Joves d’Eivissa: “Sabem que tot és política, però no ens volem regir per cap persona ni partit”

EivissaEs diuen Joves d’Eivissa i es varen presentar en societat el gener passat; en la seva curta història ja han aconseguit aixecar certa expectativa; feia temps que, a Eivissa, no es veia un col·lectiu de gent jove amb la intenció d’organitzar-se i incidir en la vida política i social. Ho volen fer des d’un projecte identitari i crític amb el model econòmic que impera a les Balears. Hem parlat amb dos dels integrants de l’associació, Sílvia Ramón Torres (21 anys, educadora social) i Marc Serra Ramis (22 anys, estudiant de desenvolupament de videojocs). S’ha dit que els membres de la generació Z demostren un compromís social més profund que no les generacions anteriors, almenys en qüestions com la diversitat, la inclusió i la igualtat. Que aquesta entrevista en serveixi de prova.

Sou més de discoteques o de festes de pou?

— Sílvia: Jo, de festes de pou. L’altre dia vaig anar a les festes del pou de Can Carreró, a Sant Miquel.

— Marc: De festes de pou, molt més. Jo és que, llums i remor..., no em va massa.

Com neix Joves d’Eivissa?

— M.: Neix d’un grup d’al·lotes, a partir d’una conversa en un bar de Sant Rafel sobre la carretera de circumval·lació que es vol fer al poble, precisament per arribar a la discoteca UNVRS. Hi va sorgir la idea que, a Eivissa, ens falta teixit associatiu, especialment als joves.

Vaja, les carreteres una vegada més.

M.: Sí, històricament les carreteres han estat un element mobilitzador aquí.

Tradicionalment, hi ha hagut poques associacions juvenils a Eivissa. Quina pensau que és la raó?

— S.: Que no tenim referents. Jo venc de Sant Joan, i fins que no he sortit fora a estudiar no he tingut idea que això es podia fer. Crec que el que ha provocat aquesta falta de mobilització és que ningú ens ho ha ensenyat, i a partir d’aquí, quan hem vist que es podia, hem volgut crear una associació que sigui nostra.

Us heu definit com a organització apartidista però no apolítica.

— S.: Sí, no deixam de banda la política, perquè pensam que està en el nostre dia a dia, tot realment és polític, però no ens regim per cap persona ni partit.

— M.: No ens volem censurar en opinions o accions pel fet que tinguin una implicació política, sabem que el que farem estarà situat d’alguna manera políticament. Però això no vol dir que ens integrem en cap opció política.

Què teniu entre mans ara mateix?

— S.: Què no hi tenim? (Esclaten a riure).

— M.: No, ara mateix estam molt centrats a trobar la manera d’organitzar-nos, de manera que mantinguem certa horitzontalitat dins l’associació, i que encara així hi hagi una distribució de feina. A més estam fent, de moment, coses petites; per exemple, vàrem coorganitzar amb l’Institut d’Estudis Eivissencs una festa de música en català als Cubells.

Rebutjau la idea de lideratge?

M.: A veure, podem parlar de lideratge com a guia, perquè, al final, un equip sense algun tipus de direcció difícilment funcionarà de manera eficient. Però no volem que la nostra associació sigui un munt de gent replicant les idees de dues o tres persones; volem que tothom tingui l’oportunitat de participar si així ho veu oportú, donar la seua opinió, que es valori, que es voti si és necessari, i que es tingui en compte.

Recorda a quan començava Podem.

— M.: Sí, pot sonar així. Jo esper no acabar com Podem, ja t’ho dic; esper no ficar-me en el món de la política partidista, per començar.

— S.: Però sí que està molt bé que sigui així, més horitzontal, perquè ningú és més que ningú, i quan una persona té una opinió, s’intenta arribar a un punt mitjà, per construir el millor entre tots... Tenim la sort que ens hem duit molt bé des del principi, que tenim la confiança per dir-nos les coses, i a tothom que ve l’acollim de la millor manera possible.

Quins són els requisits per ser-ne part?

— S.: Ser jove, entre 14 i 30 anys.

I els vostres objectius de futur?

— M.: La idea inicial és, almenys, donar un missatge d’oposició a determinades tendències que no ens agraden, com el creixement econòmic desorbitat. Això com a arrel més profunda. Però al final som una associació de joves, i això es materialitza en la voluntat de representar les necessitats de la joventut a Eivissa; si no podem posar-les de manifest i que els polítics ens facin cas, com a mínim que els joves tinguin un lloc on explicar els seus problemes.

I quins són, aquests problemes?

— S.: L’habitatge és el primer. Després, el sistema educatiu, que siguem la segona comunitat autonòmica d’Espanya en abandonament escolar prematur...

Jo creia que érem la primera.

— S.: No, la primera és Ceuta i Melilla. Més problemes: que el mercat laboral a Eivissa només es basi en feines que no necessiten cap qualificació... I, en general, que poques coses estan enfocades en les necessitats i el futur dels joves.

Com us pensau finançar?

— M. (medita la resposta): Ara, a base d’ajudes de les administracions, com a associació sense ànim de lucre.

Això us condicionarà, políticament?

— M.: Esper que no; jo voldria mantenir un missatge més o menys consistent, amb independència de les necessitats econòmiques; si s’ha de cancel·lar algun esdeveniment, perquè, per exemple, una administració no ho troba bé i ens vol condicionar, que es cancel·li.

Heu dit que una de les prioritats és la defensa del català. Les dades diuen que el català s’està abandonant especialment entre els joves. Què en pensau?

— S.: Pens que s’hauria d’abraçar la llengua com una cosa positiva, no com una contrarietat; m’he trobat moltes persones que veuen el català com una imposició i no com a forma d’aprendre; tenc amics que tal vegada són fills de gent de fora, i l’han après només perquè els han obligat a l’escola, però ningú no els ha dit tot allò bo que representa, la riquesa cultural que hi ha al darrere o el sentit de pertinença de parlar-lo. Hi ha un odi molt interioritzat. Jo l’he viscut des de petita i l’estim i vaig per davant amb l’eivissenc, però hi ha molta gent que no ho veu així, que ho veu com una cosa secundària. I és ver que els eivissencs al primer moment ja ens passam al castellà; hi ha molta gent de fora que ve i com ja sap que els parlaran en castellà, o fins i tot en anglès, ja no troben necessari aprendre la nostra llengua.

Us veis treballant i vivint a Eivissa?

— S.: Jo sí, com a educadora social.

I quan vingueu a casa on viureu?

— S.: A casa de la mamà. (Tots dos riuen.) De cap manera em puc pagar una casa!

— M.: Jo tenc la sort que el que estudii es presta molt al treball a distància, perquè difícilment trobaria una feina aquí del que estic estudiant, però puc estar a una empresa alemanya per exemple i estar treballant a Eivissa. Em faré expat però en sentit invers.