Javier López Alós, filòsof i escriptor: “De la precarietat, cal sortir-ne, però no de qualsevol manera”

PalmaEns retrobàrem amb el filòsof i escriptor alacantí Javier López Alós a la llibreria Drac Màgic de Palma per parlar del seu darrer llibre, El intelectual plebeyo (Taugenit, 2021), que apareix dos anys després del premiat Crítica de la razón precaria (Los Libros de la Catarata, 2019), en el qual continua pensant la figura pública de l’intel·lectual avui. A la conversa parlàrem de la figura de l’intel·lectual plebeu, deixant de banda altres temes igual o més interessants que són objecte d’atenció en el seu llibre, com ara la concepció del temps, l’èxit i la vocació, la distinció entre espais i llocs, i la presència dels altres en l’escriptura. 

La figura de l’intel·lectual plebeu és la més adient en el moment personal en què us trobau d’acceptació de la vostra condició precària?

— Certament, hi ha una acceptació de la condició en la qual un es troba, però no es tracta d’un deixar-se dur passiu, sinó de trobar una adequació a les circumstàncies, evitant reproduir l’ansietat que provoca la precarietat. De la precarietat, cal sortir-ne, però no de qualsevol manera. El problema del precari intel·lectual és que la condició precària ho impregna absolutament tot, fins al punt de deixar l’intel·lectual reduït a una cosa adjectiva. Amb El intelectual plebeyo he pensat de quina manera les relacions de l’intel·lectual amb la seva activitat i la comunitat el poden ajudar a abandonar aquesta condició i empoderar-se per ser capaç d’actuar constestatàriament, dient no a la lògica competitiva del mercat i renunciant a participar en la lluita per triomfar, basada en la dicotomia de l’èxit i el fracàs. 

Quines continuïtats i diferències hi ha entre l’intel·lectual precari i el plebeu, i per tant entre els vostres dos llibres més recents: El intelectual plebeyo i Crítica de la razón precaria?

— El llibre sobre la raó precària estava més arrelat a experiències personals, a la meva pròpia biografia, mentre que El intelectual plebeyo és una reflexió més distanciada, cercant una normativitat, tractant de pensar en què consisteix la figura de l’intel·lectual avui, amb independència de quina sigui la situació individual.  

El concepte plebeu té una llarga tradició històrica lligada a la ciutadania romana, però en el vostre cas sembla que l’adoptau per influència de Terry Eagleton. Podríeu explicar per què heu escollit aquest concepte per representar l’intel·lectual i quina relació té amb l’opinió i l’esfera pública?

— He escollit el terme plebeu pel seu caràcter divisori i limitat, perquè em serveix per limitar les pròpies pretensions intel·lectuals, en un moment històric en el qual som empesos justament al contrari, a superar contínuament els límits. El plebeu es caracteritza per saber posar límits a les seves ambicions i també per tenir autoconsciència del lloc des del qual escriu i opina. A partir d’aquí puc pensar què significa escriure, què vol dir parlar als altres, què significa intervenir en l’esfera pública. De Terry Eagleton m’interessen les seves reflexions entorn del model de la pràctica feminista com a manera d’integrar la diferència. Precisament, l’heterogeneïtat del camp plebeu té un gran potencial per articular les diferències d’una manera lliure, amb independència de com li vagi de bé o malament a cadascú. El que està bé i consideram que és just ho hem de defensar, sense tenir en compte si ens beneficia o perjudica, i haurem de convidar els altres a defensar-ho, en condicions d’igualtat i llibertat. 

Entenc del que deis que l’intel·lectual plebeu es caracteritza per tenir consciència de classe i capacitat de pensar des de baix?

— Sí, però en cap cas ha d’aspirar a convertir-se en un patrici, en algú poderós que utilitzi el seu poder per posar-se a esguard. Cal recordar que la plebs està formada per llauradors, però també per rics comerciants, i que tots ells tenen en comú el fet d’estar en contra de la discriminació propiciada pels patricis, i per tant, d’estar en contra d’un cert ordre social injust. 

Quines són les limitacions que afecten negativament l’activitat de l’intel·lectual plebeu?

— La vida humana es podria definir com una lluita encaminada a ampliar els nostres límits, però hem d’aprendre que només podem aspirar a desplaçar una mica els límits, però no a superar-los totalment, perquè la limitació està basada en un principi ontològic, ens ve donada, no és una decisió. L’intel·lectual plebeu, a diferència d’altres figures que actuen en l’esfera pública, com els tertulians i els experts, sap que és singular i estrany tenir l’experiència que li demanin sobre allò què pensa i és conscient de l’excepcionalitat del moment perquè sap que és molt estrany arribar a ocupar una portada de diari, que li publiquin un llibre o que hi hagi gent que el llegeixi. Això l’ha de dur a no donar l’atenció per suposada i a acceptar una lògica diferent de la dels tertulians, que li permet sortir transformat del diàleg amb els altres.  

En el llibre feis una referència de passada a la funció de l’intel·lectual clàssic, definida i exemplificada, entre d’altres, per Jean-Paul Sartre. Quines diferències establiu entre l’intel·lectual clàssic i el plebeu?

— Les crítiques a l’intel·lectual clàssic són molt conegudes en els seus trets principals, i es dirigeixen contra l’elitisme i l’autoritat, l’etnocentrisme i l’eurocentrisme, i la masculinització de la seva posició. A mi, no m’interessa tant entrar en l’anàlisi d’aquest discurs, no perquè no consideri que la crítica sigui justa, sinó perquè ara mateix és absurd reproduir aquest model d’intel·lectual perquè la societat ha canviat absolutament la manera en què es comuniquen les idees, per l’evolució del públic lector i del concepte d’autoritat, per la privatització de la veritat i la multiplicació de les veus i renous. Seria poc realista pretendre convertir-se en una veu que faci callar totes les altres o que s’imposi d’una manera perllongada en el temps, com passava amb els intel·lectuals clàssics. 

Com pensau que ha d’intervenir un intel·lectual plebeu per contribuir a la creació d’un espai públic emancipador i republicà?

— D’entrada, jo crec que ha de plantejar-se críticament com ha d’intervenir, sense donar per suposada la seva presència ni la dels altres, no ha de creure que està en possessió de la veritat ni que la seva missió és comunicar-la. Ha de tractar que el seu discurs no sigui absolutament tancat sobre si mateix, evitant la pretensió d’estar en possessió de totes les respostes, i s’ha de mostrar obert que el seu discurs sigui completat i modificat pel públic que l’escolta. I sobretot, ha d’estar disposat a aplicar el principi de reciprocitat, ha de saber correspondre a l’atenció que se li presta, mostrant-se agraït i responsabilitzant-se del que diu. Hom no pot dir qualsevol cosa, no pot fer perdre el temps amb ocurrències, més o manco enginyoses.