Els prejudicis que fan petita la llengua
La minorització i subordinació lingüística fan que els parlants d’un idioma tinguin una percepció equivocada de la seva magnitud
PalmaÉs una tendència universal que, quan coincideixen dues persones parlants de llengües diferents, convergeixin a xerrar en la llengua de qui té un estatus social superior (sempre que els dos individus puguin utilitzar les dues llengües de manera fluida). Les converses bilingües són rares. No obstant això, en els casos que una d’aquestes dues llengües és minoritzada, la jerarquia lingüística passa per damunt de la jerarquia social. Explica aquesta dinàmica el filòleg i professor jubilat de la UIB, especialitzat en sociolingüística, Joan Melià. “Els parlants de la llengua minoritzada tenen la percepció que són molt pocs els que la parlen, una percepció que en disminueix el nombre real”, diu Melià. El doctorand i lingüista Ivan Solivellas, que també és delegat de la Plataforma per la Llengua, comenta que els prejudicis existeixen en totes les llengües. El problema del català, no obstant això, és que “és una llengua subordinada”, circumstància que fa molts dels seus parlants la considerin “petita”, “poc útil” o amb massa pocs parlants. Precisament, és aquesta percepció de “llengua petita” que provoca que, moltes vegades, els prejudicis siguin alimentats pels mateixos catalanoparlants.
Una llengua de “pocs parlants”, “inútil”
Costa trobar continguts en català en el món virtual. Molts youtubers, influencers o comunicadors catalanoparlants opten per utilitzar una altra llengua a les xarxes socials -generalment, el castellà- per arribar a més gent. Hi ha un fet objectiu, explica Melià: comunicar-se en una llengua majoritària fa que hi hagi potencialment més destinataris. Ara bé, també hi ha més oferta i competència, i és més difícil que les aportacions destaquin o puguin interessar. Per arribar a més gent, no necessàriament s’ha d’utilitzar una llengua de molts parlants. Ivan Solivellas diu que aquesta actitud implica considerar “que la teva llengua no és vàlida per comunicar-se” i que no “serveix” més enllà del context proper: “Tot i viure en un context quasi sempre en català, la gent s’acosta al món virtual en castellà”. Això, comenta el lingüista, dona força a la idea que el català és una llengua petita, “el que sempre han intentat des dels sectors més conservadors vers la llengua pròpia”. Però el català, diu el lingüista, no és una llengua menor, tot i ser minoritzada.
El català de la “mala educació”
Aquest prejudici parteix d’un fet concret: “Durant molt temps ens varen dir que xerrar en català era de maleducats”, diu el professor Melià. Recorda que, durant els darrers anys de franquisme, es deia a l’escola, als mitjans de comunicació… “És una idea que ha calat fons, perquè encara es diu”. Solivellas destaca que el fet que hi hagi dues llengües oficials (a les Balears, català i castellà) en un mateix territori provoca que hi hagi gent que parla català i gent que no ho fa. En haver-n’hi una que sap, en principi, tothom (castellà), es percep que és de mala educació xerrar en l’altre idioma.
“És una llengua que discrimina”
Són molts els catalanoparlants que consideren que utilitzar el català significa posar una barrera, marcar distàncies amb l’altre. No obstant això, segons apunta el professor Melià, “utilitzar la llengua amb una persona que viu aquí i que té possibilitats d’entendre-la és un pont”. Moltes persones, en haver de dirigir-se a algú que no té trets caucàsics o bé que té trets distintius d’altres països, ho fan directament en castellà pensant que, d’aquesta manera, li fan “un favor”. Però pensar això és un “error”, apunta el professor. Al final, el que es fa parlant en català és oferir-li quelcom que li serà útil; a més, és una manera de transmetre al receptor que “és acceptat en el cercle, en aquest univers lingüístic”. És tractar-lo d’igual a igual. Entendre que la llengua és una barrera és interpretar “malament” la diversitat lingüística, diu Melià. Això per no parlar del gran nombre de persones nascudes en territoris catalanoparlats que s’han educat i parlen en aquesta llengua, com les persones de segona o tercera generació d’immigrants, per exemple. “Per no voler discriminar, en moltes ocasions, es discrimina”, considera Solivellas.
L’estàndard eliminarà els dialectes
Hi ha un cert rebuig a l’aprenentatge i l’ús del català estàndard perquè es considera, en part, que aquesta codificació és una amenaça per a les particularitats dialectals i les formes més genuïnes de la llengua que es troben, només, en territoris determinats. “És fals pensar que per parlar en la llengua estàndard renunciam a la mallorquinitat. L’estàndard que jo xerr no és el mateix que el d’un barceloní o un alacantí”, assegura el lingüista. Melià explica que “el llenguatge formal no és per substituir l’ús col·loquial”, sinó que ocupa el lloc, com a llengua pròpia que és d’aquest territori, “en els espais més institucionals o administratius, fins no fa gaire ocupat pel castellà”.
