Pont

PalmaAl Centre Europeu de Recerques Sociològiques, amb seu a Luxemburg, na Jeanne Marie Cheng, becària en proves com a investigadora de feia un parell de mesos, llegia amb estupor un informe sobre la desregulació del sector turístic a les Balears. Ella era nascuda a Taiwan, un país que pateix dues plagues: la dictadura de la República Popular de la Xina i la del turisme descontrolat. Que a la Mediterrània Occidental existissin unes illes desbordades pel turisme de masses i amb unes autoritats locals decidides a incidir encara més en aquest desbordament li va resultar familiar i al mateix temps la va intrigar. Més que més, perquè anava en contra de les directrius que fixaven els Fons de Recuperació de la Unió Europea, per a la qual ella ara treballava. O més ben dit, aspirava a treballar-hi si superava amb èxit el període de proves. Na Lucia Tavani –la seva cap, una sociòloga italiana de renom, i establerta a Luxemburg de feia ja uns quants anys– l’animava. N’estava segura, que na Jeanne Marie Cheng, filla de pare belga i mare taiwanesa, no tan sols superaria les proves, sinó que aviat es faria imprescindible a l’ECSR, que eren les sigles en anglès del Centre. El suport de la cap feia que na Jeanne Marie s’atrevís a dur endavant iniciatives pròpies: ja ho tenia decidit, obriria una carpeta Illes Balears per estudiar el cas de la comunitat espanyola que aparentment, i contra tota lògica, estava disposada a prendre mesures per reiniciar el boom del turisme i la construcció, com si fos possible retrocedir als anys seixanta o setanta.

Per començar a recollir dades, va pensar que demanaria informació a alguns dels contactes que l’ECSR tenia a Espanya. Departaments universitaris, instituts d’estadística, cambres de comerç, ministeris, conselleries. De cadascuna d’aquelles instàncies en podia extreure material que després ella podria examinar, creuar, buidar i construir una primera aproximació a la realitat socioeconòmica de les Balears.

Dit i fet, Jeanne Marie Cheng va enviar correus electrònics a cadascuna de les fonts. Ho va fer dilluns 4 de desembre a primera hora, confiada de rebre respostes al llarg del matí. Però no va ser així. Ningú li va respondre cap dels vuit correus que havia enviat: ni durant el matí de dilluns, ni a l’horabaixa, ni en tot el dia següent. Res de res. Va llegir i rellegir els correus que havia enviat, les preguntes que hi havia formulat, preguntant-se si hi havia alguna cosa que pogués resultar intrusiva, o fora de lloc per als corresponsals espanyols, però no hi va saber trobar res. Diria –pensava Jeanne Marie Cheng– que vaig fer una petició d’allò més estàndard i en un to perfectament neutre, que era com s’havien de redactar aquella casta de comunicacions.

Perplexa i sense saber com explicar-se tant de silenci, va consultar na Lucia Tavani.

—Ah –va somriure la cap–. És que els has escrit quan estan de pont!

—De pont? Quin pont? –na Jeanne Marie Cheng no entenia de què li parlava.

—Un pont de vacances! Allà és una cosa típica, com els toros o la sangria. Connecten un festiu amb un cap de setmana, o directament posen dos festius dins una mateixa setmana, i això els serveix d’excusa per no presentar-se a la feina.

Na Jeanne Marie Cheng l’escoltava consternada.

—Però això no és possible –va murmurar.

—I tant que ho és –na Lucia Tavani es divertia amb l’aclaparament de la jove motivada–. En fan uns quants al llarg de l’any, de ponts d’aquests, però justament aquest del desembre és el més famós. El més famós, el més llarg i el més arrelat. No escriguis a Mallorca, ni a Barcelona, ni a Madrid, durant aquests dies, perquè no et contestaran fins passat el pont.

—I això ho fan ara, just abans de les festes de Nadal?

—I tant. De fet, que et responguin després de passar el pont seria una previsió optimista. El més segur és que no et diguin res fins passat festes. És a dir, fins al gener.

Una mescla d’escàndol i fascinació es dibuixava als ulls de la pobra Jeanne Marie Cheng. Va estar un minut en silenci, després se li va acudir una altra pregunta.

—I quines festivitats celebren en aquest... pont?

—Està bé que ho preguntis –na Lucia s’ho passava millor a cada moment–. Avui, mira, celebren que es va aprovar la seva Constitució, que tot sigui dit la van haver de fer espantats per la dictadura i les amenaces dels militars. Però d’aquí a dos dies, i si no ho dic malament, celebren la festivitat de la Immaculada Concepció.

Davant de l’atordiment de na Jeanne Marie Cheng, na Lucia Tavani va continuar sense que li ho demanàs.

—Tu saps que la Verge Maria, com el seu nom indica, va quedar embarassada de Jesucrist sense haver tingut relacions sexuals.

—Sí –va assentir na Jeanne Marie Cheng–. Bé, allò del colom.

—Exacte –va aprovar na Lucia Tavani–. Bé, idò resulta que la mare de la Verge Maria, que era santa Anna, també era verge quan la va tenir a ella. Es veu que era genètic, això, en aquella família.

Na Jeanne Marie Cheng, que fins aquell moment estava convençuda que Espanya era un estat laic, va tallar la conversa posant l’excusa que havia de fer alguna cosa i ja no hi va insistir. Si volia saber per què a les Balears s’estimaven més un model consistent a fer feina mig any sí i mig any no, acabava de rebre la resposta. I si dins el mig any de treballar hi podien construir alguns ponts i acumular-los amb les vacances que feien a la resta de la UE, millor que millor. Se’ls va imaginar tots davall una palmera, ballant flamenc i reggaeton en una perpètua festa a la platja, i sense adonar-se’n s’havia fet una imatge que ja no li fugiria del cap per molts anys que visqués.u