu Roja i l'associació És per tu —que coordina més d'una vintena d'estades de nens ucraïnesos a les comarques de l'Ebre i dues mil a tot Catalunya— han habilitat punts per recollir aliments, medicines i productes de primera necessitat. "També treballem perquè famílies i nens puguin arribar a Polònia i des d'allà viatjar fins a Catalunya amb les famílies d'acollida. Som conscients que sense corredors humanitaris serà difícil ajudar-los a escapar del conflicte. Són nens amb qui hem establert vincles molt forts, ens els estimem. Tot i les dificultats, no deixarem d’insistir en una solució", explica Marta Forés, de Santa Bàrbara, al Montsià, que des del 2015 ha acollit una nena de Krasiatitxi, a la província de Kíiv. Ni la guerra ni els 3.000 km que separen l’Ebre d’Ucraïna afebliran els vincles que els famílies catalans han establert amb els nens de Txernòbil.