La poesia de Marià Villangómez

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsMarià Villangómez Llobet ha estat afiliat sovint, erròniament em sembla, a l’Escola mallorquina. ¿Què és, però, l’Escola mallorquina? ¿Una riquesa més o menys gratuïta de “forma”, un cert fons comú de “romanticisme”, com assenyalava Joaquim Folguera? ¿O, simplement, un estol de “poetes mallorquins que produeixen la seva obra entre 1900 i 1950”, com precisa Llompart en el seu llibre Literatura moderna a les Balears? No, Villangómez Llobet no és un poeta de l’Escola mallorquina. Per començar, no ho és geogràficament. La seva terra és Eivissa, i aquesta terra és una illa, petita, closa i, almenys fins no fa gaire, ignorada per les multituds, on no és possible mai d’oblidar que el mar la volta pertot arreu. El poeta Miquel Ferrà, en el seu pròleg a Terra i somni (1948), que és el primer llibre publicat (si no el primer escrit) per Villangómez, afirmava, molt oportunament: “Mallorca fingeix un continent en miniatura. Eivissa, més marinera tota ella, es purament una illa”. Aquest puritat, aquest “no consistir en res més que en una illa”, és el que ha abocat el poeta, incansablement, amb els seus “ulls obstinats”, a la terra nadiua. Villangómez Llobet és, per damunt de tot, un poeta insular. Els seus llibres són, abans que res, llibres d’Eivissa, que ell ha escrit ( Llibre d’Eivissa, L’any en estampes ) en una prosa acurada, elegant, exacta, i ha cantat enamoradament en vers. A les cales, les “alqueries”, els cementiris dels pobles i les altes murades de Ciutat, es va descloure el seu somni. Terra i somni han fet una perdurable aliança amb els seus versos. [...] L’obra de Villangómez segueix, en efecte, un camí que cerca els espais més oberts: primer és la plena, minuciosa, profunda possessió de l’illa, en el seu paisatge. Aquesta possessió, però, no li basta. [...] Un altre clos ha d’eixamplar, però, el poeta: el del seu mateix cor d’home. La bellesa darrera la qual sospira no pot ésser un tresor per a ell tot sol. No vol que els seus béns siguin “incompartibles”. Poesia no és soliloqui, ans comunicació germanívola, i el poeta veu la seva lluita perduda si aquesta comunicació no s’arriba a establir. El tema de la poesia i el poeta apareixen una vegada i una altra, obsessivament, en els llibres de Villangómez. Com el de la llengua, vincle suprem de solidaritat. [...]