Per què pensar cansa el cervell?

El treball físic és esgotador. Una correguda llarga o el tràfec d'un dia dur esgoten les reserves d'energia del cos i donen lloc a una sensació de fatiga. El treball mental també pot ser esgotador. Costa fins i tot resistir-se a cruspir-se a aquella última galeta de xocolata després d'un llarg dia fent feina d'escriptori. El control cognitiu, el terme paraigua que engloba l'esforç mental, l'autocontrol i la força de voluntat, també s'esvaeix amb l'esforç. Però, a diferència del mecanisme de la fatiga física, la causa de la fatiga cognitiva ha estat poc explicada.

Les recerques anteriors eren incompletes. Una de les més conegudes, la biològica, es basa en el que se sap de la fatiga muscular, i suposa que exercir un control cognitiu consumeix energia en forma de glucosa. Així, al final d'un dia dedicat a la meditació intensa, el cervell està metafòricament fet pols. El problema d'aquesta versió és que el cost energètic associat al pensament és mínim: una anàlisi d'estudis anteriors suggereix que els cervells que han treballat massa i "esgotats" cognitivament utilitzen menys d'una desena part del valor de glucosa d'un caramel Tic-Tac.

Per tant, si la fatiga cognitiva no és causada per la falta d'energia, què ho explica? Un equip de científics dirigit per Antonius Wiehler, de l'Hospital Universitari Pitié-Salpêtrière, a París, va analitzar el fenomen des d'un punt de vista neurometabòlic. Això vol dir que la seva hipòtesi és que la fatiga cognitiva es produeix per l'acumulació d'una determinada substància química a la regió del cervell que s'encarrega del control. Aquesta substància, el glutamat, és un neurotransmissor excitador que abunda en el sistema nerviós central dels mamífers i té un paper important en funcions com l'aprenentatge, la memòria i el cicle son-vigília.

En altres paraules, el treball cognitiu produeix canvis químics en el cervell, que es representen, a la pràctica, com a fatiga. Es tracta d'un senyal per deixar de fer treballar el cervell i així poder restablir el seu equilibri. En el seu nou article a Current Biology, els investigadors descriuen un experiment que van fer per explicar com passa tot això. Per induir la fatiga cognitiva, es va demanar a un grup de participants que es dediquessin a diverses tasques que impliquen pensar durant una mica més de sis hores. A la meitat del grup se'ls van assignar coses fàcils de fer, i a l'altra, tasques de més dificultat. Per exemple, en el cas del primer grup es projectaven lletres a la pantalla d'un ordinador cada segon, més o menys, perquè intentessin recordar si coincidien amb la mostra anterior, mentre que els del grup més complicat havien de recordar si coincidien amb les tres mostres anteriors.

Prendre decisions després de l'esforç

Periòdicament, al llarg de l'experiment, es demanava als participants que prenguessin decisions que poguessin avaluar la seva fatiga cognitiva. Se'ls preguntava si voldrien guanyar 50 euros per pedalar en una bicicleta estàtica durant 30 minuts al nivell de potència sis (una tasca de gran cost i recompensa) o 37 euros per 30 minuts a un nivell inferior de potència. Els participants als quals s'havia assignat les tasques de control cognitiu més difícils eren més propensos a optar per les opcions de baix cost i recompensa, especialment cap al final de les sis hores. A més, són els que van trigar menys a prendre aquesta decisió. Els ulls eren la clau: la pupil·la es contreia quan se'ls mostraven les dues opcions, i el temps que trigava a dilatar-se reflectia la despesa mental. Així, el temps de dilatació de la pupil·la dels participants amb tasques difícils va disminuir significativament a mesura que avançava l'experiment.

Per a l'experiment es va fer servir una tècnica anomenada espectroscòpia de ressonància magnètica per mesurar els canvis bioquímics al cervell. En particular, es van centrar en l'escorça prefrontal lateral, una regió del cervell associada amb el control cognitiu. Si la seva hipòtesi fos correcta, hi hauria una diferència química mesurable entre els cervells dels participants amb tasques difícils i fàcils. I, de fet, aquesta és la conclusió: la seva anàlisi va indicar concentracions més altes de glutamat a les sinapsis de l'escorça prefrontal lateral d'un participant amb una tasca difícil. Així doncs, mostrar fatiga cognitiva s'associa amb un augment del glutamat a l'escorça prefrontal. El doctor Wiehler especula que això és el resultat d'un mecanisme del cervell que fa una mena de càlcul cost-benefici, en què la fatiga i l'augment del glutamat augmenten el cost de l'esforç mental. Pot ser que hi hagi maneres de reduir els nivells de glutamat i, sens dubte, alguns investigadors miraran ara quines són les substàncies que podrien ajudar el cervell a recuperar-se de la fatiga. Mentrestant, la millor solució és la natural: dormir.