El nostre primer ‘lip gloss’ o quan ser dones era un joc divertit

PalmaLes dues nines que tenc davant són les que fan més bonda de tot el grup de tercer de Primària que ara m’envolta. Han estat les primeres a seure, més allunyades de la resta, tot d’una han entrat al vagó. Es mantenen alienes al que passa de fons, als seus companys, que boten, criden i es barallen per sortir a la foto que els està fent la professora. Ocupant l’espai mínim del seu seient i amb les cames creuades, gairebé no es remenen, ni se’ls sent la veu en el temps que dura el trajecte de metro. Però les que hem crescut amb la frase “Tu, mirar i callar” ens reconeixem entre nosaltres. Jo les mir i elles callen. No em calen paraules per descobrir el seu univers, amagada darrere la pantalla del mòbil.

Cada una d’elles carrega amb un tresor a la seva motxilla. Segurament la varen deixar preparada ahir vespre, sabent que avui tenien sortida amb l’escola i que hi anirien juntes. Les sortides sempre permeten certes llicències, no són com un dia d’escola normal. És el dia de sortir al carrer amb els amics i sense els pares. I això et fa pensar que has de carregar altres coses a la motxilla, coses com les que les al·lotes més grans carreguen a les bosses de mà, per exemple. Així que elles dues avui venen ben preparades: es volen impressionar i compartir els seus béns més preuats.

La que duu una motxilla lila de purpurina treu collars, un esprai per als cabells i, finalment, un lip gloss. Se l’aplica amb precisió i li ho cedeix a la seva companya, que demostra menys despresa. Després d’embetumar-se amb el producte, totes dues es retoquen durant una bona estona i es demanen, assenyalant-se la cara: “Ho duc bé?”. Passen més gust de preocupar-se de tenir el gloss als llavis que de dur-lo posat, perquè tampoc els dura gaire. Una d’elles fa poc que ha descobert un nou truc i vol treure profit de cada petit objecte que ha ficat a la motxilla, així que treu un paquet de mocadors i el segella amb els llavis, deixant-hi la impremta d’una besada gairebé invisible.

El meu primer lip gloss el deguí aconseguir de regal amb la Bravo, acompanyat d’un test per saber si era compatible amb el nin que m’agradava. Transparent, innocu, inofensiu, era el millor cavall de Troia. La mínima expressió de maquillatge, capaç d’acontentar-me a mi i als meus pares alhora. L’única negociació possible. La metadona de la feminitat, quan aquesta era una aspiració, una cosa indistingible de fer-se gran. Durant molt de temps, vàrem confondre ser adultes amb encaixar amb l’estereotip de dones. Eren dues coses que, per nosaltres, es produïen alhora i que no érem capaces de separar. Com quan la meva amiga Sara es referia a un “local climatitzat” com un lloc luxós. D’acord, un lloc luxós sol estar climatitzat, però un local climatitzat no té per què ser luxós.

El lip gloss ho era tot: la sensació de llavis enganxosos ens brindava la fisicalitat de ser dones, una sensació que ho feia real. Que se t’aferrassin els cabells als llavis era la mostra que ho estaves fent bé, perquè patir era la primera passa per estar guapa. El lip gloss era placebo quan encara no podíem aspirar als llavis vermellíssims de les nostres padrines els diumenges d’anar a missa. I el lip gloss era, a damunt, la millor excusa per començar a dur una bossa de mà. Una bossa de mà per dur-lo, a ell i a la nostra pepa. Perquè va haver-hi un moment en el qual varen conviure tots dos, sense transició possible.

Aleshores, ens conformàvem amb aquella brillantor als llavis, una ombra d’ulls color carn i màscara de pestanyes transparent. Aleshores, ens era igual el resultat. Només volíem sentir l’efecte de dur-lo, assaborir el ritual d’encaixar perfectament en la categoria que ens havien donat: nines. Això era quan encara estàvem conformes amb el preu a pagar per haver nascut nines, és a dir, abans del primer “guapa” al carrer i “porca” al llit. Això era quan ser dones encara era un joc divertit; quan –com les Virgin Suicides– desconeixíem “com es pot arribar a complicar la vida” perquè “mai havíem estat una al·lota de 13 anys”. Al cap i a la fi, “les al·lotes érem, en realitat, dones disfressades”.