Pep Campaner: “Més gent, més pobresa, més fam, Més dèbils... Per tant, hi ha més noma”

PalmaQuan Pep Campaner va viatjar per primera vegada al Níger, a mitjan anys 90, molt poca gent coneixia la malaltia del noma, un bacteri del qual es diu que és el lladre dels somriures dels més dèbils del planeta. La seva dona, Marilena Navarro, s’havia oferit per acollir a la seva casa de Mallorca una nina, na Fàtima, a qui el noma se li havia menjat els teixits tous de bona part de la cara. Un cop operada, Pep Campaner va ser qui la va retornar al Níger, a la regió de Diffa, la zona més pobra del món segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament. Va canviar la seva vida. L’any 2000 va néixer la Fundació Campaner (www.fundacioncampaner.com), que ara ja té seu a Mallorca i a Barcelona. Ha facilitat l’operació de més de mig centenar d’infants i se n’han curat uns 2.000 que presentaven principis de noma, té un centre d’acollida i una escola a Diffa, ha construït pous d’aigua i tancats per a cultius, dóna microcrèdits i fa constants campanyes de sensibilització. Pep Campaner, gràcies al fet que la cadena hotelera Riu -on treballava de recepcionista- li va continuar pagant el sou, fa quinze anys que es dedica només a la fundació. Viu entre Mallorca i el Níger.

Són 15 anys de la Fundació Campaner i una vintena des que vós us dedicau als infants afectats de noma. Com està ara mateix la situació a Diffa, a l’extrem sud-est del Níger?

Havíem avançat notablement fins fa dos anys. Les iniciatives desenvolupades durant més d’una dècada havien contribuït a millorar sensiblement la situació al Níger pel que fa a la malaltia del noma. Però el fet és que, només en els darrers dos anys, els extremismes islàmics, amb el terrorisme implantat per Boko Haram, han fet que arribin a la regió de Diffa uns 150.000 refugiats procedents de la veïna Nigèria. Més gent, per tant més pobresa, més fam, la població més debilitada i, com a conseqüència, hi ha més noma. Ara la situació és molt greu.

De quines dades disposau sobre l’increment de la malaltia?

Allà és quasi impossible manejar dades. Sabem que n’hi torna a haver un gran nombre d’afectats, però la realitat és que, precisament pel gran augment de la inseguretat, els que treballam per a la Fundació no podem sortir de Diffa capital, no podem anar més enllà de la ciutat ni per detectar els casos quan són incipients i intervenir-hi tot just aparèixer la primera afta, ni per sensibilitzar els poblats. Aquests poblats han sofert atacs de Boko Haram, tenen molta por, no han sembrat i la gent va d’un lloc a l’altre.

Quines han estat les iniciatives que us han portat a reduir el noma?

Ens trobam en una zona pràcticament desèrtica; amb els pous d’aigua que hem construït han pogut sembrar blat de mill, mongetes o pebres de tap de cortí. En tenir aliments, estan menys debilitats i el bacteri no els afecta. De tota manera, això és un dir, perquè hem de pensar que sembren dins l’arena; si les pluges vénen bé, tenen una bona collita, però si predomina el vent, l’arena ho tapa tot i no hi ha res per menjar. També l’escolarització ha donat grans resultats. Vàrem construir una escola a Diffa el 2006 i ara ja hi ha uns 500 infants escolaritzats. Entre els alumnes que ja han deixat la nostra escola, tres acabaran medicina enguany, n’hi ha bastants que cursen magisteri, infermeria i altres que ja fan de militars, de mecànics o de pagesos, però d’aquells pagesos que ja no esperen el temps que farà. Finalment, són molt importants les accions que feim per canviar els hàbits i guanyar en higiene, que és bàsica per prevenir la infecció.

És gaire costós curar una infecció de noma?

Si la població estàs conscienciada i tinguessin els mitjans per anar a un centre de salut de seguida que es detecta una llagueta molt petita a la boca, només cal aplicar una sola dosi de penicil·lina [costa 2 euros], seguir una dieta suficient [6 euros mensuals] i tenir hàbits higiènics bàsics continuats. Ara bé, quan el noma, que és una malaltia particularment ràpida i cruel, ja ha atacat les parts blanes del rostre de l’infant i ha destruït llavis, boca i a vegades els ulls, l’única solució és tractar-los i refer-los la cara amb la cirurgia reconstructora. Per això els desplaçam a Catalunya o a Mallorca, on els operen especialistes. S’ha de saber, però, que entre el 70% i el 90% dels afectats no es localitzen o es detecten quan ja és massa tard, i moren.

El noma no només deu tenir uns efectes físics, sinó psicològics.

És clar. A part del dolor intens, veure la deformació del rostre els afecta psíquicament. A més, sabem que, per molta cirurgia que hi hagi, aquella cara mai no tornarà a ser la mateixa. Ara bé, a Diffa, a l’escola s’hi han avesat i no els miren com a infants del noma. Saben que no és contagiós, vull dir que és un bacteri que ataca per falta d’alimentació.

Trobau ajuts de la gent i de les institucions aquí?

La gent i certes empreses ens han ajudat molt, tant a Catalunya com a Mallorca, per tenir casa allà, per als medicaments, per a les operacions, crear l’escola, els pous...

Us trobau que, en ser operats aquí, no volen tornar a la misèria?

Tots hi volen tornar, aquí els miren, se senten diferents. És més, totes les persones de Diffa amb qui jo he parlat coneixen el problema de l’emigració però no l’entenen, ni volen passar-hi.